Inici / Política / Món / Els papers que despullaren Al Asad
Flag_pf_syria_alassad

Els papers que despullaren Al Asad

Un article de Marc Español Escofet

D’entre tots els noms que apareixien en els més d’11 milions de documents filtrats en els Papers de Panama, els focus dels grans mitjans de comunicació catalans i espanyols van voler que quedessin especialment retratades figures com la del President de Rússia Vladímir Putin, el d’Argentina Mauricio Macri, el fins aleshores Primer Ministre islandès Sigmundur D. Gunnlaugsson o el Rei saudita Salman Bin Abdulaziz.

Tanmateix, dos noms com els dels germans  Makhlouf eren relegats a petits breus que no semblaven casar amb la seva importància en tant que cosins del President sirià Bashar al-Asad, i que sens dubte contrasten amb les innumerables pàgines que s’han dedicat a la qüestió siriana al llarg dels cinc anys que fa que agonitza.

Segons revelava el portal d’El Confidencial, que de la mà de La Sexta ha gaudit de les exclusives reportades pels Papers de Panamà, els cosins materns del dictador sirià van participar i controlar nombroses empreses radicades en paradisos fiscals gràcies a l’ajuda que els brindaven Mossack Fonseca i el banc britànic HSBC. No va ser fins que la Comissió de Serveis Financers de les Illes Verges va avisar el bufet panameny de l’origen opac d’aquest capital que l’empresa va “trencar vincles” amb els germans.

Passant de puntetes per aquesta qüestió s’ha perdut una oportunitat d’or per a tractar una xacra gens aliena a la realitat de la República Àrab Síria com és l’orgia de corrupció que hi impera. Tant és així que l’any 2010 el país ocupava el lloc 127 d’una llista de fins a 187 països que elabora anualment l’ONG alemanya Transparència Internacional en base al grau de corrupció que es percep en el sector públic del país corresponent.

Perquè no era casualitat que Rami, el gran dels germans Makhlouf, tingués el trist honor de ser la persona més rica de Síria –gràcies a una fortuna familiar estimada en 5 bilions de dòlars– mentre un terç dels seus paisans vivien per sota del llindar de la pobresa. I és que la plaga de corrupció als països àrabs és un factor ineludible per a entendre les primaveres (avui marcides) que van començar a brotar a finals del 2010. I els Makhlouf, en la seva derivada siriana, són també responsables d’aquella intifada avui segrestada.

El règim dels Asad

Quan Hafez al-Asad, pare de l’actual President Bashar al-Asad, va agafar les regnes d’un Yadid, el seu predecessor, fortament debilitat per la desfeta de l’exèrcit sirià durant la Guerra dels Sis Dies (1967) contra Israel, les polítiques liberalitzadores van començar a treure el cap al país de l’ocell rapaç. En aquest sentit, Hafez va tirar enrere algunes de les confiscacions de terres i propietats decretades per Yadid amb l’objectiu de guanyar-se la confiança d’aquelles bosses de població fins aleshores llunyanes a Damasc.

És per aquest motiu que el professor d’Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat d’Alacant Ignacio Álvarez-Ossorio conclou en el llibre Siria contemporánea que el país mai es va convertir en un Estat plenament socialista, com ho podria haver estat l’Egipte de Nasser, i prova d’això n’és el pes relatiu que l’economia privada ha tingut sobre el PIB i sobre els llocs de treball en relació a la proporció que acumulava el sector públic.

L’ascens de Bashar al poder per carambola, després que el seu germà gran –i l’escollit per Hafez- morís en un accident, va traduir-se, en paraules del director de l’Institut Alemany d’Afers Internacionals i de Seguretat Volker Perthes, en una “transició multidimensional”. I en la carpeta econòmica, el pas de l’estatisme a l’economia de mercat explica l’aterrament a Damasc de figures com Nabil Sukkar, economista del Banc Mundial (BM), partidari, segons Ossorio, “d’una privatització sui generis a Síria”.

I és en aquest procés de liberalització econòmica que figures com les dels Makhlouf, sobretot la del germà Rami, entren amb força en escena. Segons evidenciava El Confidencial, “qualsevol empresa estrangera que desitjava fer negocis a Síria havia de comptar amb l’aprovació” d’un Rami que “controlava sectors econòmics clau com el petroli i les telecomunicacions”. Hafez Makhlouf, al seu torn, sembla que actuava com el policia dolent, encarregat “d’intimidar els adversaris en els negocis” aprofitant la privilegiada posició que ocupava en els aparells de seguretat i intel·ligència del país.

Lluny d’aprofitar només les oportunitats que li brindava el desembarcament d’inversors estrangers a Síria, Rami també està vinculat a les xarxes de patronatge i clientelisme que emanaven del Palau de Tasheen, la residència oficial de Bashar al-Asad, així com de la resta de l’Administració. En aquesta línia, les investigadores Laura Ruiz de Elvira i Tina Zintl recullen en el llibre The end of the Ba’thist social contract in Bashar al-Asad’s Syria com una fundació creada a la ciutat de Latakia pel gran dels Makhlouf va signar diversos acords d’associació (uqu ̄d tasha ̄rukiyya) amb el Ministeri de Sanitat.

Amb aquestes pràctiques, i seguint amb les conclusions de Ruiz de Elvira i Zintl, “l’Estat externalitza serveis costosos als actors privats” -una pràctica habitual en els plans de liberalització- mentre en manté el control gràcies a aquests acords d’associació que a vegades anaven a parar a mans de persones tan properes a Bashar com Rami. 

La bacanal de corrupció i nepotisme era tal que el diari britànic The Guardian assegura que la família Makhlouf controlava, abans de començar la guerra civil al país, “el 60% de l’economia siriana”, gràcies a un imperi que estenia els tentacles a sectors del “duty free, comerç minorista, la banca i la xarxa de telefonia més important de Síria, Syriatel”.

Cooptació i solidaritat

Però com s’explica que en un règim d’inspiració baassista com el dels Asad, fonamentat en tres pilars com el socialisme, el panarabisme i el laïcisme, hi tinguin cabuda aquest tipus de pràctiques? Per què el nivell de corrupció de l’Estat s’estenia des de les bases del funcionariat fins els més elevats estrats de l’Administració?

Arribats a aquest punt, hi ha dues qüestions que cal tenir presents a l’hora d’arribar a comprendre les dinàmiques internes de Síria. D’una banda, els Asad han cedit un protagonisme als sectors alauites –la branca de l’islam xiïta a la qual pertanyen i amb la qual formen més aviat un clan– que no es correspon amb el seu pes dins la societat (10%), però alhora han estat prou intel·ligents com per a no aplicar polítiques sectàries cap al gruix de la població. Excepte els kurds que, com de costum, han estat condemnats a l’infern.

Així doncs, la solidaritat tribal (asabiya en àrab) ha jugat un paper important en el modus operandi del règim, la qual cosa explica la preponderància dels clans Asad, Makhlouf i Shalish, tots ells de confessió alauita, que formaven un triumvirat que ha controlat bona part de la vida política, econòmica i social de la República.

Ara bé, intentar entendre el règim dels Asad en termes estrictament confessionals ens conduiria a una grotesca simplificació, en la mesura que la seva estratègia ha estat precisament la de mantenir equilibris amb altres minories (com la drusa, la cristiana o la ismaïlita) i l’oligarquia sunnita damasquina per a no caure del poder, unes maniobres que Álvarez-Ossorio ha batejat de “cooptació” i que conviuen amb l’anterior asabiya.

Per tant, per moltes teories de la conspiració que Bashar al-Asad estigui disposat a oferir, els problemes que dessagnen el règim també comencen al Palau de Tasheen i seguiran generant malestar, mentre durin, a la terra banyada per l’Èufrates. O pel Firat.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*