Home / Societat / Moviments Socials / Cimera mundial de Premis Nòbel de la Pau a Barcelona (dia 1): pau, guerra i refugiats
Intervenció de Mairead Maguire a l'acte d'inauguració. Font: Raquel M. Martínez

Cimera mundial de Premis Nòbel de la Pau a Barcelona (dia 1): pau, guerra i refugiats

Una crònica de Raquel M. Martínez

Una lletera i una unitat mòbil de televisió davant l’entrada principal de la Universitat de Barcelona fan entendre la importància de l’esdeveniment. Una catifa vermella afegeix solemnitat, mentre personalitats, estudiants i periodistes de tot el món, es dirigeixen a la taula d’acreditacions. Alguns aprofiten per fer-se amb un aparell de traducció simultània, ja que les intervencions són en català, castellà i anglès. En entrar a la sala on es celebren els actes, les càmeres ja estan preparades i de seguida arriben les personalitats que han de donar el tret de sortida a la XV Cimera Mundial de Premis Nobel de la Pau: Ada Colau, Frederic Malderini, Artur Mas, Dídac Ramírez i Carme Forcadell.

Després de la benvinguda del rector, Dídac Ramírez, Ada Colau parla sobre el tema central de la cimera, els refugiats: “Europa es juga la credibilitat com a projecte polític”, diu, i escèptica amb els estats del vell continent afegeix: “Allà on els estats fracassen les ciutats hem d’arribar i crear solucions, com la xarxa de ciutats refugi que hem plantejat”. Per acabar el seu speech remarca el valors pacífics de Barcelona, esmenta el problema endèmic de la violència de gènere i apunta la qüestió nacional, just abans de passar la paraula a Ekaterina Zangladina, que agraeix l’acollida de la ciutat.

Tot seguit, arriba la primera intervenció d’una premiada amb un Nobel de la Pau, l’irlandesa Mairead Maguire, que convida a observar les arrels del problema dels refugiats (la guerra) i demana a Europa que afronti un problema que sempre ha existit però que mai s’havia trobat tan de cara. De sobte apareix a la pantalla Mohammed Yunus, també premiat amb aquest guardó, per transmetre als presents la importància del missatge que envia al món el fet de tenir tants Nobels de la pau reunits en una ciutat.

Interenció de Muhammad Yunus per viodeconferència. Font: Raquel M. Martínez

Interenció de Muhammad Yunus per viodeconferència. Font: Raquel M. Martínez

Per tancar la cerimònia, una última intervenció que centra les mirades dels periodistes: la d’Artur Mas. El President no sorprèn ningú amb un discurs en clau nacional, recordant les paraules de Pau Casals a l’ONU. Afegeix també que Catalunya està disposada i preparada a acollir refugiats en condicions dignes i arrenca aplaudiments. Tot seguit començarà el primer dels excepcionals debats de la cimera, amb cinc premis Nobels asseguts a la taula; però sembla que això no és noticiable per a gran part de periodistes, que abandonen la sala per seguir Artur Mas i preguntar per la seva investidura fallida. Mentre, dins la UB, comença el realment interessant.

Primer debat: Crossing the walls for freedom

En aquest primer panel de la cimera el debat se centra en el paper europeu en relació a la crisi dels refugiats. Ferran Tarradelles, representant de la CE, comença justificant la lentitud de la UE i insistint en que s’estan prenent mesures. Melissa Fleming en canvi afirma que hi ha massa països europeus tancant les seves fronteres a causa de la construcció d’un discurs de la por, i que cal més solidaritat; insistint a més en la necessitat demogràfica d’Europa de rebre migrants. A continuació Betty Williams ataca l’arrel del problema: “Si els líders del món volen dir-se a si mateixos demòcrates, han d’apartar-se dels seus fons militars i deixar de gastar diners en destrucció, per començar a gastar-los en creació”. Willem de Klerk, expresident de Sudàfrica, apel·la a la consciència col·lectiva i humana per fer front a la crisi, just abans de passar la paraula a Oscar Arias.

Oscar Arias sentència el debat. L’expresident de Costa Rica afirma amb contundència: “La pobresa no necessita passaports per viatjar”. Tot seguit, parla de la dificultat econòmica que pot suposar acollir refugiats, però de seguida hi troba una solució, l’única possible, diu: “Només es pot reduir en despesa militar. En tots els altres àmbits s’hauria de gastar més. No es pot viure en un món que gasta més en la indústria militar que en ajuda humanitària”. Afegeix, per acabar, que no pretén que tots els estats segueixin el camí de Costa Rica, on gràcies a Arias ja no hi ha exèrcit; però rebla: “pels països d’Europa això és una càrrega, però són rics, poden gastar més i resoldre problemes de violència i pobresa. Estats pobres com el Liban o Jordania, que han vist molt augmentada la seva població per l’arribada de refugiats sirians, no poden”.

Després d’aquesta pluja d’arguments, Tarradelles es veu obligat a modificar la seva postura: ratifica la observació de Fleming sobre la necessitat demogràfica d’Europa d’acollir migrants i, donant la raó a Williams i Arias, conclou: “podria fer-se més del que es fa”.

Taula del primer debat. D'esquerra a dreta: Oscar Arias, William de Klerk, Betty Williams, Melissa Fleming i Ferran Tarradelles. Font: Raquel M. Martínez

Taula del primer debat. D’esquerra a dreta: Oscar Arias, Willem de Klerk, Betty Williams, Melissa Fleming i Ferran Tarradelles. Font: Raquel M. Martínez

Segon debat: Ending the era of wars

Yalda Hakim, periodista de la BBC i moderadora, llença la pregunta: “Com s’acaba una guerra?”. No cal res més perquè Maguire agafi el guant i faci un esquema de la situació: “Les guerres comencen quan pensem que podem usar armes i oblidem que som humans per demonitzar altre gent. Les guerres acabaran quan reconeguem que tots compartim la condició humana”. Aleshores surt una de les paraules clau del matí: negotiation. Segons l’irlandesa, tothom pot trobar solucions pacífiques a un conflicte. David Trimble afegeix, però, que cal tenir clar que negociar vol dir comprometre’s i no anar a buscar cap victòria més enllà de la pau, i que aquesta negociació només es possible si totes les parts estan preparades.

Ingeborg Breines pren el concepte i li dóna una altra volta: on són les dones en aquests processos? Breines apunta que els governs continuen comportant-se d’una manera passada de moda, hegemònicament masculina, i encara no valoren suficientment el paper de la dona com a resolutora de conflictes. 

Alex Rosen, el més jove de la taula, torna enrere i afegeix una tesi nova al debat: “hem de dir que les armes nuclears no poden existir. Actualment estan en un buit legal. Cal crear una norma que les il·legalitzi i les aboleixi definitivament”. Jayantha Dhanapala es mostra d’acord: més enllà de les negociacions, afirma, cal garantir la desaparició de les armes nuclears per poder garantir la fi dels conflictes armats.

Alex Rosan al costat d'Ingeborg Breines durant el segon "panel".Font: Raquel M. Martínez

Alex Rosan al costat d’Ingeborg Breines durant el segon “panel”.Font: Raquel M. Martínez

Per últim, Phil Lord recupera el diàleg del que parlaven Maguire i Trimble per concloure que l’autèntica justícia per aconseguir la pau cal fer-la amb l’eina de la diplomàcia.

Així, acaba un primer matí intens al World Summit of Peace Nobel Laureatus. Una cimera que de moment es mostra coherent amb el que els seus participants defensen i deixa una dada que convida a l’optimisme: en tot moment hi havia a la taula un mínim de dues dones, apropant-se així a l’equitat que demanava Breines.

Estudiant de periodisme a la UAB, redactora a La Columna. Amb interferències entre la faceta de poeta i la de periodista. Entenc aquesta professió com un compromís amb la societat.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*