Inici / Cultura / Cinema / La imatge perduda
missing-picture_poster-1

La imatge perduda

Una crítica de Pol Mas de Xaxàs

La imatge perduda, sentiment universal de l’oblit forçat pel trauma. Allò que els avis no volen recordar però els néts curiosos volen saber. El director i escriptor cambodjà Rithy Panh aborda un tòpic cru i dramàtic; com és el règim comunista de Pol Pot i el seu Khmer Rouge a Cambodja per presentar-lo d’una manera personal i màgicament bonica en el seu últim documental.

 Tot i existir càmeres de vídeo durant el règim que va expulsar de les ciutats a milions de persones en busca d’una societat agrària justa i igualitària, aquestes estaven ocupades retratant la grandiositat del seu líder Pol Pot i els somriures forçats del poble. La realitat va ser un ferri control militar sobre la població civil, sotmesa en bona part a un règim de treballs forçats i a l’aplicació d’extensos mètodes de detenció, tortura i assassinats col·lectius en massa, sota la premissa de l’anomenada cerca de l’enemic interior. De nou el comunisme allunyant-se de la seva utopia i ideals.

 Panh reconstrueix la història personal de la seva família en un documental anacrònic on les imatges recurs escassegen i no cal altre testimoni que el del propi director mitjançant figuretes de fang. Estatuetes immòbils meticulosament fetes i pintades a mà amb una estètica lúgubre que fan inesperadament accessible els horrors d’una història real.

 Tot comença el 1975 quan un Panh de 13 anys i la seva família són expulsats de casa seva a Phnom Penh per llaurar camps de treball amb el propòsit de crear una utopia comunista. “Heu d’abraçar la situació proletària” els diuen els repetitius eslògans,  retrunyint en les seves orelles mentre fan d’esclaus entre el fang dels camps. Una societat reprimida on l’individu ha deixat d’existir per convertir-se en un número. Això fa que ens plantegem si seguim sent humans quan la igualtat ens porta a la submissió.

 Al seu temps, Pol Pot va pecar de líder caient en la clàssica ironia comunista on el poble passa gana i els líders fan festes institucionals.

Fotograma de “La imatge perduda”

Més enllà de posar de manifest els horrors d’un país,  Panh cerca la imatge justa de la que ja ens parlava Godard: aquella imatge vertadera sense filtres que mostri la realitat tal qual és. El director cambodjà, durant el seu escrutini de les poques imatges que va deixar el Khmer Rouge, s’adona que no té sentit trobar la imatge real perfecta perquè aquesta no existeix. Amb quina càmera s’hagués fet? Amb quina òptica? Des de quin punt de vista? Els personatges serien reals o actors? La realitat està plena de variables i sempre remet a la subjectivitat del seu retratant. L’única solució és la ironia de despullar de realitat la imatge i recrear-la de la manera més real possible, encara que sigui amb figuretes de fang.

 Perquè no existeix una imatge justa, una imatge pura que pugui fer front i mostrar com són les atrocitats del món. Hi ha qui creu en un cinema crític i combatiu que algun dia farà girar les tornes i embolicarà el món en un gran happy ending. Els envejo. Res més voldria que ara mateix escrivint sobre cinema pugui evitar la violació d’una nena que cus pilotes Nike.

 Només ens queda una imatge perduda que ningú trobarà en la seva memòria sinó en la seva imaginació. La imatge d’aquell món en el que creiem viure però que és tan irreal com el somni comunista de Pol Pot o les estatuetes de fang de Rithy Panh.

 Mentrestant Pitbull fa milions cantant “que no pare la fiesta”, com la gran festa del partit Comunista cambodjà on el pare de Panh es va deixar morir. Quins riures maoistes, quines ironies estalinistes, camarada.

Cartell de “La imatge perduda”

Pol Mas de Xaxàs

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*