Inici / Política / Catalunya / La CUP davant l’acord: entre la coherència i la realpolitik
Artur Mas i Carles Puigdemont ahir a la seu de CDC. Font: El Periódico
Artur Mas i Carles Puigdemont ahir a la seu de CDC. Font: El Periódico

La CUP davant l’acord: entre la coherència i la realpolitik

Una anàlisi d’ Alberto Prieto, Jaume Ribas, Jordi Peralta i Raquel M. Martínez

La nit del 27 de setembre imperava un ambient fins a cert punt bipolar dins l’entorn sobiranista ideològicament més proper a Convergència: si bé la victòria de les forces independentistes, que en total sumaven 72 escons, era contundent, el cert és que Junts pel Sí no havia obtingut prou diputats com per poder prescindir de la CUP. Hi havia, a més a més, un altre factor difícil d’ignorar: el suport al camí envers la ruptura amb l’Estat espanyol no arribava al 50% dels vots. I això donava més rellevància a les veus que, dins la CUP, remarcaven la necessitat d’eixamplar la base social tot apostant per un presidenciable alternatiu a Mas. Una idea que ja havia estat pronunciada en repetides ocasions durant la campanya electoral.

La batalla mediàtica estava servida. I, evidentment, a l’hora d’explicar la posició de la CUP el reduït espai mediàtic proper a l’Esquerra Independentista poc podia fer davant les armes comunicatives del sobiranisme més aferrissadament favorable a Mas, que van triomfar a l’hora d’hegemonitzar el relat que ha acabat reeixint: els 10 diputats de la CUP estan imposant les seves condicions als 62 restants i estan relegant l’eix nacional a un segon terme. Els mitjans de comunicació són els exèrcits del segle XXI, com deia en Ramon Barnils, i això va quedar clar quan TV3, el diari Ara, El Punt-Avui, El Món, Vilaweb i Nació Digital, entre d’altres que difícilment entrarien en la definició de “periodisme” com ara el Directe van començar a reproduir el discurs processista oficial a través d’articles, entrevistes i tertúlies. Els intel·lectuals orgànics de rigor, entre els quals destaquen personatges amb una influència gens menyspreable (Pilar Rahola, Agustí Colomines, Vicent Partal…), tampoc no van menystenir les possibilitats de difusió que ofereix la trinxera de les xarxes socials, on van proliferar estrambòtiques acusacions cap a la CUP de col·laboració amb el CNI, atacs masclistes contra Anna Gabriel -identificada des del primer moment com la principal representant del NO a Mas- i insults de tot tipus fonamentats en els prejudicis existents contra la militància de l’Esquerra Independentista. En aquest escenari es va aconseguir una doble victòria: crear dins l’independentisme un clima d’opinió majoritàriament hostil cap a la CUP i accentuar les tensions internes dins l’Esquerra Independentista. Si bé l’assemblea de Sabadell i el posterior NO definitiu a Mas van transmetre la sensació que la coherència ideològica i la radicalitat democràtica havien romàs sòlides enfront de la gran ofensiva mediàtica que s’havia llançat des de finals de setembre, les ferides obertes dins l’Esquerra Independentista i la crispació existent en el si del sobiranisme auguraven un escenari complicat a l’hora de reeditar la majoria d’escons a un març que es preveia imminent.

Malgrat que a última hora, i inesperadament, s’hagi arribat a un acord que implica la caiguda de Mas de la

Imatge de l'ANE CUP del passat 27 de desembre. Font: mèdia.cat

Imatge de l’ANE CUP del passat 27 de desembre. Font: mèdia.cat

Presidència, els ecos de l’anomenat PressingCUP encara ressonen i la CUP encara és assenyalada per haver posat pals a les rodes durant aquests mesos. El punt 4 del document de l’acord, a més, introdueix una veritable humiliació que suposa la compra de part del discurs de la culpabilitat, per part dels anticapitalistes, que la dreta sobiranista liberal havia proclamat als quatre vents: l’assumpció d’haver posat en risc l’embranzida i el vot majoritari de la població i l’electorat a favor del procés cap a la independència, per una banda, i dels errors en la bel•ligerància expressada envers Junts pel Sí signifiquen una claudicació en tota regla davant del relat dominant.

CUP: crònica d’un gran èxit i d’una gran derrota

La CUP ha aconseguit una fita sens dubte històrica: amb només deu diputades que tenien la clau de la investidura d’una legislatura extraordinària, en una conjuntura històrica molt concreta i un moment molt hostil, ha guanyat mantenint-se ferma. Després de dicotomies internes, dubtes i molta pressió per part de la caverna mediàtica catalana, a dos dies d’una nova convocatòria d’eleccions, és a dir, a última hora, aconseguien a partir del seu immobilisme reiterat en el No a Mas que aquest fes un pas al costat. Així, un partit anticapitalista fa fora de la presidència l’hereu polític del “pujolisme”, símbol de retallades en sanitat, educació o cooperació internacional i d’escàndols de corrupció (el cas Palau o el famós 3%). Els consellers Irene Rigau, Boi Ruiz i Felip Puig estaran, també, fora del govern; fet que la CUP pren com part de la victòria.

D’aquesta forma Mas, que s’havia autoanomenat líder gairebé messiànic del procés, queda fora de joc, amenaçat per unes eleccions que no haguessin sigut beneficioses pel seu partit, davant una possible ruptura de la fórmula Junts Pel Sí que tan bé li ha funcionat. Amb la investidura d’un candidat alternatiu, Carles Puigdemont, el procés independentista queda despersonalitzat, es dilueix la idea d’una figura única al capdavant del govern i de la ruptura amb l’Estat espanyol. El procés recupera la imatge, més transversal, que va suposar la llista unitària amb ERC, CDC, entitats civils i independents. No anar a noves eleccions evita també un desgast de l’electorat, que després de 3 mesos llargs de negociacions començava a perdre l’esperança d’acord i d’èxit en el projecte independentista. Ara ve, tot això té un preu. I aquest preu, el paga ERC, però sobretot el paga la CUP.

La CUP ha de demanar disculpes pels seus errors, perquè n’ha comés, i cal autocrítica. El primer, un discurs massa centrat en aquest no a Mas i en la tesi que ni ell ni el partit renunciarien a la seva presidència, que ha substituït un discurs contrari a tot CDC, no centrat en una única figura, que hagués ajudat a mantenir la coherència dels ideals de la formació anticapitalista. Aquesta coherència, fins ara impol·luta, que ha avalat la formació de l’esquerra independentista els darrers 20 anys, ha quedat ara tocada. Explicar que la representació de l’EI anticapitalista al Parlament hagi investit un convergent no serà fàcil per la CUP. Serà difícil fer entendre que val la pena acceptar una figura triada pel propi Mas i totalment afí a la ideologia del ja ex-president. Menys encara quan l’acord és tan poc favorable, arribant fins i tot a permetre la ridiculització de la CUP, contemplant que només aquesta part demani disculpes i per tant carregui amb les seves culpes però també amb les de Junts Pel Sí, l’altre actor participant que havia tancat files entorn Artur Mas.

La cessió de dues diputades per a treballar amb Junts Pel Sí i la dimissió de dos dels actuals diputats són també punts que couen entre la militància. Més quan s’ha conegut el nom dels dos parlamentaris que deixaven la feina institucional: l’històric Julià de Jòdar i el cervell de les propostes econòmiques de la CUP, Josep Manel Busqueta.

Els 10 diputats de la CUP elegits el 27 de setembre. Font: ARA

Els 10 diputats de la CUP elegits el 27 de setembre. Font: ARA

A més, queda el dubte de què hagués passat si ERC hagués confrontat Mas i s’hagués apropat a la CUP, teòricament més afí a la seva ideologia; o a la inversa, si CUP hagués buscat suport en ERC com a agent polític. Existeix una majoria de diputats independentistes, dintre dels 72 parlamentaris que sumen Junts Pel Sí i la CUP, d’esquerres. Un suport mutu i una proposta de candidat a la que aquesta majoria donés suport (com la d’Oriol Junqueras), podia haver desencallat d’una altre forma la investidura. El discurs hagués passat de vendre’s com un debat entre el sí i el no a Mas a presentar-se com l’existència d’una alternativa amb més possibilitats d’èxit. El lideratge del procés hagués canviat de mans i l’hegemonia del discurs, que a hores d’ara manté CDC, s’hauria mogut a l’esquerra, on se situa gran part de la massa social favorable a la independència (només cal veure com ERC va passar per davant a DiL en les darreres eleccions generals).

Per últim, la CUP haurà de refer-se també d’una de les seves grans mancances, que en moments d’incertesa li passa la factura. La falta de sentit de partit, que propicia atacs públics entre els seus sectors més diferenciats (Endavant i Poble Lliure); veus internes i de pes, com David Fernàndez, afegint pressió al projecte amb l’article al diari Ara on es mostrava favorable a la investidura de Mas mentre la postura defensada per la CUP era encara, clarament, la contrària; o sortides de to com la dimissió d’Antonio Baños, incapaç de defensar la decisió de la seva pròpia formació, que marxava en calent, de manera sobtada i en un mal moment per al partit, que ja era prou incomprès i atacat des de fora.

En resum, el procés continua, sí. Però la CUP és qui paga la desfeta i tindrà molta feina per a explicar les decisions que va prendre ahir, dissabte 9 de gener, i fer-se entendre.

La nova batalla pel centre socialdemòcrata

Després de l’acord de dissabte, Marta Rovira va comparèixer després de la reunió de l’executiva nacional d’ERC amb un somriure en la boca. Parlava en tercera persona, agraint els sacrificis de la resta d’actors del procés, elogiant les decisions de la CUP i de CDC a favor dels interessos del país. Reflecteix perfectament el paper d’Esquerra des del 27S; passiu, expectant, com si això no fora amb ells. I sabent que tant Convergència com la CUP surten ferides de la negociació, intenten projectar precisament aquesta imatge, que no va amb ells. Que ells segueixen en el seu lloc, que vénen de guanyar les europees, de pujar en les municipals i de treure el millor resultat de la seva història en les generals. Analitzant la situació en la que queda el projecte d’ERC després d’aquest acord, és estrany que tinguin aquesta actitud. Esquerra ja no ocupa l’espai d’outsider d’esquerra que va ocupar fa temps. És curiós, de fet, que aquesta transició la reflecteixi  Carles Puigdemont en un twit bastant hiperventilat en el qual acusava Joan Tardà de representar a la “vella Esquerra marxista, més d’esquerres que nacional”. El projecte de l’ERC de Junqueras ha anat abandonant aquest espai per situar-se més proper al centre-esquerra socialdemòcrata, amb sectors interns, minoritaris, que segueixen ocupant espais més a l’esquerra.

Aquesta ha estat precisament la maniobra que ha portat a Esquerra a ocupar la posició central, hegemònica, de l’independentisme. La nova ERC tenia un potencial per liderar el panorama polític català post-independència – o post-procés, la qual cosa arribés abans – arrossegant a sectors de la petita i mitja burgesia cap a una esquerra moderada però de caràcter social. Però aquest potencial se li escapa de les mans. El pacte no ha acabat de matar Artur Mas, i Mas viu significa Cònvergència viva. CDC ha de transformar-se per sobreviure, cosa que no suposarà cap problema per al líder convergent. El problema, més aviat, serà per a ERC. El procés ha

Carles Puigdemont i Artur Mas, de CDC - Junts Pel Sí, al Parlament. Font: NacióDigital

Carles Puigdemont i Artur Mas, de CDC – Junts Pel Sí, al Parlament. Font: NacióDigital

identificat la independència amb un anhel social bloquejat per un govern de Madrid que no defensa els interessos de la gent. Això ha tancat les portes per a una refundació de Convergència que no sigui cap a un espai social-liberal, i fins i tot socialdemòcrata. La suma d’aquests dos elements, un Artur Mas heroic davant el seu electorat i un nou instrument que s’allunya de les posicions dretanes identificades amb unionisme o autonomisme, té un enorme potencial, i pot recuperar als sectors de centre arrossegats cap a l’ERC fins ara dominant del discurs independentista.

Evidentment, no podem ser deterministes. ERC no solament ha crescut per la conjuntura, sinó per un bon treball comunicatiu d’una cúpula política republicana que segueix identificant-se, popular i mediàticament, amb la centralitat del procés independentista. Però el que és innegable és que aquest centre, centro-esquerra fins i tot, que ara mateix recull a la major part del voto independentista serà, una vegada acabi aquest procés, un camp de batalla aferrissada entre CDC i ERC. I Mas, com gairebé sempre, surt amb avantatge. Però Mas, acabem d’aprendre-ho, també perd.

Les repercussions de l’acord a Catalunya i Espanya

L’acord assolit entre Junts pel Sí i la CUP es farà sentir més enllà de Catalunya. Passem d’un panorama català encallat i abocat a repetir eleccions, a un govern fort i amb estabilitat parlamentària, mentre que a Madrid encara no hi ha ni govern ni majories estables.

En l’àmbit espanyol, sembla prou clar que tota la pressió recaurà en el PSOE. Pedro Sánchez es veurà empès pel PP, per C’s, per la major part dels opinadors i per veus internes a formar un govern constitucionalista fort a Madrid. Des del punt de vista purament tàctic, a més, el PSOE pot valorar que en una escalada de la tensió nacional-territorial a Espanya, els costos d’entrar o de permetre un govern del PP no són tan alts com podia semblar.

En aquest escenari, queda per veure quina postura adopten Podem, els comuns i la resta d’aliats catalans de Pablo Iglesias. A Catalunya, el paper de la CUP i els termes finals de l’acord amb Junts pel Sí poden desgastar l’espai de l’esquerra independentsita i altres organitzacions afins, beneficiant En Comú o la candidatura que finalment es presenti després d’aquests 18 mesos de legislatura estable o en haver-se de fer eleccions.

 

Ada Colau i Pablo Iglesias en un acte de campanya de Barcelona en comú. Font pròpia - Sara Sánchez

Ada Colau i Pablo Iglesias en un acte de campanya de Barcelona en comú. Font pròpia – Sara Sánchez

A Espanya, un hipotètic tancament PP-PSOE-Ciutadans, amb més o menys participació de cadascun d’ells al govern però amb tots ells en un mateix front al Congrés, pot tant beneficiar com perjudicar als de Pablo Iglesias. Si Podem segueix defensant el referèndum d’independència a Catalunya, els electors espanyols li poden reconéixer dues coses essencials que l’enfortirien: 1) tenir la única “solució democràtica” a la qüestió catalana que va més enllà de tancar-se en la Constitució i negar el problema i 2) posicionar-se una vegada més i amb tota la legitimitat contra el bloc que recolzarà al govern, com ja ho ha fet en altres temes com el TTIP i el pacte anti-jihadista. Per contra, però, és possible que un govern estable a Catalunya que tiri endavant al Procés també perjudiqui a Podem, ja que si una majoria molt significativa d’electors compra el frame de la “unitat d’Espanya”, i no és gent descartable que ho facin, la defensa del referèndum pot veure’s com una mena de traïció que els acabi perjudicant.

Raquel M. Martinez
Estudiant de periodisme a la UAB, redactora a La Columna. Amb interferències entre la faceta de poeta i la de periodista. Entenc aquesta professió com un compromís amb la societat.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*