Inici / Actualitat / Darrere Les Rambles
rosa sonar

Darrere Les Rambles

Un retrat de Rosa P. Masdeu

Al carrer de l’Arc de Sant Agustí hi ha un matalàs d’espuma, groc i trinxat arrepenjat a la façana de l’església. Només n’hi ha un malgrat en aquella vorera hi dormin cada nit una vintena d’homes. Durant les hores de llum, els homes jauen sobre una mena de sortint de la paret pedregosa de l’església.

El lloc és estratègic. Per un extrem, el carrer desemboca a la plaça de St. Agustí, on hi ha un lavabo públic. L’altre extrem dóna just davant la porta secundària del Liceu al carrer St. Pau, però abans d’arribar a l’encreuament hi ha el menjador social “Reina de la Pau dels Missioners de Teresa de Calcuta”.

El carrer de l’Arc de St. Agustí és immediatamet paral·lel a Les Rambles. Hi transiten els colons de la zona: turistes i joves moderns, que aparten ràpid la mirada si per descuit la creuen amb algun dels homes o fan un finta movent-se com una baldufa per evitar apropar-s´hi massa.

Ells, els arrambats a la paret de l’església, són sempre els mateixos i hi són sempre, exceptuant curtes absències motivades per alguna raó de pes, o per la pluja. Es desperten, passen el dia, arriba la nit i cap a les dues de la matinada ja són tots a lloc, dormint. Tot i que el David diu que mai acaba de dormir profundament perquè a vegades, sobretot els borratxos al cap de setmana, vénen a empipar-los: a pegar-los o robar-los. El David fa només deu dies que es va quedar al carrer. Va venir directament al de St. Agustí. S’hi està integrant, mentre paeix la barreja de sentiments contradictoris entre el que significa integrar-se al carrer i el consol d’almenys no estar sol.

Al rellotge del David, l’únic que en porta, són les sis de la tarda. També és l’únic que porta bambes, pantallons llargs i jersei. En canvi l’Orian (50 anys), el Hamza (29) i l’Alex (26) van amb bermudes i samarretes de tirants o màniga curta i xancles de piscina. El David també és l’únic provinent de territori espanyol. Ve de Vigo. Es queixa de mal de cap quan l’Orian acaba amb el seu monòleg mig en castellà, mig en romanès, mig en l’internacional parla dels embriagats.

En realitat la majoria parlen entre si en romanès, fins i tot dos homes búlgars n’han acabat aprenent al cap de tres anys, però amb el David parlen en castellà. L’Orian explica els tatuatges que es vol fer: “un al braç, de la Verge Maria”- mentre s’arromanga la màniga curta i es toca la part del tríceps que ocuparia el dibuix. Continua “una altre -tocant-se al cor- amb els noms dels meus pares i un altre aquí- es ressegueix el pit- que digui Vagi amb Déu”.

– Ets molt religiós?

L’Orian sembla desconcertat per la pregunta del David, només obre molt els ulls, a punt de sortir-li de les bosses que té per parpelles. Però la conversa s’interromp pel pas d’una noia- sempre, per qualsevol- a qui l’Orian crida, dissimulant els tartamudejos, “què et donava la teva mare de petita perquè estiguis així de bona?!!!” El David no riu, però somriu.

Difícilment es fa el silenci si hi és l’Orian, encara que passin tot el dia junts, arrepenjats al mur. L’Orian li explica al David que tenia cinc cases a Romania i va venir aquí quan la seva dona es va morir. En realitat ja li ha explicat dues vegades avui, i no se sap quantes des que es coneixen. Quan l’Orian calla és, generalment, per amorrar-se al brick de vi blanc o a la litrona del Consum. “Això sí, aquí l’alcohol corre… d’una manera…”

Apareix un home alt magrebí. Molt net amb una motxilla negra i petiteta, com les que porten tots, i la samarreta vermella per dins els pantalons negres. Però no s’acosta al grupet. Fa una senyal a l’Orian amb el cap, que s’hi acosta de seguida, i li dóna alguna cosa petita. Torna l’Orian i ensenya una ampolleta “MH apartments . Gel de bany, 250mL” i el David riu d’una manera que te’l podries imaginar amb un gintonic a la mà: obrint la boca d’una forma inesperada i projectant els sons molt cap amunt a batzegades.

“Ara tornem, anem a la biblioteca” . L’Orian i l’Alex van a rentar-se, ells i la roba, a la font de la Biblioteca de Catalunya. S’enduen les coses en una bossa blanca de plàstic. Abans que s’allunyin, l’Stefan crida: ¡vino!

L’Stefan té 65 anys però sembla molt més gran. El seu cos és enorme però a la mirada li queda molt poc de vida. Porta un anorac fosc, gruixut i pesat. El David diu al Hamza que des que és aquí, no ha vist l’Stefan moure’s de lloc. “Bé… sí a vegades cau oi? L’altre dia el vaig veure dormint amb el cap entre les rodes del carro”. Per carro es refereix a la cadira de rodes que l’Stefan té sempre davant plena de bossetes de plàstic amb contingut indesxifrable i d’ampolles amb un líquid taronja-transparent. Es tapa amb una manta també taronja. Emet una sèrie de sons amb què els hi diu que se li ha trencat una roda.

La Ina, la gossa que desde fa vuit anys té el David, i el Sid, el gos que el Hamza va adoptar fa dos anys, no paren de morrejar-se. “És que la meva està en zel i li van tots darrere” . Llavors el Hamza adverteix al David que ell sempre es lliga el gos al cinturó durant la nit perquè no marxi, perquè un dia anava borratxo i el Sid se li va escapar i li va costar 50 euros recollir-lo a la policia el dia següent.

Tornen de la biblioteca l’Orian i l’Alex amb un nou brick de vi blanc del Consum. L’Alex treu una ampolla de loció after-shave de la motxilleta negra que penja de l’esquena del Hamza. No paren de passar-se cigarros de liar i de tan en tant algun porro. Li ofereixen un cigarro liat al David “no, no, jo prefereixo esperar-me un rato i pillar-ne un de normal”. S’aixeca quan veu algú amb un cigarro normal, però la gent més aviat l’ignora sense miraments. Per sort passa una dona vella prima i encorbada, amb el cabell llarg, amb bata, un colom ferit a la mà i un cigarro a la boca. La coneixen. Dóna un cigarro al David.

Passen dues monges, són de St. Agustí, vestides amb una túnica blanca fins als peus amb una doble senefa blava, però tampoc saluden. “Vaya torre” deixa anar l’Orian.

L’Stefan no aparta la mirada de la plaça si no és per una causa major, com per dir mentider a l’Orian mentre aquest repeteix algun monòleg del seu limitat repertori. Però l’únic que mou de tot el cos és el coll. I a qualsevol estímul reacciona igual: alça la mirada i mig somriure cap a la dreta, el rostre li queda un moment en suspensió, però acaba transformant-se en una ganyota de ressignació eterna.

Cap a les vuit del vespre es va tapant el cel i el David es comença a preocupar, no li havia plogut mai encara. El Hamza assegura que aquesta nit se’n va al caixer. L’única coberta a la plaça és sota un balcó estret. Però ara està ple de bosses d’escombraries arrepenjades a la paret, per aquest motiu, i més ara a l’estiu, a estones fa tanta pudor. Entre l’Orian i el David es disposen a moure l’Stefan fins allà. No pot caminar. Només aixecar-lo, se li cauen els pantalons i el cul li queda a l’aire, però ningú l’està mirant.

Rosa P. Masdeu

3 comentaris

  1. Very interesting!!!!
    Necessitem més reports com aquest!!!

  2. Si us plau, La Rambla i no pas les rambles.

    • Marta Hernàndez
      Marta Hernàndez

      Jo diria que en aquest cas, entenem com a “Les Rambles” el conjunt que formen la Rambla dels Estudiants i la Rambla de les Flors. Si es diu “La Rambla”, pot causar confusió amb la Rambla de Catalunya, em penso.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*