Inici / Les Columnes / Indigneu-vos! Poc ha canviat!
Cartell de una manifestació del 15M a Barcelona Font: http://bit.ly/1v9AFDa / Jesús G.Pastor

Indigneu-vos! Poc ha canviat!

Una columna de Gabriel Barba i Lluis Elias

Avui, dijous es complen 3 anys de l’inici del moviment 15-M, més conegut com els “indignats” gràcies al llibre d’ Stéphanne Hessel “Indigneu-vos!”, tant evocatiu com superficial. El que començaria sent una plantada de protesta contra els culpables visibles de la crisi econòmica en que ja estàvem immersos, es va convertir en el símbol d’una indignació general. És, potser, un dels episodis més clars on deixem de banda els sentiments nacionalistes d’un cantó i d’un altre per lluitar per un front comú. Després de les últimes manifestacions independentistes, les banderes estan encegant qualsevol intent d’unitat de classe amb promeses d’algun dia quan siguem… .

I dic lluitar perquè lluny del que molts analistes visualitzen com una queixa passatgera, (global però passatgera), els “indignats” han traspassat les fronteres de la passivitat per passar a l’acció pacífica, cosa molt difícil a l’Estat on vivim. A la vegada van ajudar a augmentar el judici vers l’acció directa, la qual sembla que poc a poc es descriminalitza acord amb la repressió governamental tot i arrossegar encara el pes d’aquelles mans aixecades.

Cartell de una manifestació del 15M a Barcelona Font: http://bit.ly/1v9AFDa  / Jesús G.Pastor

Cartell de una manifestació del 15M a Barcelona Font: http://bit.ly/1v9AFDa / Jesús G.Pastor

Després de la famosa neteja que el llavors conseller d’Interior (i ara d’Empresa i Ocupació per la poca vergonya d’alguns) Felip Puig va realitzar, el moviment va agafar més revolada que mai, ja que va aconseguir captar la simpatia de bona part de la població espanyola i catalana que s’ho mirava de reüll fins aquell moment. Des de Plaça Catalunya però, poc a poc es va començar a visualitzar un problema: hi havia massa gent com per ser pràctics.

Per això es va decidir per assemblea general que s’abandonaria la transcorreguda plaça per treballar des dels barris i des dels pobles. I així també es diversificaria la lluita.

Recordeu que en aquell moment teníem al caure unes eleccions generals, i enmig d’un fotimer de sectors oberts (des de sanitat a habitatge), es va començar a fer campanya pel vot en blanc, pels partits minoritaris i per l’abstenció, amb els problemes de confondre’l amb el nul. Tot i la força social del moviment, el resultat d’aquelles eleccions va ser tan dolent com el que més, i vàries veus van aparèixer dient que l’actitud del 15-M havia provocat un augment del bipartidisme (reflexió que hauríem de tenir present de cara a les europees).

Així van desaparèixer els “indignats” del món, o com a mínim, del mediàtic. Milers d’iniciatives, associacions, col·lectius, assemblees, etc, van sorgir o van créixer gràcies a l’interès per la política que molta gent va adquirir. I d’entre aquesta gent, en aquest text vull destacar una generació:

Molts dels que ara rondem pels 20 anys ens trobàvem acabant l’E.S.O o enmig del Batxillerat. El 15-M va ser dels nostres primers contactes amb l’assemblearisme, amb conceptes polítics com ILP o democràcia real. Vam tastar atònits els primers cops de porra per part de les forces de “seguretat” mentre aixecàvem les mans o les uníem a desconeguts molt propers. Inclòs vam aprendre a discutir amb la família, a defensar que no és negatiu trencar amb els límits de l’educació rebuda durant tants anys. Fins llavors mai ens havíem trobat en cap lloc on la nostra opinió fos tinguda en compte igual que la dels adults. Anar a passar la tarda o el matí a Plaça Catalunya era assistir a classes express de política i moral social.

3 anys ja, i el sentiment que m’envaeix és el de nostàlgia, i també de ràbia, perquè tot i que la lluita continua per molts més fronts que abans, per un moment semblava que ens feien cas, que aconseguiríem alguna cosa en breus. Però potser només van ser il·lusions d’un noi de 16.

Gabriel Barba
Entre la comunicació i l'educació social, què ens queda si no la paraula. Interessat en les injustícies: com més depriment més m'hi enganxo. I sempre intentant mirar fora de Barcelona.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*