Inici / Actualitat / Ciutadans: d’on ve i on va
Imatge pròpia - Dave Vilà

Ciutadans: d’on ve i on va

Durant les darreres setmanes molts mitjans de comunicació han tractat la tendència a l’alça de Ciutadans – Partido de la ciudadanía, que podria esdevenir en quarta força i convertir-se en «el Podem de dretes». El fet és que, a vegades, costa tenir clar si Ciutadans és un partit de dretes o d’esquerres. A l’ideari del seu lloc web diuen nodrir-se del liberalisme progressista i del socialisme democràtic, una definició probablement massa àmplia per ubicar-los adequadament en l’espectre ideològic. En comparar els orígens del partit català amb la posició que a escala estatal sembla estar prenent darrerament, veiem com ha hagut de transformar-se per trobar el seu espai polític.

Hem de contextualitzar l’origen de Ciutadans en el primer Tripartit, on PSC-CpC, ERC i ICV-EUiA van pactar per fer un govern catalanista i d’esquerres. El govern de Pasqual Maragall va ser un gran focus d’atenció mediàtica, tant per les nombroses crisis internes com per l’elaboració del nou Estatut. El fet que el PSC pactés amb els independentistes d’ERC va irritar els sectors més espanyolistes que tradicionalment havien donat suport als socialistes. Com a reacció el 7 de juny de 2005 l’Associació Ciutadans de Catalunya va presentar un manifest titulat “Per un nou partit polític a Catalunya” sotasignat per noms com Félix de Azúa, Albert Boadella, Arcadi Espada o Teresa Giménez Barbat. Després d’un segon manifest on s’insistia en el fet que tots els partits excepte el PP recolzaven el catalanisme, el procés va culminar a principis de juliol de 2006 amb el congrés fundacional de Ciutadans – Partido de la Ciudadanía. En aquell mateix congrés es va nomenar president del partit a Albert Rivera, un jove advocat de 26 anys resident a Granollers. A les eleccions del Parlament de Catalunya de finals d’aquell mateix any el partit es va estrenar obtenint 3 diputats.

Als següents comicis l’any 2010, C’s va créixer un tímid 0,36% però no va ser prou per augmentar el nombre de diputats. Dos anys més tard, amb el procés sobiranista en plena efervescència, el partit d’Albert Rivera va triplicar la seva representació i va obtenir 9 escons. Ara, a la recta final de la primera legislatura de Mariano Rajoy, C’s es planteja fer el salt a la política estatal per jugar un paper protagonista. Durant aquestes primeres tres legislatures al Parlament català la lluita contra el catalanisme i la denúncia de la corrupció han monopolitzat el seu discurs, però quan ha tocat mullar-se en les votacions del Parlament ho han fet. Malgrat que en el seu lloc web justifica l’aparició de Ciutadans pel buit polític en el centre-esquerra no catalanista, tot sovint han votat en un direcció més associada al conservadorisme. Exemple d’això és el projecte de llei presentat per C’s per prohibir el burca en espais i edificis públics, l’abstenció en una moció per defensar el dret a l’avortament o l’abandonament del Parlament per una moció sobre la condemna del franquisme.

Tot i que fins aquesta legislatura Ciutadans ha estat sempre el partit més petit del Parlament, la seva presència en els mitjans de comunicació d’àmbit estatal sempre ha estat major que la dels altres partits catalans. Habitual a les tertúlies polítiques, Rivera ha acabat esdevenint un líder mediàtic gràcies a la seva gran capacitat retòrica. Gran part de l’expansió de C’s per l’estat es deu justament a l’habilitat del líder, però el cert és que tot hagués pogut ser molt diferent. En el congrés fundacional del partit dos sectors pugnaven per dirigir el partit. Per desencallar la situació es va utilitzar un mètode curiós: seguir l’ordre alfabètic. D’aquesta manera, el president escollit va ser Albert Rivera i el secretari general Antonio Robles. De totes maneres, tant Podem com Ciutadans saben que implantar un partit per tot el territori espanyol no és tan fàcil. Per fer-ho, el partit d’Albert Rivera ha utilitzat l’estratègia de fitxar partits locals i regionals ja implantats en els seus territoris, fet que ha provocat crítiques des d’altres partits com UPyD.

El primer assaig seriós de la conversió de partit català a partit espanyol van ser les eleccions europees del maig, on van obtenir 2 eurodiputats. Entrar a l’Europarlament es va considerar un triomf, però el futur que sembla que els espera és encara més dolç. Des que ha començat 2015 el diari El País ha publicat enquestes on donen a Ciutadans la quarta posició, per davant d’Izquierda Unida i el seu competidor més directe, Unión Progreso y Democracia. Conscient que no n’hi ha prou en aplicar el mateix discurs contra el nacionalisme que utilitzen a Catalunya, C’s ha hagut de buscar un nou espai ideològic. En el nou eix polític entre nova i vella política el partit taronja es ven com un partit nou però amb idees noves, referència implícita a Podem. Això significa abanderar la lluita contra la corrupció i la regeneració democràtica, però a diferència de Podem no pretenen trencar amb el règim de la Transició, sinó que proposen una sèrie de reformes que qualifiquen de sensates.

A falta de conèixer el resultat de les urnes, que és el realment important, sembla que Ciutadans va en camí d’esdevenir el que pretenia ser UPyD: un partit espanyol amb qui pactar que substituís el paper de CiU i PNB com a tradicionals crosses. La política és cruel i el partit magenta haurà de pagar el preu d’haver saltat a l’escenari massa aviat, quan la encara no es feia diferència entre vells i nous. A més, davant el jove Albert Rivera, la ex-socialista Rosa Díez, que porta des de 1991 en el món de la política institucional, no sembla el millor exemple de regeneració. Ciutadans té l’oportunitat d’atraure el vot d’aquella població urbana empresarial a qui Rajoy i els escàndols de corrupció del PP no els convenç. Des de la desfeta de la UCD de Suárez el Partit Popular havia monopolitzat el vot a la dreta del PSOE, ja fos un vot conservador, liberal, democristià o fins i tot feixista. Per primer cop s’obre l’oportunitat d’europeïtzar la política espanyola amb la consolidació d’un partit liberal diferenciat del partit conservador. Sigui com sigui, el gran triomf de C’s és haver-se col·locat en una posició que, a priori, li permet pactar amb qualsevol dels tres partits candidats al govern. Podria donar suport a PP o PSOE per defensar els interessos de l’establishment aplicant reformes suaus, o propiciar un govern Podem si es tracta de trencar el bipartidisme i fer un govern de nova política. Això sí que és centralitat.

Arnau Lleonart
Encetant la vintena. Intento escriure sobre el que veig, el que em preocupa i el que m'agrada.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*