Inici / Societat / Moviments Socials / 4F: Consciència social, lluita i homenatge
Manifestació 4F: No és una poma és tot el cistell / Fotografia d'Alvaro Imbert
Manifestació 4F: No és una poma és tot el cistell / Fotografia d'Alvaro Imbert

4F: Consciència social, lluita i homenatge

Una crònica d’Idoia Capuz Sánchez

Són les 18.30 de la tarda i no para de ploure. A Plaça Universitat trobem tres escenaris, dins del metro els primers manifestants que esperen que el temporal els permeti sortir. Al carrer paral.lel, diversos furgons dels Mossos d’Esquadra perfectament posicionats, estan a lloc des de les 17.30. I a la mateixa plaça al costat d’una pancarta “Quédate a quadros” un grup pintoresc vestits entre l’estil queer i el transgènere s’estan mullant, pretenen emular a Cindy Lauper rapant-se el cap com si d’una taula d’escacs es tractés, i es que avui tots són Patricia Heras.

L’emissió del documental Ciutat Morta el 17 de Gener pel canal 33 -amb 6 minuts censurats per ordre judicial- i tota la repercussió mediàtica que l’ha acompanyat ha esdevingut l’escenari perfecte perquè aquest 4F sigui diferent a tots els anteriors. Gran quantitat de mitjans s’amunteguen a la plaça per preguntar als “protagonistes del dia”. Xapo Ortega, coodirector del documental afirma no saber si finalment acceptaran el premi que han rebut des de l’Ajuntament de Barcelona, ja que tot i haver estat premiats per un jurat independent no volen que els serveixi per “rentar-se la cara”. La que va ser parella sentimental de Patricia Heras, Diana J. Torres, pornoterrorista, descriu l’emissió del documental com “poner el veneno en casa del enemigo”. Tot i el ressó del documental i del cas sembla que els diferents posicionaments i les rutines (maneres de fer) no han canviat.

Totes les pomes podrides i les pancartes estan llestes per acompanyar la comparsa dels milers de persones que aquesta nit decideixen alçar la veu. I és que volen deixar ben clar que “No és una poma, és tot el cistell”. Abans de començar la manifestació la mare de Rodrigo Lanza, Mariana Huidobro, llegeix un parlament en que es lamenta del treball dels mitjans, els quals estan incidint en qui va tirar el test per desviar l’atenció del que realment s’està denunciant amb el documental, “un muntatge policial, judicial i polític”. A altres pobles i ciutats de Catalunya també s’han concentrat davant dels seus Ajuntaments en suport de les afectades.

Mare de Rodrigo, Mariana Huidobro, llegint el manifest / Foto d'Alvaro Imbert

Mare de Rodrigo, Mariana Huidobro, llegint el manifest / Foto d’Alvaro Imbert

Comença la manifestació demanant la reobertura del cas 4F i denunciant i, alhora, homenatjant no només les víctimes d’aquest cas, sinó totes les víctimes de totes les ciutats mortes; la Patri, l’Alex, el Juan i el Rodrigo, però també les anarquistes preses, les encausades de Can Vies, Esther Quintana, el migrants del CIES, entre tants altres afectats per una mala gestió, un abús de poder, un intent de repressió o tot alhora.

Quadradets, estil Cindy Lauper / Foto d'Alvaro Imbert

Quadradets, estil Cindy Lauper / Foto d’Alvaro Imbert

queer

Una manifestació entre reivindicació i festa / Fotografia d’Alvaro Imbert

Al llarg de la manifestació, que baixa per Plaça Catalunya, Via Laietana i finalment Plaça Sant Jaume, es recorda a totes les afectades. “Ni oblit ni perdó” i especialment “Heras y serás”. També hi ha menció especial pels cossos de seguretat: “Guardia Urbana torturadors” i “La policia tortura i assassina” –en especial quan la manifestació passa per punts clau, rodejats de furgones i personal de seguretat, com la Jefatura Superior de la Policia o el propi Ajuntament-. També per l’Ajuntament hi ha consignes personalitzades “Ayuntamiento, miento, miento, miento”. Les veus que s’alcen es coordinen a la perfecció, com si d’una orquestra simfònica es tractés, amb la música que neix d’una carrossa capitanejada per una gran poma podrida on es projecta el logo de Ciutat Morta i la imatge de Patri. “Me gusta ser una zorra, me gusta ser una zorra…eeeoo…aa” i també “El miedo va a cambiar de bando!”, entre d’altres sintonies. És una nit de lluita, reivindicacions i solidaritat, però també d’homenatge, festa i emocions a flor de pell.

“Cinema Patricia Heras” / Fotografia d’Alvaro Imbert

“Cinema Patricia Heras” / Fotografia d’Alvaro Imbert

Patri està molt present, en especial quan es passa davant el cinema de Via Laietana que va ser ocupat al 2013 per l’estrena del documental Ciutat Morta, un grup de manifestants el  rebateja com a “Cinema Patricia Heras”, encartellant-lo amb la seva imatge, mentre la resta els acompanyen cridant a l’uníson “Patricia Heras ni oblit ni perdó” i “Heras i Serás” i més música. També hi és físicament, i és que els amics de Patri decideixen portar les seves cendres a l’acte.

La manifestació acaba davant de l’Ajuntament. La mare de Rodrigo, molt emocionada, s’acomiada dels assistents assegurant “Seguiremos gritando!” i una de les membres de la Xarxa antirepressió de les familiars detingudes, reafirma les seves paraules: “No ens faran callar”. I és que un dels seus principals enemics és el silenci.

La Diana protagonitza un dels moments més colpidors de la nit quan llença les cendres de la Patri entre el públic, mentre sona “Girls Just wanna have fun” de Cindy Lauper, només podia ser aquesta. Seguidament fa una poció amb la seva sang, orujo i algunes de les cendres que queden de Patri, una poció perquè “vull venjança i retribució, una paraula heretada de les bruixes, i sanament per curar-nos d’aquesta merda de sistema en el què vivim amb el suport i la col·lectivitat”. I de cop tota la plaça queda inundada pel soroll de totes les veus presents, es viu un minut de crit, sol·licitat per la mateixa pornoterrorista. Un crit a l’esperança perquè “la por canviï de bàndol”-com diu Silvia Garcia, amiga de Patri, “la gente tiene que dejar de tener miedo”-, a la lluita i a les ganes de viure. Una promesa que cap de les víctimes serà oblidada. Una nova manera de combatre l’enemic silenci.

diana_ritual

Ritual de retribució dut a terme per Diana J. Torres / Fotografia d’Alvaro Imbert

Al final de la manifestació m’apropo a Diana, la qual m’expressa dos desitjos. En primer terme que el Tribunal Consitucional revisi el cas. Recordem que la fiscalia va descartar reobrir-lo. En segon lloc manifesta que el que més l’inquieta no és això, sinó la consciència social, que la gent se n’adoni que “el sistema no les protege, a cualquiera le podría haber pasado lo mismo que a Rodrigo o a Patri”.

Després del soroll, la plaça mullada queda novament en silenci. Il·luminada pels fanals i les quatre espelmes que reposen al terra, en memòria de totes les víctimes de totes les ciutats mortes. Promeses que el silenci i la impunitat no tornaran a ser doctrina.

Idoia Capuz Sánchez
Estudiant de periodisme a la UAB, redactora de lacolumna.cat i apasionada de l'activisme social, en especial del feminisme. Artista quan puc i em deixen.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*