Inici / Societat / Fenòmens actuals / 5 milions de dones excloses del sistema laboral espanyol

5 milions de dones excloses del sistema laboral espanyol

Un article de Gabriel Barba

Abans de començar l’article, un apunt: parlaré tota l’estona de “mestresses de casa” perquè el sinònim masculí no existeix. Al mateix temps, recomano que mireu la masculinització d’”ama de casa” a la RAE. Per desgràcia, el resultat no és cap sorpresa.

Actualment hi ha 5 milions de dones que treballen exclusivament en feines domèstiques a la seva pròpia llar, sense comptar jubilades (les quals moltes també s’hi dediquen), segons dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA). Al mateix temps, un informe elaborat per EUROSTAT revela que hi ha el doble de probabilitats a ser infeliç si ets mestressa de casa que si treballes fora de casa (cosa que no implica que després no treballis una mitjana de 5 hores extres amb tasques domèstiques).

Una de les raons que pot explicar aquest fet és per la situació jurídica en que es troba aquest col·lectiu: oficialment està considerat com a població inactiva, i per tant, les persones que l’integren no cotitzen. La presidenta al 2011 de la Confederación Española de Amas de Casa, Consumidores y Usuarios, Isabel Ávila, reclamava en una entrevista reconeixement social, jurídic, i tenir dret a poder cotitzar per tenir una pensió de jubilació o invalidesa donat el cas.

Pensem en un moment en totes les dones que depenen econòmicament de la seva parella legal. En cas de defunció, ara com ara només cobren el 50% de la jubilació que rebia l’altre part. Ho podem considerar una injustícia considerant que es calcula que la feina de la mestressa de casa és de 13 hores diàries. En un article sobre la possibilitat de remuneració d’aquesta feina, l’advocada Patricia Alzate considera que “la mestressa de casa hauria de cobrar un sou mensual i estar donada d’alta a la Seguretat Social” i afegeix que això no és una bogeria, perquè les feines que es realitzen “no només beneficien a les famílies concretes, sinó també a la societat i a l’Estat”.

Per veure que no estem parlant d’una utopia, ens podem fixar en la sentència del Tribunal Suprem de fa tres anys, en que obligava a pagar a un home una pensió pel treball domèstic realitzat durant 15 anys per part de la seva dona. A partir de l’article 1438 del Codi Civil, el Suprem ratifica que “el treball a casa no és només una forma de contribució, sinó que constitueix també un títol per obtenir una compensació en el moment de la finalització del règim”, en aquest cas, un matrimoni.

No va ser fins els anys 1997 i 1998, que el Parlament de Catalunya i el Congrés dels Diputats van reconèixer el treball realitzat per les mestresses de casa aprovant la possibilitat de la creació d’un compte satèl·lit (perquè ens entenguem, orbitant al voltant del compte familiar) en el qual es podrien anar ingressant uns diners per la tasca realitzada. Tot i així, sempre lligat a un acord amb el membre de la parella que ingressa els diners des d’un treball no domèstic. Amb aquesta mesura es va crear una base per poder quantificar una remuneració personal de la mestressa en el PIB nacional.

Sembla que el que seria un reconeixement just encara tardarem en veure’l. Fa 34 anys que es van reconèixer els serveis domèstics fora de casa, emparant-los dins l’Estatut dels Treballadors. I veient els últims retrocessos en matèria laboral, encara haurem de donar gràcies de com estem.

Gabriel Barba
Entre la comunicació i l'educació social, què ens queda si no la paraula. Interessat en les injustícies: com més depriment més m'hi enganxo. I sempre intentant mirar fora de Barcelona.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*