Inici / Cultura / Dones oblidades a la cultura
Carol Rama al seu taller experimentant noves tècniques com el bricollage a finals del seixanta.
Carol Rama al seu taller experimentant noves tècniques com el bricollage a finals del seixanta.

Dones oblidades a la cultura

Un article fet per la Raquel M. Martínez, l’Andrea Bescós, la Mireia Mullor, la Lledó Alfageme, la Paula Pérez i en Marc Álvarez.

Amb motiu del dia de la dona, des de la secció de cultura de La Columna hem volgut retre homenatge a totes aquelles que foren oblidades al món de la cultura. D’alguna manera, volem així rescatar poetes, pintores, directores de cinema, actrius, escriptores, músiques… que no van ser valorades en el seu dia pel fet d’haver nascut dones, o que van haver d’amagar-se rere pseudònims masculins.

Alfonsina Storni. Poeta, suïcida, empoderada  

Per Raquel M. Martínez

Storni no era feminista. Estava enfadada per haver nascut dona. Així, “vivia com un home”, i era un poeta femení, una poetessa masculina (en paraules de Jenn Díaz). En realitat simplement era lliure. Alfonsina vol dir “qui tot ho pot”, i ella ho va poder tot, en una època on les dones no estaven acostumades a poder res. Va poder enamorar-se i tenir un fill “ilegítim” – l’ any 1911 . Va poder convèncer i espantar els seus col·legues masculins. Ser més que l’amant-amiga de Quiroga i provocar admiració en un món d’homes on ella era l’ excepció. Ella era exemple amb la seva forma de viure. Empoderava els seus personatges femenins, amagava subtilment la força de la seva lluita als seus poemes. Amb el definitiu “Tu me quieres blanca” va aconseguir que tantes fossin abanderades de les seves paraules…

I és que Storni va lluitar a versos. Va convertir les seves desgràcies en les seves fortaleses. I va parlar de tot amb una sensibilitat pròpia dels valents. No d’ homes, ni de dones, simplement d’ èssers humans capaços d’enfrontar-se a la veritat dels seus sentiments i les seves situacions. “Yo soy como la loba. Ando sola y me río / del rebaño. El sustento me lo gano y es mío / Donde quiera que sea, que yo tengo una mano / que sabe trabajar y un cerebro que es sano. / La que pueda seguirme que se venga conmigo.”  

I va poder acabar, quan va voler. Un final valent, per a una dona valenta. Tirar-se al Mar del Plata, de la seva Argentina. I acomiadar-se. Primer de Quiroga, a qui va dedicar “Allá dirán” (A Horacio Quiroga) després del seu suïcidi. Després del món, amb “Voy a dormir”, el seu últim poema, abans de deixar-se morir enmig de les onades, evitant així una mort segura per culpa del càncer de mama. Poeta postmodernista, tardorromàntica, ofegada.

Alfonsina Storni. Font: efemeridesimagenes.com

Alfonsina Storni. Font: efemeridesimagenes.com

Carol Rama, fora del cànon de l’art

Per Andrea Bescós 

Diuen que Warhol i Picasso van nedar entre les obres de Carol Rama (1918-edat 96). Tanmateix, la seva obra no va ser reconeguda fins que va bufar 83 espelmes el 2003. Això fa pensar en una de les afirmacions del col·lectiu feminista Guerrilla Girls: «els avantatges de ser una dona i artista és que la teva carrera pugui despuntar quan tens vuitanta anys». I no s’equivocaven amb el cas de Rama. Corria la dècada dels trenta quan la societat decorosa va veure per primer cop les aquarel·les d’aquesta italiana resident a Turín. Carol Rama no pintava paisatges, ni natures mortes, això era massa poc per una feminista inclús abans que el moviment s’estengués pels carrers. L’àvia del feminisme pictòric, li deien. Carol Rama pinta cossos nuus amb actituds sexuals i grotesques per purgar-se. La seva pintura –inclassificable encara avui– és la catarsi d’una mare amb problemes psiquiàtrics i un pare suïcidat a causa d’un taller de bicicletes totalment arruïnat.

Carol Rama al seu taller experimentant noves tècniques com el bricollage a finals del seixanta.

Carol Rama al seu taller experimentant noves tècniques com el bricollage a finals del seixanta.

Les figures de Rama es masturben, forniquen i defequen. Cossos femenins mutilats i amenaçants, que es presenten violents i increïblement desitjats, però actius i vitals. El crit en contra de la mordassa imposada per l’època. Colors vius dels genitals i de la llengua, la resistència del cos a les forces que el dominen. La seva paleta és fauvista, però els materials orgànics emprats del informalisme i espacialisme. Art abjecte que fa rebossar les seves obres de sang, semen i ungles. La inventora del “sensurrealisme”, censurada al 1945 per la crítica italiana però que van ser visibles al Museu de l’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), amb l’exposició La passió segons Carol Rama, fins el passat 22 de febrer d’aquest mateix any. Més de 200 obres, quasi autobiogràfiques, que estaven en mans privades, com les del seu perruquer. Una obra artística a canvi d’una permanent i la mostra de l’escàs criteri de l’establishment.

Rama l’autodidacta que agafaria el pinzell «per liberar tota l’angoixa», tot representant una nova gramàtica visual. Carol Rama és poesia. «Pinto per instint i pinto per passió. I per ira i per violència i per tristesa. I per cert fetixisme. I per alegria i melancolia juntes. I per ràbia especialment».

Lois Weber, pionera de la direcció cinematogràfica nord-americana

Per Mireia Mullor

Retrat de Lois Weber, pionera del cine nord-americà. Font: 33cines.uy

Retrat de Lois Weber, pionera del cine nord-americà. Font: 33cines.uy

La història del cinema ha estat escrita per homes. És l’explicació més lògica que se li pot atribuir al fet que grans dones del cinema clàssic hagin estat oblidades i la seva aportació al cinema minimitzada enfront dels seus companys contemporanis del gènere masculí. La justícia històrica que ens dóna la perspectiva dels anys ens permet conèixer aquestes grans figures femenines del cinema, l’assoliment més gran de les quals va ser alçar-se en un món dominat pels homes. Personatges com Lois Weber, la primera directora nord-americana i primera dona a rodar un llargmetratge (El mercader de Venecia, 1914). No obstant això, atribuir únicament el seu mèrit a haver estat la primera seria un gran error. Lois Weber tenia una visió crítica de la societat, heretada de la seva contemporània i mentora francesa Alice Guy Blaché, que dotava als seus films d’una intel·ligència i mordacitat sorprenents en un mitjà tan jove com el cinematogràfic. Una de les seves primeres pel·lícules, Hypocrites, és una al·legoria del desig sexual i les falses aparences que aquest tema suscita en l’àmbit religiós, una temàtica transgressora i mai vista al Hollywood de l’època. Hypocrites data de 1915, el mateix any en què es va rodar una pel·lícula que sí que és considerada pels estudiosos com a capital en la història del cinema mut: El nacimiento de una nación, de D.W. Griffith, una oda a la supremacia de la raça blanca nord-americana i una lloança al Ku Klux Klan.

Si dones com Lois Weber, Alice Guy Blaché o Dorothy Arzner van poder fer cinema en els primers anys del segle XX, va ser pel desconeixement del propi mitjà. Quan el cinema sonor va irrompre en les cartelleres d’Amèrica del Nord en 1927 i les entrades es van massificar en qüestió de setmanes, els grans empresaris estatunidencs van prendre el control d’un negoci amb molt potencial. Així les dones van quedar en un segon pla, i les superproduccions, dominades pels homes, van copar totes les sales de cinema. Lois Weber havia obert el seu propi estudi cinematogràfic en 1917, Lois Weber Productions, el qual va acabar tancant incapaç de fer front a les grans majors de Hollywood. Els temes de consciència social que va tractar en les seves pel·lícules – la pena de mort a The People vs. John Doe (1916), la pobresa a Shoes (1916), l’anticoncepció i l’avortament a Where are my children? (1916) i l’abús de les drogues a Hop, the Devil ‘s Brew (1916) – van acabar irremeiablement sota les comèdies romàntiques clàssiques, les diversions i les grans produccions, gèneres cabdals en l’època.

A Lois Weber se li atribueixen un total de 138 pel·lícules com a directora. No va ser fins als anys 70 que alguns historiadors van rescatar la seva figura de l’oblit, i van explicar la importància de la seva obra. Així i tot, el nom de Lois Weber no ha aconseguit la fama d’altres directors clàssics, i els seus films formen part d’aquest altre cinema de Hollywood que no s’estudia en els cercles convencionals de la història del setè art.

Lenore Kandel – la poetisa oblidada de la generación Beat

Per Lledó Alfageme

Lenore Kandel, poetisa nordamericana de la generació beat Font: mubi.com

Lenore Kandel, poetisa nordamericana de la generació beat Font: mubi.com

La historia està plena de personatges secundaris, la causalitat va voler que moltes d’elles fossin dones i el talent femení de Lenore Kandel la va condemnar entre aquestes files. Oculta rere tres dels grans noms de la generació Beat; Jack Kerouac, Allen Ginsberg i William Burroughs la “big Rumanian monster beauty”, tal i com la va descriure el primer en la seva novel·la Big Sur, escrivia una poesia feminista plena de sang menstrual. Nascuda al 32 a la ciutat de Nova York però filla legítima de la San Francisco de meitats de segle. El que havia de ser una escapada de cap de setmana a la costa es va transformar en el que acabaria seent la seva vida a l’epicentre del torrent contracultural americà dels 50-60-70. En aquesta mateixa ciutat va conèixer als poetes beats i va formar part dels Diggers, un moviment contracultural anarquista que es va gestar en el formiguer que era la costa oest. “The love Book” fou la seva polèmica primera publicació, que al 1966 va ser titllada de hard-core pornography i retirada, en una incursió policial, de les mítiques llibreries City Lights Books i Psychedelic Books.

L’estiu de 1967 va passar a la historia amb el nom de “Summer of Love” i una, per aquell llavors, molt jove Lenore va ser de les poques dones que van trepitjar l’escenari del mític festival. Lenore Kandel va ser un d’aquells personatges (secundaris) que es transformaven internament davant l’asfixia externa. Amb la seva poesia va formar part de la generació Beat, la d’aquells joves que tenint totes les preguntes i tot i sabent que mai obtindrien les respostes es tiraven de cap a la carretera a la seva cerca. “Quan una societat té por dels seus poetes, es que té por d’ella mateixa… i una societat que té por d’ella mateixa és el més proper a l’infern” Lenore Kandel.

Jessie Tarbox Beals: Vestit fins als peus i càmera a l’esquena

Per Paula Pérez

El segle XX no ha arribat. Les càmeres fotogràfiques pesaven prop de 30 quilos. Hi havia dones fotògrafes sí, però no hi havia dones fotoperiodistes. Ningú s’atrevia a sortir amb la seva càmera pel carrer, a caminar amb aquest equipatge buscant una notícia. No hi havia dones sense por, amb aquesta curiositat per la gent i la societat, i sobretot, amb la seguretat que es necessita per obrir-te pas en una professió reservada pels homes. Fins que va arribar ella. Jessie Tarbox Beals.

Què més dona el què diran. Amb una mirada femenina, les seves fotografies mostraven la pobresa, els nens, les dones, els homes, la ciutat, els carrers. Qualsevol imatge seva era una reivindicació social. Al 1899, Beals rep el seu primer encàrrec professional quan el Boston Post li proposa fotografiar la presó de l’estat de Massachusetts. Jessie Tarbox Beals es converteix així en la primera fotoperiodista nord-americana, com també anys després en una dona completament oblidada per la història i la societat, fins i tot abans de morir. I és que els seus últims anys es veu obligada a viure pobre i sense recursos. Moltes fotografies es perden per aquest motiu, però les que queden ens serveixen per recordar la seva valentia i el seu art, sent avui dia una referència.

Jessie Tarbox Beals es prepara per prendre la fotografia al cim de l'alta escala Font: harvardartmuseums.org

Jessie Tarbox Beals es prepara per prendre la fotografia al cim de l’alta escala
Font: harvardartmuseums.org

Dulce Chacón i les veus adormides de la història

Per Marc Álvarez

Portada de La voz dormida. Font: blogdecine.com

Portada de La voz dormida. Font: blogdecine.com

Dulce Chacón no és una de les dones oblidades de la cultura. Els premis i èxit per la seva meravellosa obra literària i poètica així ho demostren. Tot i això, el 2002 escriví La voz dormida, la seva última novel·la abans de morir de càncer de pàncrees. Ambientada en el negre i cru període de postguerra, i amb una exhaustiva feina de documentació i entrevistes per tot el país, l’extremenya relata diverses històries reals succeïdes a dones republicanes a la presó de Ventas i als seus lligams fora d’aquesta, incloent guerrilles i exilis.

Amb una narrativa increïblement evolvent i màgica que sembla poesia en prosa, Chacón ens transmet esperança i ràbia a parts iguals, però sobretot ens brinda l’oportunitat de conèixer la història d’una lluita molts cops perduda entre els racons més amagats del temps. Una lluita contra un sistema autoritari i cruel que les va fer patir i agenollar-se més d’un cop, però sempre es van tornar a aixecar. Amb l’orgull d’haver estat testimonis d’una república en la que hi creien amb tota la seva ànima, i amb la il·lusió de poder tornar a veure el sol de cara o d’esquena, amb o sense camises noves.

Dulce Chacón no és una de les dones oblidades de la cultura, però va crear una obra d’art on recorda a les que no van tenir l’oportunitat de ser-ho, per escollir el camí de la revolta. On majestuosament els hi dóna veu a aquelles valentes que podrien haver sigut escriptores, actrius, músiques, professores… I tot i estar empresonades i torturades, van seguir creient en la llibertat de tot un poble i en els drets i la igualtat d’un col·lectiu considerat inferior.

Per la Pepita, sincera i molt més valenta del que es pensava. Per l’Hortènsia, ferma creient en els seus ideals, i per les seves llibretes blaves, que van donar tant de sí. Per l’Elvirita, que després es va dir Cèlia, inconscientment conscient de la desigualtat entre homes i dones des de ben petita. Per la Tomasa, i per la seva incommensurable força per no rendir-se tot i les adversitats. Per la Reme, per la Sole, per la senyora Celia i per la petita i brillant Tensi. Avui, igual que ahir i que demà, va per totes elles, i per tot el que representen. Per les veus adormides de la història, que no hi tornin a estar.

“Tomasa no pudo despedirse de Hortensia. Acurrucada en su dolor a oscuras, en su celda y en silencio, se niega a dejarse vencer. Nuestra única obligación es sobrevivir, había dicho Hortensia en la última asamblea a la que ella asistió. Sobrevivir. Tomasa no permitirá que el dolor la aplaste contra el suelo. Sobrevivir. Locuras, las precisas, había dicho Hortensia. Locura. Ronda el silencio. El silencio hace su ronda y ronda la locura. Sobrevivir, y ronda y ronda. No se lo vamos a poner tan fácil. No. Tomasa no pudo despedirse de Hortensia. Se acurruca en su dolor. Sobrevivir. Y contar la historia, para que la locura no acompañe al silencio. Se levanta del suelo. Contar la historia. Se levanta y grita. Sobrevivir.”

Redacció

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*