Inici / Societat / Lluites socials / CCOO i UGT exhibeixen la seva força militant amb la vaga general a l’horitzó
Capçalera de la manifestació de l'1 de maig// Fotografía: Sara sánchez
Capçalera de la manifestació de l'1 de maig// Fotografía: Sara sánchez

CCOO i UGT exhibeixen la seva força militant amb la vaga general a l’horitzó

Una crònica de Alberto Prieto

Els sindicats majoritaris reuneixen inscrits i simpatitzants a Barcelona amb una proposta d’acció sindical “ofensiva” amb l’objectiu de redistribuir la riquesa que es crea amb el treball amb la sortida de la crisi.

Un no se sent estrany passejant pel centre de Barcelona. La gent passeja per la ciutat com si fos un diumenge qualsevol, un festiu qualsevol. Als bancs, prenent un cafè, amb bosses i bosses caminant entre transbordament i transbordament d’un transport públic no massa atapeït. A uns dos-cents metres d’aquesta vida se’n viu una altra.

Mentre a Plaça Universitat es concentra l’Esquerra Independentista, a Via Laietana ho fa la CGT. CCOO i UGT apleguen, segons Camil Ros, secretari general ugetista, 50.000 persones – militants – a l’entrada de Passeig de Gràcia i les banderes es veuen des de la sortida de la FNAC, amb la terrassa plena de barcelonins que ja veuen arribar l’estiu. Hi ha qui es pot perdre de camí a la concentració per l’anòmala absència d’enrenou policial que no s’ha donat a les manifestacions de CNT, CGT o l’EI.

Una nena petita vestida de rosa corre entre els manifestants amb una banderola de plàstic de Comissions Obreres. Es reuneix amb uns altres nens, tots fills de sindicalistes assistents a la manifestació, plens de marxandatge sindical – sembla contradictori – mentre els pares comenten l’estat de les coses encara quiets. La marxa va tard, i com a més a prop de la capçalera de la manifestació s’està, més ple sembla el carrer. A més, ningú es deixa simbologia a casa.

Tot i que el domini de l’skyline de la mobilització se’l disputen les senyeres dels sindicats majoritaris, se’n poden veure de tots colors. Banderes de l’URSS, banderes de l’URSS leninistes – amb l’efígie d’Ílich Ulianov – republicanes, republicanes comunistes, alguns petits reductes d’estelades, centrats en les zones d’Esquerra Republicana i les JERC envoltats per militants del sector independentista de Comissions que reparteixen flyers; un col·lectiu de militants del PSUC viu bastant aïllat… La representació multi cromàtica es va diluint en favor dels pendons oficials a mesura que es van veient personalitats de partits i sindicats. Les càmeres envolten Oriol Junqueres – que porta a la camisa una insígnia de la UGT Catalunya – i Carme Forcadell, ja al capdavant de la manifestació, saludant militants compartits entre sindicats i ERC. Camil Ros, secretari general ugetista, i Joan Carles Gallego, de Comissions, responen diferents mitjans deixant veure l’acció sindical a mitjà termini: comencen a córrer per les cúpules laborals del país les paraules vaga general quatre anys després.

El secretari general del PSC, Miquel Iceta, parlant amb els líders d'UGT i CCOO a Catalunya, Camil Ros i Joan Carles Gallego // Fotografía: Sara Sánchez

El secretari general del PSC, Miquel Iceta, parlant amb els líders
d’UGT i CCOO a Catalunya, Camil Ros i Joan Carles Gallego //
Fotografía: Sara Sánchez

Un cop situats darrere la pancarta, que demana treballl digne i drets, desfilen, com si d’un photocall es tractés, els líders polítics. Miquel Iceta i Jaume Collboni sorgeixen d’un grup de militants socialistes situats a l’avantguarda de la manifestació i saluden els secretaris generals i els militants situats a primera línia abans de ficar-se a la manifestació. Marta Rovira fa el mateix abans de situar-se al costat de Junqueras i Forcadell, que parlen amb Collboni llençant-se algunes mirades no massa afables. Els voluntaris d’organització demanen als periodistes que deixin espai i les càmeres es barallen per les últimes fotografies abans de començar la marxa. Gallego i Ros comencen a caminar, mirada al front, mentre un militant crida consignes amb un megàfon a escassos metres. Tot plegat comença.

Un Sol de cara acompanya la solemnitat de la primera línia, però al darrera de la manifestació la militància – i sobre tot el jovent – ha muntat la seva festa. Avalot porta una carrossa amb una pancarta reproduint el meme de Julio Iglesias amb la calavera que fa de símbol a l’organització juvenil ugetista. Un dj va punxant música i, en sonar La Republicana de Reincidentes, uns quants manifestants se’ls uneixen. Mentre banyen la marxa amb Estrella Damm, els joves de dalt la camioneta adornada esperen a la tornada de la cançó

– Allá va La Republicana, ondeando libertad

Uns canons disparen confeti vermell i la militància comença a ballar ska al voltant, tot aixecant el puny i fent un glop més a la llauna de cervesa. Acció Jove de Comissions Obreres ha triat un altre format. Una batukada anima els manifestants, i qui no esta empresonat per la pancarta de la seva secció acompanya el ritme de la percussió. Uns metres més al davant, una petita performance recrea la penitència de dos polítics corruptes fustigats per botxins medievals, creant al seu voltant un anòmal espai mig buit que de quan en quan s’emplena amb un o dos fotògrafs amb més pinta de curiosos que de professionals. L’ambient al seu voltant permet que s’escoltin perfectament les seves consignes, que ningú segueix. Amb tot, poc a poc, es va arribant a la Plaça de la Catedral on hi ha un escenari preparat per als discursos dels líders. La plaça s’emplena, les banderes onegen i els secretaris general se situen en posició.

UGT i Comissions cedeixen el primer discurs del dia a Berta Zúñiga, filla de l’activista social hondurenya Berta Cáceres, assassinada el passat març, que demana la col·laboració internacional, la solidaritat entre els pobles per a investigar la mort de la seva mare tot i el bloqueig que imposa el govern d’Hondures, i una lluita internacionalista contra el capital internacional i el patriarcat. Els aplaudiments son unívocs, unànimes, l’internacionalisme bull a la plaça entre els treballadors que formen les bases de partits  i sindicats.

Segueixen el discurs Ros i Gallego, respectivament. L’ugetista surt sense paper, sense discurs preparat, cosa que provoca unes quantes equivocacions – un lluitem contra els drets que corregeix referint-se a les reformes laborals – però que fa notar un caràcter fort, un gran èmfasi en el discurs i una línia rebel, ofensiva, agressiva amb institucions i patronal que compartirà el secretari general de Comissions i que contrasta amb l’afable relació dels líders confederals de tots dos sindicats amb alts càrrecs de Foment Nacional i la CEOE.

Tots dos sindicats defensen la derogació de les dues reformes laborals – tot i que Camil Ros considera que la que es va passar tres pobles és la del PP – així com de la llei mordassa, que, diuen, coarta el dret a manifestació. Gallego comparteix els plantejaments del seu homòleg, però ho fa amb un text a les mans, de vàries pàgines, que atenua les equivocacions però el fa perdre’s uns quants cops. Amb aquests discursos els dos grans sindicats catalans, espanyols també, emplacen al govern sortint del 26J a negociar els nous convenis, les noves lleis laborals.

Aquest pas a l’acció sindical, a l’agressivitat al carrer que ara fan ambdues organitzacions se cristal·litzarà, diuen els secretaris generals, amb una futura vaga general si no s’arriben a acords. Això, però, té un èmfasi especial per part de Ros, que afirma que busca l’acord abans que res i que, en aquest sentit, la mobilització és útil amb objectius, però mobilitzar-se per mobilitzar-se no serveix en referència a sindicats alternatius amb relacions recens complicades amb les centrals sindicals majoritàries.

Finalitzats els discursos els treballadors es van retirant, i a la plaça queden líders polítics comentant, valorant, opinant al voltant de la mobilització i les seves possibilitats. Miquel Iceta es mostra satisfet amb la mobilització i la consciència dels treballadors, tot i que no es mostra d’acord amb un plantejament central dels sindicats.

El secretari general socialista afirma que des del PSOE-PSC es vol derogar la reforma del PP i substituir-la per un nou conveni col·lectiu, per tant no votarà a favor de derogar les dues reformes laborals. Així, justifica l’abstenció del PSOE a la votació de la proposta feta per Podemos derogació d’ambdues reformes laborals i que va acabar per tombar-la. Tot i això, destaca les bones relacions del PSC amb els sindicats majoritaris, destacant CCOO, UGT i l’Unió Sindical Obrera de Catalunya (USOC).

Per la seva banda Gerardo Pisarello, tinent d’alcalde de Barcelona, que arriba acompanyat de la regidora Gala Pin i de l’ex dirigent de Podemos Juan Carlos  Monedero, sí que comparteix la derogació de totes dues reformes laborals, i anima a la mobilització de la ciutadania, tant social com electoral per a fer fora al Partit Popular de les institucions. Quant a les recents polèmiques amb sindicats a nivell local, Pisarello diu que s’han d’acceptar les crítiques externes però que els treballadors han d’entendre que s’han de buscar solucions equitatives amb els usuaris dels serveis i en el context d’una institució que té un límit de pressupost.

Els líders es van retirant i els treballadors dels sindicats desmunten l’escenari, l des de Portal de l’Àngel la normalitat, que la resta de la ciutat encara no ha perdut, torna a la Plaça de la Catedral.

Els sindicats tanquen el dia amb la percepció que es troben de cara a un cicle de mobilització i de pressió sindical cap a les institucions. Els barcelonins, per la seva banda, passegen per la plaça gairebé molestos per la quantitat de tanques, cons i vehicles de mitjans de comunicació que trenquen la seva festiva tranquil·litat, i els símbols socialistes, comunistes, obrers, es retiren dels carrers de Barcelona. La incògnita que queda ara és, vist els objectius dels sindicats, però sobre tot la seva operativitat, fins a quan.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*