Inici / Les Columnes / Artistes del consum
Autor: Teresa Martínez, https://mdemienteme.wordpress.com/

Artistes del consum

Una columna de Laura Serrat

Ahir l’àvia em deixà descobrir una carta de fa seixanta estius. La tinta endreçada amb cal·ligrafia lleugera sobre un paper color sorra, tacat de temps. Una firma confusa cobria l’escriptor que deixava anar paraules cuidades, perseguides. L’àvia semblava tenir pressa als ulls perquè la llegís. Vaig començar amb desgana.

Quatre ratlles ben vestides m’atansaven als estius lents dels 60, a passions oblidades de l’àvia. Una d’aquelles declaracions d’amor antigues, vaig dir-me. Però en rellegir-la descobrí llum sota les paraules, un temps a un altre ritme, objectes vius.

“Tenia por d’estar tot sol, però no em puc queixar. Els de la porta del cantó em conviden cada dia a sopar i fan més lleuger el silenci, a més a més, tinc el millor company d’estudi que podria demanar. Un tocadiscos de fusta fa boniques les tardes insípides de París”.

Encara existeixen els vespres per tirar-se al llit mentre el temps pausat arrossega una cançó que transporta, experimenta, que entén? Sembla que la il·lusió d’estrenar una nova melodia que esgarrapi l’ànima estigui reservada als friquis de la música. Internet s’ofega de descàrregues de les cançons que els mitjans ens ofereixen com a atractives. Durant el 2015, el diari El País publicà un informe de l’Observatori de la Pirateria on declarava que el 87% del consum cultural de la xarxa és de contingut il·legal. Malgrat la compra escassa de discos, la venda d’entrades per assistir als concerts incrementa. Música o potser, fira d’estrelles.

“La pell em desocupa quan et penso, em fa respecte oblidar-te i et dibuixo en una tela aspre. L’aire de la ciutat desprèn joventut i art que vol néixer i esdevenir ell sol sense normes. Quan penso en la llibertat creativa dels corrents avantguardistes, m’agradaria ser pintor”.

L’art de la segona meitat del segle XX es nodria d’estils sense pautes. Els artistes no eren esclaus de cap tècnica, però l’art corria el risc de devaluar-se. Més endavant, l’art no abandonava la cursa que l’extingia i sorgí el “Pop Art”, l’art que embellia productes i retratava ídols. Andy Warhol, una de les figures centrals d’aquest moviment, introduí la idea de que tot allò que es trobava als supermercats podia entrar en un museu i convertir-se en art. El passat gener, la revista cultural “Lamono” va mostrar la fotografia d’una patata molt similar a la Lluna avaluada en un milió de dòlars, retratada per Kevin Abosch. La simplicitat de la vida esdevé art o potser, ostentació.

“T’escric sense obstacles amb els dits arran de tinta perquè em sentis més a prop”.

El telèfon només entrava de puntetes a la vida quotidiana mentre que la carta s’erigia com la comunicació més noble. L’automòbil, la televisió, la ràdio, l’electrònica, els primers ordinadors i telèfons desprenien aire de modernitat durant el segle XX, un aire que amb el temps s’enverinà. És bonic recuperar la ploma per escriure, fins i tot és atractiu tornar a escriure amb aquella màquina sorollosa que no permetia l’equívoc. A principis de segle XXI, es comença a aprofitar l’admiració pels nous invents i cada any la ciència elabora una nova versió que esdevé protagonista i queda en l’oblit en poc temps.

La tecnologia no es cansa d’omplir-se les butxaques de mòbils gastats de tan sols dos anys enrere i de crear-ne de nous que fan molt de tot i de res. Els diaris s’esquitxen de pintura, terra mullat i abriguen castanyes a l’hivern, el dia següent ja no importen les imatges ni les paraules. Les assignatures deixen cremar-se al foc, desaprenent-se, oblidant-se. El món sembla canviar d’un dia per l’altre, destenyint l’atractiu, idealitzant allò que no té, deixant morir el temps per crear coses perdurables.

El consum respira d’un constant comprar, tirar, comprar. Els objectes només són ombres de pas, l’art i la ciència es perden en el negoci. Tan debò no haguem fet tard i les relacions entre persones no s’hagin llançat al mercat, aprofitant-nos així els uns dels altres. Potser només ens n’adonarem quan entre els cúmuls de brossa ens trobem a nosaltres mateixos.

“No vull comptar les nits que resten per veure’ns, sempre seràs el temps que no m’envelleix”.

L’àvia em confessà que des de que ell fugí a París no es tornaren a veure. Li demano que me’l descrigui. Fa esforços i em presenta un personatge desdibuixat. M’amago la carta que acabo de llegir i pregunto si té més cartes d’ell. Obre un calaix.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*