Inici / Actualitat / Cadena perpètua: encoberta, innecessària i degradant
Interior d'una presó d'EEUU. Font: Paris Match

Cadena perpètua: encoberta, innecessària i degradant

Un article de Laia Font

Vivim en una de les societats més segures del món. Espanya és un dels països europeus amb les taxes de delinqüència més baixes, només per darrere de Portugal i Grècia, segons un balanç fet pel Ministeri d’Interior el 2013, i cada any es van reduint més. Però, paradoxalment tenim un dels sistemes penals més durs, i el nombre de població reclusa és un dels més elevats d’Europa. Un estudi de l’International Centre for Prison Studies de la Universitat d’Essex mostrava que aquest mateix any hi havia a Espanya 147 presos per cada 100.000 habitants, mentre que a França i a Alemanya n’hi havia 98 i 79, respectivament.

El passat 26 de març s’aprovava al Congrés la polèmica Llei Mordassa i la reforma del Codi Penal. El nostre Codi Penal s’ha caracteritzat, des de la seva aprovació el 1995, per un constant enduriment de les penes. Ara, la seva modificació – amb el pacte del ‘’PPSOE’’ excusat en la lluita contra el jihadisme – inclou, després de diversos intents, la presó permanent revisable, un eufemisme per referir-se a la cadena perpètua. La mesura, inèdita al nostre ordenament jurídic (va ser abolida el 1928), es preveu que s’apliqui en casos com homicidis terroristes, atemptats contra el Rei o caps d’estat o assassinats de menors, i suposa que els presos se sotmetin a un ‘examen’ al cap de 25 o 35 anys des de la seva reclusió. Si es considera que estan rehabilitats i en condicions, que puguin sortir amb llibertat condicional i, si no, que siguin reincidits. Però no hi ha elements objectius que permetin prendre aquesta decisió, és arbitrària. Amb tot, es poden donar casos en què els presos no surtin de la presó fins després de la seva mort.

Organitzacions com Greenpeace o Amnistia Internacional s’oposen a la mesura, així com nombrosos juristes. 63 catedràtics de Dret Penal de més de 30 universitats públiques s’hi van mostrar en contra a través d’un manifest, on la titllen de reaccionària, inconstitucional i ambigua. I és que el Conveni Europeu de Drets Humans, al que Espanya hi està adherida, prohibeix les penes degradants o inhumanes – com morir a la presó –, i a la Constitució s’explicita que les condemnes han d’estar orientades a la reeducació i la reinserció social, i no a un simple càstig.

Joaquim Bosch, portaveu de Jutges per la Democràcia, considera que la mesura parteix d’una idea de venjança. Afirma:  ‘’Aquest tipus de mesures formen part del que s’anomena populisme penal, que actua sobre els instints més primaris, els que tenim totes les persones, per manipular les nostres emocions i buscar beneficis electorals. Però no ens hem de deixar enganyar, les mesures com la cadena perpètua no són eficaces, no són beneficioses ni útils per la societat, i només busquen beneficis polítics partidistes’’.

Entenem el populisme penal o punitiu  com un mecanisme demagògic dels governs que fingeix donar una solució a problemes estructurals com el crim a través de ‘mà dura’. Es tracta d’aprofitar-se de la sensibilitat que aquests fets generen en l’opinió pública, sobretot a través dels mitjans de comunicació, per guanyar rèdits electorals. I en aquesta situació és més que visible. Ruiz-Gallardón ja ho va dir quan estava al seu càrrec, que la finalitat de la introducció de la ‘’presó permanent revisable’’ era ‘’proporcionar una resposta més adequada als crims que causen una especial repulsa social’’. I el dia de l’aprovació de la mesura van acudir al Congrés representants d’associacions de víctimes del terrorisme i familiars de Marta del Castillo i Mari Luz Cortés, entre d’altres, que han agraït al govern la introducció de la nova mesura. A partir d’aquí sorgeix la pregunta de si una reforma com aquesta va dirigida a satisfer a determinats col·lectius encara que no es tingui certesa de la seva eficàcia, o si de veritat són útils per reduir el crim, reinserir els criminals i beneficiar el conjunt de la societat.

Des del Govern, el Ministre de Justícia, Rafael Català, considera la cadena perpètua ‘’molt coherent’’ i ‘’raonable’’. Els mateixos que es vanaglorien de l’alt nivell de seguretat del seu país diuen que una mesura com aquesta és necessària, i per la seva aplicació argumenten que en altres països hi està present. La diferència, però, és que en aquests no s’arriba a l’extrem d’Espanya, on les penes poden arribar a durar 40 anys. Per exemple a  Itàlia i a Alemanya hi ha revisions obligatòries que permeten l’excarceració anticipada.

El director de l’Institut Universitari de Criminologia de la Universitat Complutense, Antonio García Pablos, per la seva banda, es planteja també la seva utilitat, explicant que l’increment o el descens de l’índex de criminalitat no depenen de les característiques de les penes, ja que considera que el crim té una ‘’dinàmica pròpia’’. Una persona disposada a realitzar un atemptat, a perdre la seva vida per una causa, no quedarà intimidada per un canvi penal que pugui allargar la seva estada a la presó.

Altres consideren, fins i tot, que l’allargament de les penes és contraproduent, perquè dificulta la reinserció dels presos. L’exdirectora general d’Institucions Penitenciàries, Mercedes Gallizo, opina en un article que la cadena perpètua suposa condemnar als presos a viure ‘’sense horitzó, sense esperança i sense futur’’. Si un pres, faci el que faci, sap que haurà d’estar 25 o 35 anys fins que no pugui sotmetre’s a revisió, probablement participarà menys a les activitats de la presó, ja que els treballs que pugui realitzar no li proporcionaran beneficis penitenciaris. I cal tenir en compte que els programes de reinserció són voluntaris. Així, els anys de restricció de llibertat poden provocar descoratjament i desmotivació entre reclusos, i dificultar el desenvolupament tant personal com professional, i això no té cap influència en la seguretat d’un país.

S’aplica la cadena perpètua de manera encoberta i sense necessitat. Des del desconeixement i sense evidència de la seva efectivitat. Rebutjant actuar en l’origen de la delinqüència i decidint dedicar esforços i recursos a la venjança i el càstig pel delicte comès més que en la prevenció i la detecció del que està per cometre. S’aplica amb la falsa excusa de garantir la seguretat de tots, però amb l’objectiu de satisfer uns pocs, encara que pel camí s’hagi de sacrificar la dignitat d’uns altres.

Laia Font

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*