Inici / Política / Món / Match point: el neoliberalisme a la conquesta de l’Atlàntic
TTIP

Match point: el neoliberalisme a la conquesta de l’Atlàntic

Un article de Rosa P. Masdeu i Jaume Ribas

L’ Acord Transatlàntic sobre Comerç i Inversió (ATCI o TTIP ,Transatlantic Trade and Investment Partnership) és un pacte entre els Estats Units i la Unió Europea que suposaria la creació de l’àrea de lliure comerç més gran del planeta. Les diferències legislatives en matèria de comerç i inversió entre les dues parts de l’Atlàntic jugarien a favor de la desregulació de cada un dels sectors de l’economia, en benefici dels interessos inversors i en detriment de la sobirania dels Estats dins les seves pròpies fronteres.

Flux econòmic transatlàntic

En el context de les negociacions transoceàniques per al lliure comerç, referir-se a ciutadans és un dolç eufemisme per dir consumidors. Un mercat fortificat i transatlàntic comptaria amb una clientela potencial de més de 800 milions de persones (500 de la U.E. i 318 dels EE.UU). Un mercat que representaria gairebé la meitat del PIB mundial i un terç del comerç global.

La UE és la principal economia a nivell mundial. Els habitants comunitaris compten, de mitjana, amb uns ingressos anuals per càpita de 25.000 euros. Per aquest mateix motiu, és el mercat més atraient pels negocis intencionals, fet que es tradueix en el primer lloc al rànquing de receptors mundials d’inversions estrangeres. De fet, suposa el major port per a les exportacions estatunidenques de serveis, i el segon en termes de béns. Ho explica Ignacio Ramonet al seu article ¡Peligro! Acuerdo Transatlántico a la portada de l’edició en espanyol de Le Monde Diplomatique del passat mes de març.

Però la Unió Europea no només es deixa fer, sinó que també és la principal importadora de béns manufacturats i serveis, i capdavantera en inversions a l’estranger. Evidentment, el seu receptor predilecte són els Estats Units. Aquesta retroalimentació a través de la inversió directa comporta un flux econòmic bidireccional que ronda els 1,2 bilions d’euros anuals.

Una unió geopolítica

Ara bé, l’èxit de l’acord suposaria un pacte molt més que econòmic. I és que aquesta unió atlàntica no és nova, sinó que el Tractat de Lliure comerç només faria que reforçar l’aliança militar que ja suposa la OTAN. A més a més, cal tenir en compte l’actual escenari de tensió a l’est d’Europa: els conflictes a Ucraïna i els gestos nord-americans a la regió, avalats per la Unió Europea, no fan més que confirmar l’interès estatunidenc en consolidar la seva influència al vell continent.

Malgrat les negociacions estiguin temporalment paralitzades, a causa de la manca de consens dins la majoria demòcrata del Senat nord-americà, la intenció per part de Washington i Brussel·les és tancar l’acord abans que acabi la legislatura de Barack Obama. Aquesta pressa respon a l’interès dels EE.UU. pel caràcter geoestratègic de l’acord. Ja que l’enrocament econòmic de la part occidental de l’hemisferi nord del planeta bloquejaria la imparable emergència dels països BRICS (Brasil, Rússia, la Índia, la Xina i Sud-àfrica). Ara bé, més concretament la principal amenaça per a la supremacia yankee és la desmesurada, i descontrolada, emergència de la Xina. Entre els anys 2000 i 2008, el gegant asiàtic ha quadruplicat el seu comerç internacional (tant a nivell d’exportacions com d’importacions).

93248549

Com a conseqüència, els Estats Units ha perdut el lideratge de primera potència comercial del món. Abans de l’esclat de la crisi al 2008,  els EE.UU era el soci comercial més important per a 127 Estats, mentre la Xina només ho era per a 70. Però al 2014 els papers s’han invertit, la Xina és el millor amic ric de de 124 països, i els Estats Units només n’hi queden 76. Segons Ramonet, per aquest motiu, el govern de Washington frisa per poder blindar grans zones de lliure comerç on els productes de Pequín hi tinguin difícil accés.

Un precedent frustrat per als Estats Units

Cartell de les mobilitzacions contra l' ALCA a Llatinoamèrica Font: http://bit.ly/1lmvSsQ

Cartell de les mobilitzacions contra l’ ALCA a Llatinoamèrica
Font: http://bit.ly/1lmvSsQ

Els acords per establiments d’àrees de lliure comerç no són nous, sinó que són el pal de paller de la política econòmica internacional nord-americana. Tanmateix, els EUA no sempre han tingut èxit. A principis d’aquest mil·lenni, el govern de George Bush intentà impulsar una àrea de lliure comerç per a 34 estats d’Amèrica del Nord, del Sud i el Carib -tots els del continent menys Cuba. Aquest projecte s’anomenà Àrea de Lliure Comerç per a les Amèriques, ALCA, i provocà una onada de mobilitzacions socials amb pocs precedents a l’Amèrica Llatina. La campanya s’anomenà “No al ALCA” i tingué el seu punt culminant en la cimera de Mar de Plata al 2005. A la ciutat argentina, Veneçuela, ja presidida per Hugo Chávez, tombà el projecte amb el suport de l’Argentina de Néstor Kirchner, el Brasil de Lula da Silva i una forta mobilització social arreu de la regió.

Però en aquest moment, els EE.UU. es troba negociant el que seria el reflex de l’ATCI al Pacífic. Amb l’Acord Transpacífic del Lliure Canvi (Trans-Pacific Partnership TPP), els Nord-Americans fan seure a la mateixa taula Austràlia, Brunéi, Canadà, Xile, Corea del Sud, Japó, Malasia, Mèxic, Nova Zelanda, Perú, Singapur i Vietnam.

Negociacions a l’esquena de la ciutadania

Els Estats Units i la Unió Europea porten immersos en negociacions bilaterals des de finals del 2012 i principis del 2013. Aquestes converses, però, s’han fet a esquenes de la ciutadania, especialment dels europeus, que són qui més podrien resistir-se a la proliferació del Tractat; més que no pas els nord-americans. L’observatori Europeu de les Corporacions ja denunciava fa més d’un any que “l’acord s’està negociant en secret entre governs i multinacionals” i que la Comissió Europea està deixant “els ciutadans en l’obscuritat informativa”.

Segons l’article d’Alberto Garzón al Público, el responsable europeu de les negociacions, Ignacio Garcia Becerro, va comunicar al seu homòleg estatunidenc que les negociacions de l’ATCI serien una excepció al reglament 1049/2001 (que obliga a la Unió Europea a fer públics aquest tipus de documents), és més va assegurar que tals textos tindrien caràcter secret durant, al menys, 30 anys.

 “Els mitjans de comunicació dominants n’han parlat poc, amb l’esperança que la opinió pública no prengui consciència del que està en joc i que els buròcrates de Brussel·les puguin decidir sobre les nostres vides amb total tranquilitat i en plena opacitat democràtica”- opina el periodista de Le Monde Diplomatique, Ignacio Ramonet.

Poc se’n pot extreure del retorçat i buït  discurs d’ Ignacio Garcia Becerro. Les seves paraules entren en un espiral de justificació circular i superficial -“la ambición es que sea un tratado muy ambicioso”-, sota el qual es llegeix la sumissió política davant la soberania econòmica (a partir del minut 1 es perd la noció de l’espai-temps).

 Al seu article, El libre comercio se somete a las urnas, publicat a l’edició impresa d’aquest abril de La Marea, Nathalie Pédestarres assegura que mitjançant documents filtrats per europarlamentaris dissidents s’ha conegut la planificació d’una desregulació de l’economia a tots els nivells.

 Limitació de la sobirania dels estats

De fet, el més conflictiu de la partida és delimitar el camp de joc.  Tal com explica Ramonet, un dels objectius dels defensors d’aquest mercat lliurecanvista és apropar-se al màxim a l’eliminació d’aranzels en el comerç transoceànic de béns industrials i agrícoles. En qüestió de serveis, transport i contractes públics, la intenció és obrir el sector al màxim possible, sense distinció entre entitats públiques o empreses privades. En la inversió financera, la voluntat compartida per ambdues parts és d’assolir els nivells més alts possible de liberalització i de protecció de les inversions.

Aquest últim terme es refereix a acords bilaterals que bàsicament rebaixen les condicions legals i jurídiques de l’estat en benefici de l’empresa inversora. Per posar un exemple recent, Eurovegas hagués entrat per la porta gran. Aquí és on rau el perill principal per a la Unió Europea. Vegem-ho per passos:

L’ATCI contempla el principi de no discriminació entre estats que formen part d’una mateixa zona de lliure canvi. Per exemple, en paraules de l’economista Arcadi Oliveres: “A l’Estat espanyol existeix una llei que determina que per cada 50 treballadors, qualsevol empresa tan pública com privada ha de contractar 1 treballador discapacitat, o pagar l’equivalent d’un sou a un taller adaptat per a persones discapacitades. Bé doncs, si Portugal no compta amb aquesta norma en la seva legislació, qualsevol inversor extranger pot argumentar discrimació en les inversions respecte el país veí i pot decidir que no vol acatar aquesta exigència legal espanyola.

És més, les clàusules sobre protecció de les inversions extrangeres, ISDS (Investor-State Dispute Settlement), contemplen la perfecta possibilitat que empreses privades portin a Estats soberans davant Tribunals Internacionals d’Arbitratge, al servei de les multinacionals; coincideixen Oliveres i Ramonet. Aquests tribunals cobren per volum de casos i poden imposar multes multimilionàries als estats per suposar una limitació en els beneficis estrangers.  “Es traslladarà el poder de decidir les normes corporatives de les jurisdiccions oficials cap als grups d’arbitratge privats que no tenen res a veure amb la justícia…Les decisions d’aquests arbitratges privats seran definitives i apremiants” senyala l’economista belga Raoul-Marc Jennar.

 Desregulació dels sectors econòmics

 Aquesta problemàtica s’escampa al camp dels drets socials i laborals, de l’oci, de les llibertats digitals o del coneixement científic, ja que desregularia la pràctica referent als drets intel·lectuals. Ara bé, les indústries culturals resten al marge del tractat, a causa d’una “excepció cultural” imposada per França amb la finalitat de protegir el seu potent sector audiovisual. Però, de moment el sector més vulnerable a aquest trasbals neoliberal serà el de l’agricultura, la ramaderia i la pesca, més concretament a l’impacte mediambiental que impliquen determinades pràctiques desregulades de producció o explotació. Tal com explica l’article de Garzón, la Unió Europea opera sota el principi regulador de precaució que impedeix la comercialització d’un producte si l’empresa no ha demostrat prèviament que no és nociu per a la salut ni pel medi ambient. Als Estats Units tal norma no existeix.

 El necessari suport al Parlament Europeu

 El Parlament Europeu és una figura pràcticament inoperant políticament i no té res a veure amb la negociació del Tractat, però serà necessari que la cambra l’avali per a que tiri endavant. Tanmateix, tot i algunes reticències, el projecte compta amb l’aval a priori del Partit Popular Europeu i dels Socialdemòcrates Europeus, on s’integren respectivament el PP i el PSOE espanyols. Així doncs, un inesperat canvi en l’equilibri de forces a les eleccions europees del proper 25 de maig podria fer canviar el rumb dels esdeveniments. El grup de l’Esquerra Unitària Europea-Esquerra Verda Nòrdica, on s’integra Izquierda Unida, i els grup dels Verds, on s’integra ICV, ja s’han expressat clarament en contra del Tractat. Un document públic d’Izquierda Unida critica el projecte per “imperial” i denuncia que “aquesta zona de lliure comerç posarà en risc el model social i de relacions laborals de la UE”.

Rosa P. Masdeu

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*