Inici / Les Columnes / Àfrica i la crueltat històrica d’Europa
Dia de mercat a un poble senegalés. Font pròpia - Raquel M. Martínez
Dia de mercat a un poble senegalés. Font pròpia - Raquel M. Martínez

Àfrica i la crueltat històrica d’Europa

Una columna de Raquel M. Martínez

En Babacar té una casa de llauna que cau a trossos. Té també un tros de terra que va heretar del pare, però mai va saber cultivar-lo. Per a aconseguir menjar, pidola amb els seus fills pels afores de Dakar. Quan els europeus van deixar Àfrica, els seus avantpassats van veure’s atrapats sense recursos per a explotar les poques riqueses que quedaven. Mig segle després, la situació és pitjor: en un intent imprudent d’arreglar-ho, els països del nord van deixar als països del sud un deute que no poden pagar. Ara Europa hauria d’ajudar als països que va espoliar i esclavitzar; donant-los eines perquè puguin desenvolupar-se. Per que sigui possible la prioritat és acabar amb la fam. Això pot fer-se, sí… però hi ha voluntat?

La problemàtica de la fam és un conflicte de repartició de recursos. El 2008 l’ONU va xifrar en 50 mil milions de dòlars anuals la quantitat per posar-li fi, invertint en formació i material durant sis anys, per tal que els africans poguessin disposar dels recursos i aprofitar-los. Europa i els EUA van pactar donar 12 mil milions, al·legant que no podien posar-hi més. Però durant els anys de crisi econòmica, s’han gastat un total de 4 bilions 600 milions de dòlars en rescats bancaris, l’equivalent a eradicar la fam al món 92 cops, segons càlculs l’economista Arcadi Oliveres. A això ens referim quan parlem de repartició de recursos: cap novetat, pel que respecta a l’hemisferi nord. Els governs prioritzen salvar bancs a salvar persones, amb un intervencionisme dels estats, en l’àmbit econòmic, que és una perversió del plantejament keynesià.

Els mateixos països van comprometre’s amb l’ONU a donar un 0’7% del seu PIB anual a projectes de cooperació. La realitat és que alguns en donen un 0’1%, i només cinc compleixen amb el 0’7% (Dinamarca, Noruega, Suècia, Luxemburg i Regne Unit). Per camuflar-ho, engeguen projectes com les Ajudes Oficials al Desenvolupament de l’OCDE, que se suposa que perseguien l’objectiu d’eradicar la meitat de la fam al món abans de la fi del 2015. Ara bé, a mida que aquesta data s’anava apropant les ajudes es reduïen en lloc d’augmentar, segons l’Agència catalana de cooperació al desenvolupament.

A Europa i als Estats Units no els interessa que la gent deixi de morir de fam. Així de clar, i així de cru. Per a què rescatar un país que tu mateix vas esclavitzar… si pots seguir explotant-lo? Ara mateix Àfrica és un focus de conflictes, amb punt candents com el Congo. Els països rics n’exporten el coltan, un mineral que serveix per fabricar mòbils, i que nens i obrers extreuen de la terra en condicions de semi-esclavitud. La mateixa matèria prima que utilitzen les grans companyies de telefonia que aquests dies participen al Mobile World Congress de Barcelona, atès que la realitat ens mostra que són molts pocs els dispositius mòbils fabricats amb coltan de consum ètic. Segons Vázquez Figueroa, escriptor i autor d’un llibre sobre aquest mineral, “per cada quilo de coltan extret, ja moren dos nens” (dades de 2014). Aquesta és la realitat rere una indústria que mou el 2% del PIB mundial.

D’altre banda, els conflictes armats són una gran oportunitat per al tràfic d’armes. Els organismes internacionals prohibeixen que els països en siguin proveïdors directes en molts casos, podent arribar a sancionar-los… però qui vol vendre armes sempre troba la manera. La moral i la ètica no importen, només interessen els diners, encara que costin vides. El personatge que tan magistralment interpretava Nicolas Cage a “El senyor de la guerra” podria ser perfectament real. I els Yuri Orlov nord-americans i europeus del món sovint acaben com el de la pel·lícula: lliures per vendre mort. Fins i tot hi ha qui la ven de forma legal… i acaba ocupant la cartera de Defensa, com el ministre Morenés, estretament lligat a l’empresa Instalaza, de fabricació d’armes.

Aquesta és la realitat que no surt als mitjans de comunicació. És aquella part de la història que no apareix a la televisió després de parlar de cimeres mundials o de reunions de l’ONU. L’Àfrica no surt a les notícies, ni als titulars dels diaris. Molt gran ha de ser la massacre, o l’esdeveniment esportiu, perquè algú s’hi desplaci. Va quedar molt clar en comparar els atemptats terroristes contra la seu de Charlie Hebdó (París, França) i la Universitat de Garissa (Kènia). No totes les morts són iguals, no tots els éssers humans són germans. La invisibilització de tot un continent als mitjans de comunicació provoca dues coses, una fàcil de curar i una molt més difícil de solucionar. Provoca ignorància, que es cura amb informació. I provoca manca total d’empatia, i per tant un sentiment arrelat i profund d’apatia i indiferència en front de l’altre, molt més difícil d’arrencar de les entranyes de les societats de l’auto-denominat primer món.

Mentre res canviï, milers de Babacars continuaran sense poder aprofitar les seves terres, continuaran pidolant i vivint en cases de llauna, i els seus fills tampoc no aniran a l’escola. Això, si no han nascut al Congo, on la dissort és encara pitjor. I milers d’afortunats que han tingut la sort de néixer més al nord seguiran aliens a aquesta realitat.

 

Raquel M. Martinez
Estudiant de periodisme a la UAB, redactora a La Columna. Amb interferències entre la faceta de poeta i la de periodista. Entenc aquesta professió com un compromís amb la societat.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*