Inici / Cultura / Literatura / Desesperançadorament viu

Desesperançadorament viu

Avís: aquest text pot ferir sensibilitats.

M’aguanto la polla a la mà, amb el dit polze i l’índex em baixo la pell que recobreix el gland i la torno a pujar, lentament. Sento calfreds als ous, el cor em batega a cent per hora. Mig-tanco els ulls, ho faig un altre cop, més ràpid, pujo i baixo la pell com s’hi m’hi anés la vida, començo a moure’m frenèticament i em cau una gota de suor del front, cap als ulls, els tanco del tot. Obro la boca i deixo anar un gemec greu, desde ben endins, gutural. Sóc un animal, em sento felí, ara i aquí, em mou l’instint. No hi ha res més. No tinc nom, no sóc ningú, sóc qualsevol. Sóc el teu veí, el teu germà, el teu pare. Sóc l’home que s’asseu davant teu al metro i mira sense veure, sóc el taxista, el mestre, el cambrer, ho sóc tot i no sóc res. Tot es redueix, ara mateix, a la llet que expulso de sobte, de cop, en un gir de tensió i destensió que m’estremeix, i passen un segon, dos segons, obro els ulls. Desperto a poc a poc i torno a ser jo, tu, qualsevol. Allargo la mà i netejo les gotes de semen de la meva panxa, se m’enganxen, està espès. Amb la tovallola m’eixugo la suor, m’estiro al llit, tanco els ulls i vull desaparèixer. Sóc un animal, un monstre amb pell d’home, un ogre esgotat, vençut, buit després de la batalla, que no he guanyat, però tampoc he perdut. Simplement ha passat, i tornarà a passar, potser demà, o d’aquí unes hores, quan torni a mirar la foto d’aquest nen, que em mira, innocent, tan fràgil i tan pur, tan poc corromput, tan poc humà. La màgia vindrà un altre cop, tornaré a moure’m frenèticament per ballar amb ell, amb la seva mirada que no questiona res, amb la seva indefensió davant de la meva polla erecta, incontrolable, impacient. I no hi ha res més preciós que sortir fora de mi, desbocar-me i fondre’m amb aquesta pell tan neta, tan fina. El contrast de la meva persona, de la meva malaltia, amb la virginitat del nen m’allibera. No hi ha barreres, torno a ser com era, de petit, em barrejo amb ell i oblido el món dels grans. No sóc ningú. Animal, instintiu, salvatge, tot per ell, per tornar a veure’m com qui ho ha de viure tot encara. Tot per fondre’m.

Cauen les gotes de llet damunt la foto, i les netejo de nou, sospirant i volent morir, sentint-me inevitablement culpable, desesperançadorament viu…

Marta Hernàndez
Colometa. 21 anys. Estudiant de Comunicació Audiovisual. Presidenta d'Arsomnia Productions.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*