Inici / Cultura / Cinema / Com Hitchcock va arruïnar-nos les dutxes relaxants
Psycho (1960) -  Alfred Hitchcock
Psycho (1960) - Alfred Hitchcock

Com Hitchcock va arruïnar-nos les dutxes relaxants

Una constant que podem veure en incomptables pel·lícules de suspens és la tant coneguda escena de la dutxa o el seu derivat atrofiat; la banyera. Des que Alfred Hitchcock va decidir matar a Janet Leigh gaudint d’un bany a Psicosis (1960) s’ha instaurat en l’imaginari col·lectiu la imatge que les dutxes no sempre són tant relaxants com semblen.

En la imatge emblemàtica que ens proporciona Hitchcock veiem com la bella protagonista desconnecta per un moment de la seva missió i decideix gaudir d’una dutxa. El que un espectador comú esperaria és una escena de transició, on baixa la tensió abans d’un clímax, una mena de pillowtake. Però poc és comú en aquest film de Hitchcock. Partim de la base que la protagonista inicial és una típica noia guapa rossa americana però sense els estereotips clàssics de l’època: innocència, debilitat, dona de llar… És una noia moderna amb una feina estable, que decideix abandonar, cometent un crim de robatori. És natural per tant, contemplat amb perspectiva, que aquesta dutxa aparentment innocent i eròtica se’ns desenvolupi com el punt de gir de tota la narració.

La sensualitat del cos nu de Janet Leigh ja duia prou controvèrsia. Presentava un erotisme poc vist en el cinema comercial del moment. Tant, que Hitchcock va haver de recórrer a una doble pels plans més íntims. La potencia de l’escena rau en la contradicció entre aquesta sensualitat relaxant del cos de la protagonista i la violència de l’assassinat posterior.

L’escena se’ns presenta tranquil·la, amb l’actriu totalment indefensa i nua davant l’espectador. Està despresa de tots els seus atributs de dona lluitadora i independent. La veiem vulnerable, propera i humana portant a terme una acció que tots fem (o hauríem de fer) diàriament. El gran nombre de plans (fins a 70 diferents) que utilitza Hitchcock per narrar-nos la situació ens submergeixen en un ball de perspectives que ens permeten veure la totalitat de l’espai i l’acció. Rodegem a l’actriu, l’analitzem i la comprenem des de tots els punts de vista.  El fet que estigui amb els ulls tancats ens ajuda a no sentir-nos malament mirant-la: l’espectador es converteix en certa manera en un voyeur passiu. Perdem totalment la guia de la mirada del personatge i ens deixem moure per allò que ens mostra el director.

Aquest aïllament amb l’exterior de Janet Leigh permet a l’espectador veure el perill que s’apropa abans que la protagonista. El pla d’apropament de l’assassí  és l’exponent màxim del que ens vol presentar Hitchcock. L’espectador que havia estat gaudint amb la mirada del cos de la noia contempla atònit com aquesta pau està a punt de ser trencada El director crea una complicitat amb l’espectador, perfectament dosificada amb un apropament lent de l’ombra que dóna molt més vertigen que una aparició ràpida per tall. El procés llarg i angoixant s’allarga en el que serà el pla més estès de l’escena fins que l’assassí corre la cortina i apareix amb el ganivet. La cortina actua com a teló de fons de l’escena, com a obturador que obstrueix la vista de l’espectador i la protagonista. És una fina paret que ens entela la mirada i no ens permet preveure el perill fins que el tenim a sobre. És un mecanisme més del dispositiu de suspens que ens subministra Hitchcock.

L’assassinat en sí és una successió ràpida de plans on es mostra molt sense mostrar res específic: plans angulats amb la música de Bernard Hermann punxant com un ganivet en les orelles de l’espectador. Un assassí psicòpata contra una dona despullada i indefensa.

El còctel molotov creat per Hitchcock a la dutxa de Psicosis ha esdevingut un model de posada en escena concret en la història del cinema recorrent en una infinitat de pel·lícules de suspens i terror posteriors.

“Malhomenatges” són fàcils de trobar en moltes pel·lícules de sèrie B com Piranha 3DD  (2012) o Night of the Bloody Apes(1968) on ara sí, la típica innocent rossa americana és atacada mentre gaudeix d’un tranquil bany. Aracnofobia(1990) canvia a Anthony Perkins per una diminuta aranya que atacarà la protagonista i marxarà pel desaigüe de la mateixa forma que ho fa la sang de Janet Leigh. L’aigua sempre present en aquestes escenes neteja el crim, el fa passatger i relliscós. És una pluja incessant sobre l’escena, que en un inici fa nosa i més brut el crim però que n’elimina les traces.

Brian DePalma, qui ha omplert la seva filmografia d’homenatges a Hitchcock porta l’escena de Psicosis més enllà a Vestida para matar (1980). La fina cortina de la primera és substituïda per una porta de vidre que juga com una barrera molt més sòlida contra el perill. Tant que Nancy Allen s’adona de la presencia de la seva assassina. Comença llavors un joc de miralls i mirades envoltades en vapor que, de la mateixa forma que a Psicosis, ens deixen veure sense fer-ho del tot.

Dressed to Kill (1980) -Brian de Palma

Dressed to Kill (1980) – Brian de Palma

El no veure, estar amb els ulls tancats, tapats per una cortina, despullats i relaxats són els elements claus que permeten les escenes de tensió que hem comentat. La violació de un moment d’aparent seguretat i innocència, juga amb el nostre inconscient. Ens meravella i pertorba l’erotisme i brutalitat del que ens mostren.Poden haver-hi millors o pitjors homenatges, paròdies i còpies però la dutxa de Hitchcock ha esdevingut una icona cultural a nivell mundial. Indirectament, deu haver escurçat les dutxes de molts cinèfils i estalviat uns quants litres d’aigua.

Pol Mas de Xaxàs

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*