Home / Actualitat / Discapacitats intel·lectuals diuen prou: crònica d’una denúncia

Discapacitats intel·lectuals diuen prou: crònica d’una denúncia

Una crònica de Gabriel Barba i Melissa Corredor

“Avui som aquí per impedir que es vulnerin els drets de més de 47.000 persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament (DID) i de les seves famílies”. Amb aquesta sentència comença el manifest elaborat per Discapacitats Intel3lectuals de Catalunya (DINCAT) en motiu de la jornada de reivindicació duta a terme avui al Col·legi d’Advocats de Barcelona amb la intenció de lliurar-lo a la seu del Govern espanyol.

 En una sala d’actes plena de gom a gom, unes 300 persones segons els organitzadors, han escoltat les ponències de famílies que han escenificat tres problemàtiques principals:  l’accés als serveis bàsics, mobilitat interna, que són els canvis de servei que pot necessitar una persona per motius com el procés d’envelliment o la finalització de l’educació, i “beneficiaris” de la Llei de Dependència.

Fotografia d’Ester Roig

 La lluita de les persones amb DID i de les seves famílies busca ser escoltada tant per l’Estat com per la Generalitat, tot i que intenten no posar noms concrets. L’Isabel Montesinos, mare d’una nena amb discapacitat intel·lectual de més del 60%, ha explicat que, “al desgast de tenir una filla amb discapacitat se li ha de sumar la lluita contra l’administració”. En una entrevista que va oferir ahir a 8tv, expressava que “si tinguéssim els serveis, no voldríem els diners”.

 Però sembla que són necessàries ambdues coses: Andreu Orofino, advocat de DINCAT, ha explicat que segons els números de l’organització, “el sobre cost per tenir un fill amb DID és d’entre 15.000 i 30.000 euros anuals”.

 D’altra banda, Braulio Gil, portaveu de Famílies Dincat, també ha explicat el cas del seu fill. En Frank té un grau de discapacitat del 83% i l’any passat van rebre una carta de la Generalitat en la qual els informaven que devien més de 12.000 euros. Els van dir que, com que el seu fill anava a un centre ocupacional, només tenia dret al 50% de la prestació i ara els reclamen diners acumulats de 4 anys. El portaveu ha afegit que fa poc els van dir que “estiguessin tranquils” que s’havien equivocat i que en realitat el deute era de només 8.500 euros. Gil va decidir apel·lar a una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que va obligar a la Generalitat a pagar el 100% de la prestació a un altre noi, amb un 60% de discapacitat,  en la mateixa condició que en Frank. Malgrat això, la família Gil continua “endeutada”.

Fotografia d’Ester Roig

Rosa Cadenes, presidenta de DINCAT, ha remarcat al llarg de l’acte que les persones amb DID, com a qualsevol altra, tenen dret a sortir de casa i a treballar. El problema rau en el fet que actualment només tenen aquests drets garantits les persones que acaben l’escola o formació obligatòria i van posteriorment al centre d’activitat diürna. Seguint aquesta línia, la mare d’una noia de Girona ha comentat que l’any 2008 va demanar una plaça per a una residència i fins ara li han respòs. Li pregunten si encara està interessada en aquesta plaça i que de ser així, ha de tornar a fer la petició per escrit. La mare gironina afirma: “A la Generalitat em diuen que no tenen diners, però això no és excusa, el que passa és que estan mal repartits, la gent que no se’n surt hauria de ser una prioritat”. Comenta que ha tornat a demanar per escrit la plaça residencial per a la seva filla després de pràcticament sis anys.

 Júlia Crespo, germana d’una dona de 45 anys amb síndrome de down i una discapacitat del 75%, també reivindica la manca de places de residència. La seva germana viu sola amb la mare de 70 anys, a qui darrerament li han reduït dos terços de les prestacions. La Júlia explica als assistents de la sala que creu que els nostres governants haurien de plantejar-se cap a quina societat estem “evolucionant”, i així preguntar-se on és la seva consciència moral.

 En Jordi té 46 anys i viu amb el meu pare. Va entrar al projecte Aura , on ha treballat 11 anys a una empresa d’electrònica, aquesta feina li ha servit per augmentar la seva autoestima portant un sou a casa, però el passat mes de gener l’empresa va tancar. Des d’aleshores en Jordi està a l’atur. La seva família ha demanat al Departament de Benestar la revisió de grau per poder optar a una plaça de taller ocupacional, però els han dit que potser d’aquí 4 mesos se la fan. La germana d’en Jordi ha afirmat que, “si en aquests moments és difícil per tots trobar feina, per a ells encara més. El Govern hauria d’augmentar, o si més no, no retallar a totes les entitats que treballen per al seu benestar. Demanem allò que a ells els pertoca”.

 La situació de desemparament en la qual es troba aquest col·lectiu cada dia és més greu: entre el 2012 i el 2013, DINCAT calcula que l’impacte de les retallades es va elevar a 56 milions d’euros, ajustos pressupostaris que s’han de sumar als de la sanitat i l’educació i demés drets que, com tota la societat, també pateixen.

 Totes aquestes reivindicacions de les famílies amb membres amb DID, estan “regulades” sota la Llei de la Dependència   que es va aprovar el desembre del 2006. Tot seguit, el 2007 va entrar en vigor la Llei de Serveis Socials de Catalunya. Andreu Orofino ha afirmat que ambdues lleis es van concebre com a pilars de l’Estat del Benestar, però ha fet èmfasi en el fet que ja han passat més de set anys des de la proclamació de les normes i actualment no s’estan garantint els drets d’inclusió social i igualtat d’oportunitats. Orofino ha remarcat que no ha estat casual la tria del Col·legi d’Advocats per donar lloc a l’acte, ja que la reivindicació d’avui és en favor de drets fonamentals i a més, ha afegit: “Els criteris administratius han estat els pitjors pel reconeixement d’aquests drets, això es reflecteix en la seqüència de retallades sense límits aprovades tant al Congrés com al Parlament català. Estem reivindicant per sobre de tot la dignitat de les persones”. Respecte aquesta llei, la presidenta de Dincat ha estat taxativa i l’ha definit com a una llei coixa, que no dóna suports i que ens fa encara més dependents.

Fotografia d’Ester Roig

 Un acte d’aquesta envergadura hagués estat encara més complicat si les famílies i entitats no estiguessin coordinades i guiades per una mateixa organització. Dincat es defineix com el grup de referència de la discapacitat intel·lectual a Catalunya, desenvolupant una feina que està legitimada per la força de les entitats (més de 300 a tota Catalunya) i persones que hi formen part.

 Un cop acabada la roda de premsa a la sala d’actes del Col·legi d’Advocats, s’ha procedit a fer un castell al jardinet del Col·legi, en el qual totes les famílies han participat fent pinya com a mostra simbòlica de la seva reivindicació conjunta.

 Per tal de donar per acabat l’acte, Rosa Cadenes acompanyada per la resta de ponents han acudit a la seu del Govern per lliurar el manifest. A l’entrada, però, s’han trobat amb els encarregats de seguretat de la seu, els quals han dit que només hi podia entrar una persona. En sortir, Cadenes tan sols portava un número d’espera donat pels funcionaris de la institució que significava posposar el lliurament del manifest pel proper dilluns a primera hora. Qualsevol hagués dit que un  dissabte al migdia seria bona hora per no trobar cua a la seu del Govern.

Entre la comunicació i l'educació social, què ens queda si no la paraula. Interessat en les injustícies: com més depriment més m'hi enganxo. I sempre intentant mirar fora de Barcelona.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*