Inici / Les Columnes / Del silenci d’ahir al París d’avui
"Això no és una religió".
"Això no és una religió".

Del silenci d’ahir al París d’avui

Una columna de David Castelló 

El soroll ensordidor de les bombes. El caos de la incertesa. La mort sorollosa del terrorisme practicat al cor del nostre món; al seu la barbàrie camina descalça. Por, de tot però no de tots. Criminalització d’alguns, de molts. Color i religió. Racisme arreu. Justícia aquí. Oportunisme. Somriure irònic en fer volta a la dreta. Estratègia electoral i social. Increment de l’antiterrorisme, traduït en crims silenciats. El valor desigual de la mort. Justificacions en nom de la llibertat. Militarització i indústria armamentística. Terror i estat d’excepció. Discurs de la por. Assassins solidaris. Desmemoria i complicitat omesa. El desamor a París. La solidaritat. L’efímer del passeig de la vida. Sota les llambordes ja no queda platja, només llàgrimes. Ulls oberts, que tancats serveixen de poc. Paraules, sempre necessàries.

Divendres negre a París. Després del bombardeig de números, darrere del qual es troben les persones, arriba la impotència, el temor, els prejudicis i la solidaritat teòrica. El Daesh va sembrar el terror a la capital francesa matant més de 125 persones i ferint-ne més de 300. Els múltiples atemptats han fet retornar a primera línea dels mitjans de comunicació i les agendes institucionals el terror. La immolació de set membres de l’Estat Islàmic -un monstre que colpeja Orient Mitjà a diari- a Bataclan i St. Dennis ha convertit els atemptats de París en la matança més important succeïda a Europa des de l’11M de Madrid, el 2004. La condolença és evident i la solidaritat amb el poble parisenc necessària, però la reflexió és obligatòria.

És inevitable recórrer al concepte de consciència selectiva. Amb el ressò dels mitjans de comunicació i la falsa solidaritat estesa per les xarxes socials, es fa més que patent que el valor de la vida és desigual. L’ISIS perpetua una guerra a Síria des de fa cinc anys, atempta contra el poble kurd a diari i actua a altres països de l’Orient Mitjà com el Líban o l’Iraq. L’esperpent fonamentalista s’ha cobrat milers de morts, però l’escàs interès pels conflictes i la política internacional, els interessos geopolítics, l’egocentrisme i el limitat camp de visió que ofereixen els mass media acoten la solidaritat a les nostres barreres.

Ni tan sols s’escull el valor de la mort –convertida en actiu–; fins i tot en la tragèdia del silenci som usats. El gruix de la població viu en la hipocresia de desconèixer els més de 40 morts de Beirut, al Líban, per dos atemptats suïcides en un barri xiïta fa escassos dies, la realitat a Palestina o l’estat de guerra a Iemen, però s’omple la boca d’una solidaritat oportunista amb el país veí. Que, matisant, aquesta fraternitat no hauria de ser amb França, sinó amb el seu poble. És ell qui ha estat víctima de la barbàrie i qui ha pagat la irresponsabilitat del seu govern. Ara tots som París, però algun dia, per una estona, ens podríem convertir en la infinitat de pobles assetjats. Seguim caient en la trampa i les morts de París semblen valer més que les víctimes de bombardejos de l’OTAN, d’Israel o d’empreses mercenàries originàries dels EUA. I tenint en compte això no relativitzo les víctimes de París, sinó que torno a les altres el respecte que es mereixen.

També caldria plantejar-se el motiu d’aquests esdeveniments. És cert que el fonamentalisme no necessita justificació, però amb un pèl de memòria entendríem que són les elits econòmiques i polítiques d’algunes potències mundials (Estats Units, França, Gran Bretanya, Aràbia Saudí, etc.) les que han ‘injectat’ al Daesh. A Síria, per exemple, els interessos geopolítics d’aquests països han propiciat que es converteixin en aliats de l’ampli sector de l’oposició, armant i finançant els rebels sirians. No són, sinó, les intervencions d’occident a Orient Mitjà el factor predominant de la consolidació i l’establiment de l’ISIS. La complicitat, la venda d’armes i el finançament a l’EI també tenen nacionalitat. Els que ahir van armar els terroristes avui es vesteixen de dol. Els assassins ara són solidaris; el teatre democràtic occidental així ho exigeix.

En fer un gir a la dreta, s’entreveuen somriures irònics. L’islamofòbia torna als carrers i a les institucions. Posem l’accent, repetim fins la sacietat, que l’islam no és terrorisme. Que la barbàrie i el fanatisme no són una religió. Que matar en nom d’un Déu omnipresent està a les antípodes de la fe. Que el yihadisme no representa, per res, al poble àrab; igual que Breivik no ho feia amb els cristians. Que, pels musulmans, els assassins de l’Estat Islàmic són gossos de l’infern. Que l’atemptat és mel per Le Pen i companyia. Que deixar que s’estengui el virus de la xenofòbia és fer un favor al Daesh i a les potències occidentals, a les que el discurs de la por i la bandera de la democràcia els permetrà justificar intervencions armades.

I que el seu al·legat no guanyi, perquè els refugiats rebran l’esquena com a resposta a tota petició. Que cal recordar que aquells als que hauríem d’estendre la mà fugen dels mateixos, del mateix que va atemptar a París. Que allà tots els dies és divendres negre. I que aquí no hauríem de donar peu a la falsa moral ni veu al carnaval humorístic en fer volta a la dreta. Que serà necessari molt, i que la consciència s’haurà de moure superant la superficialitat que ofereix aquest món. Que cridant en silenci no apagarem el foc.

David Castelló García
Estudiant de periodisme a la UAB. La utopia a l’horitzó i els versos al carrer. Fills de l’oblit, la paraula i les persones. Interessat en història contemporània, moviments socials i cultura.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*