Inici / Política / Estat / Dignificar el català a la Franja, una assignatura pendent
Font: http://bit.ly/1GZ4ppc
Font: http://bit.ly/1GZ4ppc

Dignificar el català a la Franja, una assignatura pendent

“La llengua només perviurà si s’estima. Ací rau la qüestió. Els fills de les zones catalanoparlants d’Aragó mantindran i transmetran el seu llegat històric a les generacions futures si fan ús social de la llengua”

-Josep Anton Chauvell, escriptor

“No té cap sentit plantejar una cooficialitat quan a la majoria del territori no es parlen les llengües pròpies”. No, no són paraules d’un dirigent del PP. Són declaracions de Pablo Echenique, candidat aragonès de Podemos i una de les principals figures crítiques del partit a nivell espanyol. Amb aquests mots, el brillant científic involucrat en el món de la política tancava la porta a un hipotètic avenç significatiu del reconeixement del català a la Franja que molts atribuïen a un futur govern podemita. Lluny queda, doncs, l’optimisme desfermat per la proposta ciutadana de cooficialitat, rebutjada de manera palmària per la direcció del partit. Sembla ser que ni tan sols estan disposats a respectar-ne la terminologia correcta: “Entenc que hi hagi gent que anomeni el català i l’aragonès d’una altra manera, i em sembla molt bé”, tot i remarcar que ell n’empra les denominacions corresponents.

Aquest és un exemple més de la polèmica i els recels que aixeca l’existència de la parla catalana a les comarques orientals de l’Aragó. Més enllà de la legislació que finalment apliqui Podemos si mai arriba a governar, és obvi que es tracta d’un afer espinós. I això bo i tenint en compte que a la Franja de Ponent el debat al voltant de la llengua no ha adquirit mai el to que ha adoptat al País Valencià –l’anomenada “Batalla de València”, amb episodis de violència inclosos–, on el blaverisme i la negació de la unitat de la llengua de la qual féu bandera van obtenir quotes gens menyspreables de suport social. Sí que cal assenyalar, però, precedents de tensió relacionats amb la implantació de classes de català a les escoles de la Franja en horari lectiu, que va tenir lloc als anys vuitanta. Les mostres de rebuig a l’ensenyament de la llengua tenien un clar epicentre: Fraga. A la capital del Baix Cinca, uns quants pares del col·legi Sant Josep de Calassanç es va organitzar contra aquestes classes tot comptant amb l’inestimable suport del Partido Aragonés Regionalista. En un documental de l’època realitzat per TV3, el portaveu del PAR José María Mur feia gala del secessionisme lingüístic més desacomplexat en denunciar que “en ensenyar el català s’oblidarà el fragatí i el tamarità, que sí que formen part de la identitat regional aragonesa”.

225px-Aragon_languagesDarrerament, l’enfrontament polític arran d’aquesta qüestió ha revifat amb força de la mà del PP aragonès i el despropòsit de la Llei de Llengües, que descriu el català com a LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental) i l’aragonès com a LAPAPYP (Lengua Aragonesa Propia del Área Pirenaica y Prepirenaica). Un veritable insult als filòlegs, a la comunitat educativa i al conjunt dels catalanoparlants i aragonòfons. Si bé en força poblacions de la Franja és marginal, l’ultraespanyolisme disfressat de folklorisme i regionalisme ha aprofitat l’avinentesa per incrementar la seva presència a la zona mitjançant el repartiment de pamflets, manifestacions, declaracions incendiàries, interrupcions dels plens municipals… Hi tenen especial experiència els membres de la plataforma No Hablamos Catalán, una versió franjatina de baixa estofa del blaver GAV (Grup d’Acció Valencianista). Integrada per diversos grupuscles com ara la FACAO (Federación de Asociaciones Culturales del Aragón Oriental) o l’Asociació Cultural Lliterana “Lo Timó”, miren de pertorbar i afeblir la vida cultural, política i social de les comarques aragoneses catalanoparlants. No es pot negar que en alguns sectors de la societat franjatina aquestes accions hagin tingut certa influència.

Ara bé, cal destacar que no manquen pas els qui dia a dia, treballant des de la vida cultural, associativa i política, s’oposen a aquest intent de genocidi cultural. En aquest sentit, és de justícia fer esment dels integrants de la Iniciativa Cultural de la Franja, que coordina la tasca en defensa de la llengua de l’Associació Cultural del Matarranya, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, l’Associació de Consells Locals de la Franja i el Centre d’Estudis Ribagorçans. La seva feinada mereix un reconeixement per part de tots els qui sabem que els enemics de la cultura  no s’aturaran amb el català de la Franja, el del País Valencià i el de les Illes, com assenyalà l’alcalde del Campell Josep Anton Chauvell. Tinguem ben present, doncs, que a l’oest del curs de la Clamor Amarga, la frontera que separa Catalunya i l’Aragó, hi ha gent plantant cara a diari, en unes condicions no sempre fàcils, per dignificar la nostra llengua. Llengua en què el gran escriptor Jesús Moncada, natural de Mequinensa, va escriure la cèlebre novel·la Camí de sirga.

Entre el pessimisme de la raó i l'optimisme de la voluntat. Interessat en història contemporània, moviments socials i geopolítica de l'antiga Unió Soviètica i de l'Orient Mitjà.

Un comentari

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*