Inici / Cultura / Arts & Disseny / Distingir-se i obeir
Foto: Txema Yeste
Foto: Txema Yeste

Distingir-se i obeir

El Museu del Disseny de Barcelona organitza Distinció: la primera exposició sobre la seva col·lecció de fotografia de moda

Una crònica de Marina Montaner

En un primer pla, dos talons perfectament polits. Sense durícies, sense esquerdes. Dos talons que no semblen haver tocat mai el terra, enfundats en unes sabates negres de sola platejada. El fons està difuminat. No és important. Tot el que és necessari veure, són els talons, són les sabates, i com la cama esquerra s’eleva dos centímetres del terra, per simular un pas que no existeix. La model ha quedat immòbil, congelada a dins de la fotografia. En equilibri, per sempre més, sobre un dels tacons d’agulla en forma de creu.

Als voltants de la instantània, un grapat de siluetes esveltes i femenines posen amb una naturalitat fingida en uns escenaris pomposos. Al passejar-se entre els ambients de la sala B d’exhibicions temporals, qualsevol podria sentir que es troba en una revista de moda en tres dimensions. Les parets estan pintades d’un Pantone blanc impol·lut i la font dels títols sembla sortida de la Vogue. I enmig d’aquest ballet de siluetes immòbils, el concepte de distinció es torna tangible i el nom de l’exposició cobra sentit.

Les figures gràcils de les models, subjectes als capricis dels fotògrafs i dels modistes, posen fent prova d’imaginació o de contorsionisme. Actuen com a dones misterioses o indiferents. Són seductores quan miren fixament a la càmera, o quan desvien els ulls de l’objectiu. Configuren aquesta imatge de la moda com a sinònim d’elegància a través d’actituds fingides i outfits estudiats al detall, distanciant-se de la dona real, però condicionant el seu ideari. Distingint-se per a reafirmar-se com a models inimitables del que hem de ser o el que hem de pensar.

Unes plantes més amunt, a l’exposició permanent, una armada de maniquins sense rostre tracen un recorregut de la moda dels darrers cinc segles. Aquí també, la figura femenina acapara tot el protagonisme. Però això no sembla sorprendre. L’home no necessitava entrar en el joc de la moda, perquè ja tenia el poder polític, econòmic i social, explica una guia a un grup d’estrangeres.

A l’aparador davant del qual es troben, un maniquí masculí llueix un conjunt negre composat de pantalons i capa molt similar al que es pot veure en altres aparadors. Al seu voltant, s’exhibeixen vestits que, en l’època moderna, haurien suposat l’orgull d’una jove burgesa: teles d’estampats vistosos, cotilles que tallen literalment la respiració i mirinyacs que amplien els malucs fins a transformar les faldilles en pantalles de làmpades vintage. En aquella època, les dones afirmaven la seva posició a través de les seves vestimentes. Prossegueix la guia.

Però això tampoc sembla indignar ningú. Les estrangeres, totes estudiants de disseny, passegen les seves mirades encuriosides pels vestits i comenten les formes o els colors utilitzats. Es sorprenen quan la guia els comenta que els mirinyacs limitaven les dones en la realització d’accions tan quotidianes com asseure’s. Somriuen i xiuxiuegen quan els explica que, quan es van posar de moda els vestits tapisseria, hagués estat possible veure una dona vestida a joc amb les cortines de casa seva.

A mesura que van avançant pels aparadors, les siluetes femenines modelades per les cotilles, pels sostens i els mirinyacs van ampliant les interpretacions del que és i deixa de ser el cos femení. I en aquest context, una de les cites gravades en les parets obscures de la sala sembla revelar el perquè d’aquesta situació: el cos s’imposa avui com un espai de predilecció del discurs social i la moda, com a un mitjà de fixació d’aquest discurs.

De tornada als espais blancs de Distinció, les formes i els discursos semblen canviar amb el pas de les dècades. La dona dels 50 s’enfunda en vestits llargs i esdevé un rellotge de sorra que desvia la seva atenció de la càmera. És artificial, misteriosa i sensual i quan posa, desvia els malucs cap a una banda o cap a l’altra, com si es tractés d’un gerro d’argila mal format. La seva actitud contrasta radicalment amb la de la seva veïna dels 60 i els 70, més espontània, i fidel defensora del prêt à porter que no precisa de grans ocasions per poder baixar al carrer.

Les siluetes van dansant en una mascarada congelada a mesura que els visitants s’endinsen en els ambients de la sala. Els posats simplistes de les dones dels 40 deixen pas a les grans dives dels 50 i a les rebels dels 60. Les segueixen de prop les models hiperactives dels 80, que juguen amb el moviment i amb les noves corrents estètiques. Arriben llavors les models dels 90 i dels 2000, ensenyant cames, natges, cuixes. Tocant torsos musculats i brillants, i exhibint braços prims i llargs, com si d’espaguetis es tractessin.

Mostren cossos totalment alliberats de la cotilla física que s’imposava a les seves avantpassades, però totalment encapsats en la cotilla mental del segle XXI, que ofega tota percepció creativa del que pot ésser bellesa. Són dones que caminen de puntetes sobre el que els dicta la moda, i exerceixen de portaveus del que Konrad Lorenz presentava com el mètode més irresistible i més eficaç per manipular les grans col·lectivitats humanes.

A la penúltima saleta, vàries desenes de fotografies es distribueixen com poden l’espai d’una paret. Tant el fons blanc com la distribució de les imatges recorden un perfil d’Instagram. De fet, la concentració de colors i d’escenes diferents transformen la paret en una mena de xarxa social pictòrica única. Aquí, la tendència dominant és la diferenciació dels altres. Un retrat en blanc i negre d’una dona la mostra en primer pla fent una ganyota, amb unes celles postisses monstruoses. Una mica més a la seva esquerra, una dona gran posa, orgullosa de la seva cabellera blanca. A la dreta, un altre retrat juga amb vestimentes exòtiques, mentre que, a la part de dalt, dos joves exhibeixen pentinats estrambòtics i plens de color.

Una parella es passeja per la sala, de banda a banda, durant una bona estona. Una noia s’asseu a una butaca negra, treu una llibreta i escriu. Tots tres contemplen fascinats fragments d’aquesta paret tant sobrecarregada d’informació, que suprimeix tota capacitat reflexiva. Observen amb aire satisfet aquesta oda a la individualitat, ignorant que aquesta és la moda de la dècada. Un mètode de distinció que no fa sinó reflectir el pensament que domina el nostre entorn.

Marina Montaner
Estudiant de periodisme a la UAB. Curiosa, justiciera i redactora per vocació. Escric perquè m'agrada explicar històries reals.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*