Inici / Cultura / Arts & Disseny / Dones invisibles: creant una genealogia femenina de l’art
Retrat de Dora Maar, fet per Man Ray. Font: The Guardian.
Retrat de Dora Maar, fet per Man Ray. Font: The Guardian.

Dones invisibles: creant una genealogia femenina de l’art

Un article de Marina Montaner

París, 27 d’octubre de 1998: el gabinet PIASA presenta Els Picasso de Dora Maar. La col·lecció conté un gran nombre d’obres d’art que l’artista malagueny va dedicar a Henriette Théodora Markovitch, i que aquesta va preservar gelosament en el seu apartament del carrer Savoie, fins a la seva mort. Un mes més tard, el gabinet subhasta els quadres de Maar, juntament amb el seu mobiliari.

Ningú parla de la seva carrera fotogràfica. Ningú es pregunta on són les imatges que la van fer famosa a partir de 1935. Les col·leccions confeccionades a partir del seu llegat devaluen per complet la seva faceta artística. És cert: Dora Maar va ser amant de Pablo Picasso, i va conservar una gran part dels regals que aquest li va fer. Però Dora Maar també va ser alumna d’André Lothe, aprenent de Man Ray i una fotògrafa amb una carrera molt prometedora fins a principis dels anys cinquanta.

El cas de Markovitch no és ni el primer ni el darrer exemple de la denigració de la labor artística femenina. Laura Freixas comenta en un dels seus llibres que la majoria de les dones que aspiraven a formar part dels cercles artístics han acabat desenvolupant rols tradicionalment atribuïts al gènere femení. Quan se les ha esmentades en la història de l’art, les dones han esdevingut muses, mullers, mares o filles. Però no han sigut mai completament valorades com a artistes.

Avui en dia, i des dels anys noranta, més del cinquanta per cent dels estudiants de Belles Arts són dones. Al 1990, constituïen el 54% dels estudiants de la llicenciatura, mentre que les últimes xifres de l’Institut Nacional d’Estadística indiquen que en el curs 2010-2011, les alumnes que cursaven aquest grau eren més del 62% del total d’estudiants. Així doncs, des de fa aproximadament 25 anys, les universitats espanyoles han format pràcticament una generació de dones artistes que segueixen sense ser visibles. Segons indica l’Observatori de Dones en les Arts Visuals (MAV), tant sols un 29% dels museus espanyols tenen directora, les artistes tenen menys exposicions individuals que els artistes, i la majoria de premis nacionals al sector no han premiat a tantes dones com a homes. L’art accepta les dones, però la indústria cultural no ho fa: la regència de les estructures dominants del sector segueix sent cosa del gènere masculí.

Això es deu, d’una banda, a la poca eficàcia de la regulació actual respecte a la igualtat d’oportunitats. L’article 26 de la llei orgànica 3/2007 preveu una sèrie de compromisos de l’Estat i, més concretament, de les institucions públiques relacionades amb el sector artístic per promoure la creació femenina en el sector. Una vegada més, però, les dades demostren que la llei no es compleix. L’Estat no incentiva la creació femenina amb projectes específics. No s’estableixen quotes mínimes d’artistes convidades a les fires d’art comercial: ARCO, la fira d’art contemporani més reputada a nivell espanyol, tant sols va comptar amb un 23% de dones artistes a les seves exposicions aquest any. I tampoc es premien suficientment la recerca i la producció artística femenines. El Premi Velázquez n’és un exemple flagrant: celebrat des de 2002, no va premiar l’obra d’una dona fins a la seva novena edició.

Una de les imatges que promocionen FemArt2015. Font: FemArt.

Una de les imatges que promocionen FemArt2015. Font: FemArt.

“És molt difícil dur a terme una política per incentivar les dones i per conduir la creació artística cap a la igualtat si no canvia el patriarcat”, diu Teresa Sanz Coll, membre del col·lectiu FemArt. Sanz, com altres feministes, considera que el mercat artístic es basa en una estructura dominant estretament lligada a l’ordre simbòlic masculí. “La trampa de la igualtat és que ara les dones tenim accés al món públic. Però, què hi hem de fer? Comportar-nos com a homes”, afegeix.

Però com pot una artista comportar-se com un artista si els motius que l’impulsen a generar una obra són totalment diferents? “La creació femenina no es pot mesurar de la mateixa manera que la creació masculina. Les dones fan art amb una altra finalitat. Evidentment, que volen reconeixement social, però les seves recerques es mouen en l’àmbit del desenvolupament personal”, explica Assumpta Bassas.

Bassas porta des dels anys noranta investigant sobre les dones artistes. És historiadora de l’art i, actualment, imparteix classes en el màster de Diferència Sexual impulsat pel centre de recerca Duoda, a la Universitat de Barcelona. Com Teresa Sanz, considera que el model sobre el qual es construeix el mercat artístic actual és excloent i no respecta els interessos de les dones. “Quan ens adonem que el món està estructurat a partir d’un ordre simbòlic patriarcal, es crea en nosaltres un desordre simbòlic”, comenta.

La lluita entre el que una dona sent a dins seu i el que la societat li exigeix perquè pugui assolir els seus objectius li genera malestar. Les dones estan profundament confoses: “una dona que es vol reivindicar fent art ha de lluitar amb sí mateixa, i això li produeix una inseguretat extraordinària”, diu Sanz. La lluita interna de les dones podria semblar una minúcia, si no fos perquè realment pot afectar les seves intencions creatives.

Laura Tietjens porta dos anys vivint a Barcelona. Diu que des de nena ha tingut vocació d’artista, però s’ha vist obligada durant molt temps a fer altres feines per poder viure. Actualment treballa únicament com a pintora, i guanya tots els seus ingressos a partir de la venta dels seus quadres, al Maremagnum i a la galeria Carré d’artistes  a Amsterdam. No ho havia aconseguit mai fins que va arribar a Barcelona. “M’ha costat deu anys acceptar que sóc artista, que pinto i que com a ésser humà tinc el dret de pintar tot el dia”, esmenta amb parsimònia. Comenta també que la pressió de la societat porta les dones a assumir un rol diferent i no els permet estar només apassionades per la seva feina. “Com a resultat d’aquesta pressió, sempre he tingut menys confiança en mi mateixa com a artista”, afegeix finalment.

Laura Tietjens posa al costat de dos dels seus quadres. Font: Marina Montaner.

Laura Tietjens posa al costat de dos dels seus quadres. Font: Marina Montaner.

Recuperar la confiança de les dones en sí mateixes no és una tasca fàcil. És un procés que requereix temps, però no és impossible. De fet, dones com la Laura, la Teresa i l’Assumpta treballen des dels sectors menys visibles del mercat artístic perquè les dones creguin en sí mateixes i segueixin creant des de la consciència de la seva diferència.

Mentre a la Laura li agrada parlar amb artistes joves per ajudar-les a recuperar la confiança en elles mateixes, la Teresa forma part de l’equip de dones que, cada any, organitza la mostra d’art feminista FemArt a Ca la Dona. “L’art feminista, entès com la dona que s’expressa lliurement, no entra dins del món patriarcal i desconcerta”, comenta la Teresa. No obstant, des del 2007, quan el Brooklyn Museum va organitzar l’exposició Global feminisms, aquest tipus d’art està guanyant cada cop més pes a les galeries i els museus coneguts pel gran públic. FemArt no sorgeix d’aquest moviment, sinó que és anterior: aquest any, la mostra compleix vint i un anys i exposa les obres de 13 artistes seleccionades entre les 63 que es van presentar al concurs. Les seves integrants estan orgulloses d’haver sigut pioneres en aquest tipus d’iniciatives i segueixen presentant la mostra com un espai de lliure expressió i reflexió per a les dones, que també els serveix per a donar a conèixer l’activitat d’algunes artistes.

“Les exposicions feministes tenen un paper important en el desenvolupament del nou ordre simbòlic, perquè cerquen una multitud d’obres de dones llegides a partir d’una genealogia femenina de l’art”, explica l’Assumpta. Però les mostres no tindrien sentit si no s’estigués estructurant, simultàniament, un nou discurs de la història de l’art de les dones. Aquesta és precisament la labor de l’Assumpta, i d’una xarxa d’investigadores que, des dels anys noranta, narren les històries de les artistes del passat. “La meva generació ha gaudit de posar en paraules  l’experiència de moltes dones”, s’exclama amb entusiasme. I és que, segons ella mateixa, la tasca d’explicar el que van fer les artistes en un passat és essencial perquè la cultura de les dones comenci a ser considerada com a part de la cultura universal.

“Uterus Vesalius” d’Amédée Houx Lieu i “Cuerpos negados” de Sandra Parra Cárdenas són algunes de les obres que s’exposen a la mostra Contramemòria: oblidem l’oblit, de FemArt. Font: Marina Montaner.

“Uterus Vesalius” d’Amédée Houx Lieu i “Cuerpos negados” de Sandra Parra Cárdenas són algunes de les obres que s’exposen a la mostra Contramemòria: oblidem l’oblit, de FemArt. Font: Marina Montaner.

La integració de les dones en el món de l’art i en el seu mercat va molt més enllà de la ineficiència de les polítiques d’igualtat. Segons l’Assumpta i la Teresa, el que cal aconseguir és que la cultura de les dones deixi de veure’s com a exclusivament femenina: els homes s’han d’interessar pel que fan elles i hi han de saber dialogar. Però el mercat artístic patriarcal, restrictiu i exclusiu, no permet l’establiment d’un pacte sexual que fomenti la llibertat creativa dels individus des de les seves diferències. “Hi ha moltes maneres de viure, no només la patriarcal. S’ha d’inventar un altre paradigma que tingui respecte per a totes les diferències”, proclama la Teresa.

Heus aquí, potser, la raó per la qual la nova generació de dones artistes no és a les estructures dominants del mercat cultural. Mentre no s’arribi a establir un diàleg, mentre no s’eduquin els homes i les dones des de l’acceptació de la diferència, les dones seguiran passant desapercebudes. Seran invisibles, però seguiran fent el que està a les seves mans per esdevenir visibles; per no ser tractades per la posteritat com Dora Maar, Camille Claudel o Lee Krasner. I des dels racons menys explorats del sector artístic, seran les creadores d’una nova genealogia femenina de l’art.

 

Marina Montaner
Estudiant de periodisme a la UAB. Curiosa, justiciera i redactora per vocació. Escric perquè m'agrada explicar històries reals.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*