Inici / Actualitat / Senegal, part 1 – Dakar: calor i regateig
Cuando el sol se va y sale a la vez. Dakar, Senegal. Fuente propia.
Cuando el sol se va y sale a la vez. Dakar, Senegal. Fuente propia.

Senegal, part 1 – Dakar: calor i regateig

Un diari de viatge de Raquel M. Martínez 

El primer cop que vaig trepitjar Dakar eren les 4 de la matinada i aterrava després de moltes hores de viatge des de Barcelona. El segon cop, vaig arribar en cotxe des del poble de Sokone, vora la frontera senegalesa amb la Gàmbia. La calor humida, les olors fortes, la llum, el canvi de moneda (a Senegal s’usa el franc CFA)… em van sorprendre només el primer dia. Però l’extraordinari contrast entre riquesa i pobresa no va deixar de sorprendrem ni un segon.

Dakar és una ciutat intensa, colpidora. I bruta, molt bruta. Passejant per un carrer qualsevol pots trobar un edifici que encaixa amb la normalitat europea, i al costat 4 barraques de llauna. Nens pidolant pel carrer, senyores amb el vestit tradicional o vestides a la moda occidental, alguna cabra i algun cavall lligat a un pal. I al final de la vorera o pel camí de sorra, llaunes, ampolles, bosses, menjar. Tot això a la ciutat més “europea” del Senegal, on sents parlar francès i també wolof. I de fons, música, molta música i moltes mans picant la pell dels tam tams.

Un "autobús", anomenat Transport en comú, circulant per Dakar. Font: Raquel M. Martínez

Un “autobús”, anomenat Transport en comú, circulant per Dakar. Font: Raquel M. Martínez

Quan més t’apropes al mar, més maco és el paisatge. Quan més t’allunyes, més intensa és la pobresa, fins que arribes a les barriades que es situen al coll de la península, que uneix la capital amb la resta del país. Thiarroye, Sam Sam, són zones on la densitat de població és molt alta i els nens van sols i mal vestits pel carrer, en busca de diversió, menjar o un lloc per descansar. Si plou, els carrers s’inunden de seguida i el trànsit que s’acumula a la sortida de Dakar crea un caos encara més gran del normal. I els mercaders aprofiten per ficar-se enmig dels cotxes a vendre els seus productes als conductors aturats. Mentre, vora la platja de la Corniche Ouest, a l’altre extrem de la ciutat, uns pocs afortunats que viuen en grans cases concentrades en un barri, fan running per la platja o compren a l’únic centre comercial, al costat del gran hotel Radison, de súper luxe; aliens.

Una dona senegalesa carrega un cubell per la platja de Yoff, Dakar. Font: Raquel M. Martínez

Una dona senegalesa carrega un cubell per la platja de Yoff, Dakar. Font: Laura Busón

Si ets blanc, sents constantment com t’anomenen “toubbab” (la paraula per dir “de pell blanca” en wolof)  i ets objectiu directe de qualsevol que tingui res per vendre’t, dels taxistes, dels nens que pidolen,… blanc és sinònim de turista amb diners, encara que els hi expliquis que ets cooperant o que no ets pas ric. I sempre, sempre, sempre, començaran ben amunt l’indispensable regateig per obtenir qualsevol cosa. A vegades, però, també és sinònim d’un passat colonialista que ningú recorda amb nostàlgia. Cal tenir-ho clar a l’hora de treballar en una societat que va patir el saqueig europeu i no fa tant que viu en llibertat, i defensa amb orgull el seu sistema democràtic republicà… tot i les seves mancances i corrupteles.

dakar3

Les piragües, que veurem constantment durant la nostra estada a Senegal. Font: Raquel M. Martínez

Un cop situats a Dakar i adaptats a la cultura senegalesa després d’un mes al país, sis voluntaris catalans ens disposem a fer turisme, amb una llista de llocs per visitar i uns quants consells dels amics escolapis de la comunitat on ens allotgem, a la sortida de la ciutat. Els taxis, els autobusos i les piragües seran una constant. Cada dia és una aventura, Àfrica sempre ens sorprèn, així que cada excursió és imprevisible (mai encertem calculant temps de viatge, preus o què hi trobarem).

Les platges: Yoff beach i N’Gore

La platja de Yoff és un plató on s’hi roden a la vegada moltes escenes diferents d’una mateixa pel·lícula. Després d’un bany a les aigües de l’Atlàntic, calentes per la brutal calor africana, comencem un passeig d’una hora resseguint la costa. Trobem turistes passejant a cavall, nens banyant-se, homes tocant el tam tam i ballant, un partit de futbol amb públic, les barques dels pescadors. Arribem fins a davant d’una mesquita, i ens hem de vestir per passar per davant. Just després, trobem el mercat de peix, on les dones venen i els homes compren, la calor aixeca una olor forta, i el producte rau tirat a terra o s’acumula en sacs de paper. I per tota la sorra, escombraries i peixos morts, sobrants d’altres dies, que han anat a parar de nou al mar, l’abocador públic no oficial.

I entre tot això, una escena preciosa: la posta de sol, càlida, amb una llum diferent, intensa, que emmarca la ciutat rere la platja i crea reflexos al mar i contrallum.

Un nen fuig de les onades, mentre el sol es pon, amb la ciutat de fons. Font: Raquel M. Martínez

Un nen fuig de les onades, mentre el sol es pon, amb la ciutat de fons. Font: Raquel M. Martínez

Gent mirant un partit de futbol entre les barques. Font: Raquel M. Martínez

Gent mirant un partit de futbol entre les barques. Font: Raquel M. Martínez

N’Gore per contra és una illa, on s’arriba en una piragua tant plena que no pots evitar pensar que tombarà mentre fa el trajecte entre la costa de Dakar i la illa (què es pot fer nedant, si s’està en forma, ja que queda prou a prop). Allà l’aigua és neta i tot és gent banyant-se o protegint-se del sol a la sorra. És una platja rocosa i tot i que l’aigua és més neta que a la costa, cal anar amb compte. Allà ens crida l’atenció un fet estrany, tenint en compte que estem en un país molt marítim: la gent no sap nedar, i a la que ens allunyem cap a la part fonda homes i nens s’apropen a demanar-nos que els ensenyem.

En tots dos casos, després del bany, cal tornar en taxi cap a casa, i regatejar amb el taxista que ens demanarà 3.000 o 5.000 francs per un trajecte que val 1.500 o 2.000 com a molt.

Posta de sol a Yoff, a la zona dels pescadors, abans d'arribar al mercat de peix. Font: Raquel M. Martínez

Posta de sol a Yoff, a la zona dels pescadors, abans d’arribar al mercat de peix. Font: Raquel M. Martínez

Nens gaudint de les onades. Font: Raquel M. Martínez

Nens gaudint de les onades. Font: Raquel M. Martínez

La île des Maddeleines

De nou en taxi, i des de la platja de la Cornish Oest, en barca cap a aquesta illa. Una sola empresa té el monopoli del turisme en aquest indret, i això fa que el preu per anar-hi sigui abusiu, si el comparem amb tota la resta de viatges que em fet allà. Paga la pena, això si, per gaudir de la natura i la tranquil·litat a un racó on mai s’hi ajunten més de 15 persones. De nou contrastos: paisatges verds, aigües paradisíaques, soledat, natura… i de fons, el bullici i la densitat de Dakar. A la île des Maddeleines trobem curiositats com baobabs nans, un vaixell espanyol naufragat i mig enfonsat vora les roques i històries d’esperits que ens explica un guia sense gaire idea de l’autèntica història de la illa, que en realitat va servir de presó fa més d’un segle.

Una de les cales que defineixen la costa de la illa. Font: Raquel M. Martínez

Una de les cales que defineixen la costa de la illa. Font: Raquel M. Martínez

Part del grup de voluntaris arribant a una piscina natural vora una de les cales de la illa. Font: Raquel M. Martínez

Part del grup de voluntaris arribant a una piscina natural vora una de les cales de la illa. Font: Raquel M. Martínez

Des de l'interior d'un baobab nan. El baobab és un des símbols de Senegal. Font: Raquel M. Martínez

Des de l’interior d’un baobab nan. El baobab és un des símbols de Senegal. Font: Raquel M. Martínez

La île de Gorée

Dakar és una península envoltada d’illes, indrets plens d’història i bellesa que valen més la pena que la pròpia ciutat. Gorée és el lloc més turístic que em vist en tot el Senegal, però bé s’ho val. Un poble preciós, ple de color i galeries d’art o venedors de quadres al carrer, explica una història de guerra i colonialisme. Els canons s’integren al paisatge de la platja com si fossin bancs, mentre els joves aprenen a nedar – a l’illa els autòctons si que en saben -. Un museu d’història explica que fan allà, i la casa dels esclaus completa el recorregut històric, recordant el passat més trist dels africans. La casa dels esclaus ve a ser com un petit camp de concentració, on l’horror del colonialisme i el tràfic de persones ha quedat gravat en pedra. Un pis inferior de celes sense res, nues, i amb una sortida al port, contrasta amb un pis superior senyorial, on vivien els amos, blancs, comerciats; i alguns mercenaris que es venien l’ànima i servien de carcellers, a canvi de no acabar carregats com bestiar en un vaixell per ser venuts en altres terres.

Una placa solemne, a la porta de la Maison des esclaves, diu: “El poble senegalès ha conservat l’actual ‘Casa dels esclaus’ amb la fi de recordar a tot africà que una part de si mateix ha transitat per aquest santuari” (Jo Ndiaye).

gorée (2)

Un dia de platja entre canons antics (de la Primera Guerra Mundial) a Gorée. Font: Raquel M. Martínez

gorée (4)

Entrada d’una galeria d’art típica en un carrer de Gorée. Font: Raquel M. Martínez

Un grup de nens juga a la costa de la île de Gorée. Font: Raquel M. Martínez

Un grup de nens juga a la costa de la île de Gorée. Font: Raquel M. Martínez

Quatre joves descansen a la punta d'un espigó, des d'on la gent es tira al mar. Font: Raquel M. Martínez

Quatre joves descansen a la punta d’un espigó, des d’on la gent es tira al mar. Font: Raquel M. Martínez

El llac rosa

El famós Lac Rose queda gairebé a una hora i mitja en cotxe del nucli urbà de Dakar, però arribar en autobús després d’una nit de pluja és una odissea de tres hores gairebé: cal creuar la barriada de Thiarroye, inundada, i fer allà transbord entre dues línies d’autobús; per si el trànsit i les carreteres no fossin ja prou difícils al Senegal.

En arribar, una sensació de desolació. No hi ha una ombra i no saps ben bé cap a on dirigir-te, així que t’apropes a comprovar si l’aigua és rosa, o no. Finalment, no decepciona, i el color rosa es fa notar, sobretot en apropar-te en barca al centre del llac. En ficar-hi la ma, el clorur sòdic i la calor fan que sembli que has tocat una mena d’oli o de crema hidratant líquida i persistent. Al voltant, tot d’homes amb taules grans, de fusta, treuen sal del fons del llac amb ajuda de pals, que utilitzen també per pujar a la taula i remar fins la vora quan acaben.

A la costa, les dones transporten sobre el cap cubells de sal que s’apilen en grans muntanyes. Al fons del llac, sota un metro i mig d’aigua, hi ha gairebé un altre metro i mig de sal, que dóna feina a tots aquests homes i dones que treballen extraient-la i venent-la. El color rosa del llac, però, no el provoca això, sinó una espècia d’alga molt petita que viu allà, segons ens explica el barquer que ens ha dut (després del seu pertinent –i llarg- regateig, es clar).

Homes treballant en l'extració de sal del llac. Imatge presa des d'una barca enmig del llac. Font: Raquel M. Martínez

Homes treballant en l’extració de sal del llac. Imatge presa des d’una barca enmig del llac. Font: Raquel M. Martínez

Un grup de dones trafega amb la sal a la costa del Llac rosa. Font: Raquel M. Martínez

Un grup de dones trafega amb la sal a la costa del Llac rosa. Font: Raquel M. Martínez

Un home rema cap a la vora sobre l'aigua rosa. Font: Raquel M. Martínez

Un home rema cap a la vora sobre l’aigua rosa. Font: Raquel M. Martínez

Mercat de Sandaga

El mercat de Sandaga, al final de la platja de la Corniche Ouest, és un autèntic mercat africà. Res de les botigues de souvenirs per a turistes que pots trobar a la île de Gorée, o dels supermercats europeus que hi ha a la ciutat. Aquest mercat, un dels més famosos de Dakar, especialitzat en roba i artesania (cistells, tam tams, polseres…) és sinònim de gent, regateig i homes que tracten de timar-te i amb descar et conviden a seguir-los a les seves fàbriques o et volen fer de guies per demanar-te després diners. I venedors molt pesats que et perseguiran perquè els hi compris a ells, per molts cops que diguis que no vols o que no tens diners. De nou, ser blanc entre la multitud vol dir cridar l’atenció, i vol dir ser associat amb un poder adquisitiu molt alt.

Sandaga és el lloc perfecte per comprar records per a família i amics i per entrenar-se en l’art del regateig; però també per acabar amb la paciència dels que s’ agobien fàcilment – i no tan fàcilment -. És un Dakar autèntic, però també poc amable, crispat. Treure la càmera és poc recomanable, i cal vigilar sempre amb allò que duem a sobre.

Fins aquí la primera part d’aquest diari de viatge del Senegal, i la peripècia per la ciutat de Dakar, ciutat de contrastos i dies intensos.

Raquel M. Martinez
Estudiant de periodisme a la UAB, redactora a La Columna. Amb interferències entre la faceta de poeta i la de periodista. Entenc aquesta professió com un compromís amb la societat.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*