Inici / Les Columnes / Ara és l’hora, catalans!
Fotografia: Robert Capa
Fotografia: Robert Capa

Ara és l’hora, catalans!

Una columna de Lluís Hernàndez

Llegint la història de molts moments del segle XX, amb pogroms, emigracions , massacres i altres malsons, sovint hom es fa aquella clàssica pregunta: “I com és que no van fugir abans, quan hi eren a temps, perquè no van fugir quan encara podien?”. La resposta és òbvia, i també força clàssica: “Perquè no s’ho imaginaven, perquè no ho creien possible, …”.

I ara, no ho tenim millor: veiem guerres, veiem bombardejos, veiem massacres. Però el que veiem són els edificis escombrats, els  morts estesos al carrer… No veiem les cases, ni la gent que hi vivia cinc minuts abans, ni veiem els cossos desagnats quan encara tenien la sang on toca.

I és clar, mirem al nostre voltant, i ho veiem tot bé. I pensem: “No, aquí no. Això no passa aquí. Això passa en un altre lloc.” I tenim raó: ho hem vist, passa en un altre lloc. Els habitants dels llocs on passa no ho van veure, i ara ja no poden.

 Diuen els amics dels animals que, abans del tsunami, els animals van córrer amunt, per fugir del que els humans no podien veure. No sé què té de veritat la llegenda (de fet, no  m’ho crec), però l’exemple em val: els humans podem seguir de vacances a la platja mentre el tsunami que ens ha de confondre ja és a les envistes.

Doncs bé: que no es pugui dir que ningú no ho havia avisat. Ho aviso: És un bon temps, és un bon dia per emigrar.

Els que poden. Els joves, sobre tot, que encara tenen força. (Si no tenen força, no són joves). Els que ténen poc a perdre (és penós fugir deixant enrere casa i hipoteca); és difícil deixar una feina fixa, una feina ben pagada, fins i tot una feina passablement pagada, passablement fixa.

Cal tenir idiomes, o voluntat i empenta d’entendre’s amb la gent. Cal saber acceptar els patiments segurs i immediats en barata per uns patimens imaginaris i futurs. Cal poder caminar lleuger d’equipatge, com deia el Machado, que va ser dels que no van fugir a temps, perquè tenia família i amors. I perquè?

Perquè vivim en un país petit que es creu el melic del món. Perquè si et refies del que diu la tele (o els diaris televitzats), el món ens enveja, el món té delit de ser nosaltres: el món, tot el món, des de la Xina a les Amèriques, des dels fiords fins als mars del Sud. Som, com deia algú, una meravella: Colón era català, i Agustina d’Aragó, i els reis mags, i l’inventor de la migdiada, també.

El millor equip de futbol del món, els millors fabricants de cotxes, els millors castellers (ara ens copien fins i tot a l’Índia), els millors boletaires… Al McDonald’s d’arreu es menja pa amb tomàquet, i la sardana la van ballar els astronautes a la Lluna.

I aviat arribarem a tenir un quaranta per cent de gent a la pobresa, i tenim més aturats joves que ningú (i no és que no hagin estudiat, o que no parlin anglès, o que siguin ganduls). I els rics són més rics, i no se n’amaguen. I els que ens manen (i molts dels que ens voldrien manar) pensen que la família és el primer, i la resta, que suqui on pugui.

I tenim la llengua més maca del món, i una de les que més surten a Viquipèdia, però enguany ha tancat la darrera facultat de filologia catalana que quedava, i aviat es morirà la darrera persona que sap llegir un manuscrit medieval català. De fet, la majoria ja no els sap llegir ningú. I el Teatre Nacional estrena cada temporada una obra d’un senyor que va morir quan encara s’esperava a deixar morir els il·lustres abans de fer-los estàtues i dedicar-los carrers.

Però sobretot, tenim el pensament únic. Només hi ha un tema que importa: perquè només hi ha un tema! Volem ser independents, perquè la culpa dels nostres mals la tenen els perversos enemics de la pàtria. I, si els escolteu, són com a nens: Papa, m’ha pegat! Papa, és molt i molt dolent, i encara se’n reia. Papa, m’ha censurat un llibre; papa, no em vol donar més diners, papa, m’ha pres els meus diners.

I volem ser independents perquè som diferents i perquè tenim el parlament primer d’Europa i les lleis més antigues, i les tradicions més mantingudes, i treballem per guanyar-nos el pa,  (però no som xenòfobs, ni pensem que els del sud són ganduls (que ho són!), ni pensem que ens fan mal de pura enveja…).

I som un poble, un poble unit, un poble amb una única veu (sempre hi ha traïdors, sempre hi ha desvergonyits, no se n’ha de fer cas). Un poble unit, una sola veu, i qui no diu el que diem tots, és que menteix, o és infame, o s’ha venut a l’enemic, o …).

I si el nostre pal de paller ha hagut de confessar en públic pecats vergonyosos, cal tenir present que els seus enemics l’han obligat a fer-ho, assetjat perquè és el pal de paller. I, a més, prou que ha fet el que tothom fa, i el que no ho fa és que no ha pogut.

I hem sortit al carrer, i hem triomfat, i hem demostrat al món qui som, i el que volem. I hem denunciat les injustícies, i les opressions, i hem defensat els drets fonamentals.

I no ens fa vergonya la frivolitat amb que parlem d’opressió (i no ens referim als proletaris que viuen entre nosaltres, i no els donem permisos de residència, ni els deixem votar, i si volen anar al metge que s’ho paguin). Però parlem d’opressió.

I parlem de drets fonamentals, però no ens referim al dret a viure la vida al nostre gust, ni a tenir un sistema sanitari, ni a tenir vivenda, ni a tenir treball, ni a tenir un ensenyament digne). No, aquests drets ja els tenim escrits, i els catalans ja en gaudim (perquè els qui no els gaudeixen, per definició, no són catalans).

Per això, i altres coses que m’amago, és ara un bon moment per emigrar. Potser anirem (anireu, que no sóc jove, i tinc hipoteca, i parlo poques llengües, i no tinc gaires forces) a un país on viurem pitjor, on treballarem amb més penúria, on no trobarem ningú que es vulgui fer una selfie amb nosaltres. Però viurem en un món real, i tindrem legítim orgull de treballar per guanyar-nos la vida, i no mirarem el món per sobre de l’espatlla, perquè serem nosaltres els proletaris, els desarrelats.

I, ja ho he dit, jo no ho faré, però us envejo. Perquè el meu pare ho va fer, i jo, en millors circumstàncies, prou que ho vaig fer. I, ara que surt el tema, deixeu-me que em pregunti: ¿qui mor en el mateix lloc on va néixer, ha viscut una vida plena? Realment ens podem enorgullir de viure en el mateix lloc que els nostres avis?

Redacció

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*