Inici / Les Columnes / La diversitat lingüística, una oportunitat per a Catalunya
Font: upf.edu
Font: upf.edu

La diversitat lingüística, una oportunitat per a Catalunya

Una columna de Jordi Peralta

Fa uns dies, el Grup Koiné publicava un manifest on es posicionava a favor de l’oficialitat única de la llengua catalana. Com era d’esperar, el text ha agitat les aigües d’un oasi català que, tot i el terrabastall polític del procés, encara perdura. Més enllà de l’ús absolutament desafortunat d’expressions que amaguen el verí de la pitjor Lega Nord, com ara titllar d’”instrument involuntari de colonització lingüística” els centenars de milers d’immigrants procedents d’altres regions de l’Estat que van arribar a Catalunya durant el franquisme, el cert és que el debat sobre les llengües a Catalunya no s’hauria de defugir sota cap circumstància. Tractant-se d’una qüestió tan important en tant que afecta la nostra vida quotidiana i, de retruc, la nostra convivència, fóra bo que deixéssim enrere la visceralitat que sovint n’empantana la dialèctica i l’abordéssim com més aviat millor. I dic quan abans millor perquè n’hi ha que cometen l’error d’ajornar-la per a un horitzó incert (agradi o no) d’independència.

Per començar, caldria un gest d’honestedat com és el de reconèixer la condició del català com a llengua minoritzada i situada en posició d’inferioritat respecte al castellà, una evidència que ha de poder ser expressada sense rebre acusacions d’identitarisme i de redemptorisme. Tot i els notables avenços que ha suposat una eina tan valuosa com la immersió lingüística, així com la resta de polítiques de promoció i protecció impulsades per la Generalitat, la realitat és que en molts àmbits d’ús la llengua resta marginada i encara avui resulta difícil poder viure completament en català. És per això que cal augmentar un suport institucional que s’ha revelat com a insuficient i apel·lar-ne també els parlants, els quals sovint denuncien com de maltractat es troba el seu idioma mentre renuncien, cada dos per tres, al seu ús en infinitat de situacions del dia a dia.

Dit això, tampoc no es pot negar que la realitat és tossuda: Catalunya ja no és, com fa uns segles, hegemònicament catalanòfona; però tampoc no és bilingüe, com s’entesten a repetir fins a la sacietat els militants de Ciudadanos, Convivencia Cívica Catalana i el conjunt del nacionalisme lingüístic espanyol camuflat de liberalisme progressista. De fet, només cal passejar pels carrers dels nostres barris, pobles i ciutats per comprovar que aquest bilingüisme tan abanderat pels intel·lectuals orgànics de l’espanyolisme és una gran fal·làcia: el que hi ha és una diversitat lingüística en alça. Com exposen Mònica Barrieras i Angàs a ‘La Cruïlla del multilingüisme: Les llengües dels catalans al segle XXI’, a casa nostra es parlen actualment prop de 300 llengües; és més, un 10% dels catalans no té ni el català ni el castellà com a primera llengua. Aquest immens mosaic és el que cal reivindicar com un valor positiu, entenent que no només el castellà, sinó també l’amazic, el romanès, el xinès o l’urdú són llengües parlades pels catalans que ja no haurien de resultar estranyes per a la nostra oïda. En aquest sentit, que l’esmentada pluralitat es reflectís a les escoles a través d’una assignatura de Diversitat Lingüística i de diverses matèries —ja fossin optatives o obligatòries— enfocades a la introducció i aprenentatge d’aquests idiomes seria un gran pas. D’altra banda, no es pot ignorar el mirall aranès: molts catalanoparlants reprodueixen envers aquesta varietat de l’occità les mateixes conductes que retreuen a l’Estat espanyol. Atorgar més presència, més recursos i un espai dins del sistema educatiu català a la llengua aranesa significaria que som capaços de fer les coses de manera diferent a la praxi tradicional de les institucions espanyoles, que segueixen menystenint, marginant i fins i tot ridiculitzant les llengües aragonesa i asturiana.

Traslladar a l’àmbit jurídic l’anhel de construcció d’aquesta comunitat nacional multilingüe no serà fàcil, tenint en compte que no hi ha un consens pel que fa a l’estatus de les llengües en una Catalunya independent: des de la ferma aposta de Junqueras i Tardà per la cooficialitat del català i del castellà fins a l’oficialitat única del català defensada pels signants del manifest amb què s’iniciava l’article, passant també per l’atractiva proposta de Salvador Cardús, que rebutja l’establiment d’una llengua oficial. Potser el més sensat seria impulsar un debat col·lectiu i racional al respecte, evitant que les regnes caiguin en mans de piròmans atrinxerats a les respectives essències. Com deia en Lluís Cabrera al llibre Catalunya serà impura o no serà, “que prevalgui la intel·ligència”.

 

 

 

Entre el pessimisme de la raó i l'optimisme de la voluntat. Interessat en història contemporània, moviments socials i geopolítica de l'antiga Unió Soviètica i de l'Orient Mitjà.

Un comentari

  1. Guinardo globalitzat

    Estem al 2016 globalitzat, no a la primera meitat del segle XX. Les administracions extractives podràn aguantar el xiringuito català uns anys, però s’anirà substituint el català pel castellà, i ja està. Canviaran les èlits que governen.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*