Inici / Societat / Fenòmens actuals / El Corte Inglés: “El Nadal comença en tu”
Spot de Nadal/ El Corte Inglés
Spot de Nadal/ El Corte Inglés

El Corte Inglés: “El Nadal comença en tu”

Un article d’opinió de Cristina García

“La desgràcia de l’home […] ve del fet que ha estat de primer un infant. I, efectivament, les eleccions desgraciades que fan la majoria dels homes només es poden explicar perquè han estat operades a partir de la infància. Allò que caracteritza la situació de l’infant és que es troba llançat en un univers que ell no ha contribuït a constituir […] que se li apareix com un absolut al qual s’ha de sotmetre forçosament.”

Per una moral de l’ambigüitat, Simone de Beauvoir

Un Nadal, fa ja moltíssims anys, la meva mare va regalar-me un collaret que feia la forma del famós ós de la Tous. Em sembla que a mi m’agradava posar-me’l, perquè era un regal, i perquè les dones, mare i filla, ens posàvem collarets. També és probable que no acabés de fer meva tota aquella situació, però jo em posava el collaret. En arribar a l’escola, el primer dia del trimestre, al gener, una nena de la meva classe va acostar-se’m de pressa, va tibar-me el collaret per examinar-lo i immediatament va dir “és fals”, i va desaparèixer tan ràpid com havia vingut. Vaig quedar-me molt trista, palplantada en un racó del pati, preguntant-me com podia ser “fals” un regal, un objecte fruit d’una relació d’amor. Si jo no duia aquell collaret, no en duria cap altre, perquè no en tenia ni en volia més; no coneixia cap altre collaret més “vertader” que el meu. A casa, al vespre, la meva mare va explicar-me que les coses, generalment, eren o bé “de marca” o bé “d’imitació”, i també va dir-me que la meva companya de classe era estúpida.   

Aleshores jo era petita, deuria tenir set anys, i evidentment no coneixia d’on venien els objectes que m’envoltaven, qui els fabricava, i com, i perquè, però avui crec que, per dir-ho d’alguna manera clara, jo havia estat més sensible que aquella companya meva. Sabem des de fa temps que el fetitxisme dels signes, de la moda i l’autenticitat exclusiva, fa ombres sobre la producció, el consum i les relacions que s’entrecreuen sobre qualsevol cosa. Setmanes enrere, mentre es duia a terme una acció de protesta a la secció de joguines d’un bulliciós centre comercial, la majoria de pares i mares seguien comprant sense comprendre, aparentment, què presenciaven. Els nens d’avui viuen en un món que els estimula despietadament a través de la televisió i els carrers, viuen en un món on els signes infinits guanyen pes front les relacions i les paraules, on acumulen, oblidades, joguines desitjades i comprades amb fervor un dia, en una espiral sense fi. La manera de jugar i d’enfrontar-se als objectes amaga un món.

Per Nadal, s’encenen els llumets als carrers perquè les estadístiques han demostrat que així és com el consum s’enlaira. Sabadell obre totes les botigues i una pista de gel sintètic fins les dotze d’una glacial shopping night (perquè dit en anglès s’integra encara millor en l’economia d’una moda exigent i autèntica, sempre situada en un firmament llunyà que cal imitar). La publicitat metralla, més que mai, com prometent la plenitud en tota mena de trastos. Diversos estudis coincideixen en situar prop dels 700 euros el consum nadalenc mitjà de cada família espanyola. La pàgina web de la Generalitat de Catalunya també se submergeix en el dogma del Nadal, i recomana comprar “allò estrictament necessari, com per exemple regals” i “cenyir-se al pressupost personal per tal d’evitar sorpreses desagradables”; de seguida, però, adjunta uns enllaços sobre com demanar crèdits urgents per si algú no pot fer front a les salvatges quotes nadalenques, i tot seguit ens recomana que “contribuïm a un Nadal sostenible”. Aquest any, per primer cop, he vist quatre famílies diferents, al llarg d’una mateixa tarda, fotografiar-se a l’Eix Macià amb el decorat nadalenc del Corte Inglés de fons, com si fos un monument turístic de la ciutat, opac i inqüestionable. El primer dia de gener començaven les rebaixes a Madrid, i el meu company i jo, divertits, sentíem per la televisió com aquest fet afavoriria que la gent comprés coses que en realitat no els interessaven, i que aquest dolç sacrifici seria bo pel país. A les xarxes socials trobo un dibuix d’un Pare Noel fuetejant uns treballadors que produeixen en cadena…

Penso com d’intel·ligent és l’estratègia de màrqueting que sosté l’existència d’uns éssers mitològics i màgics que porten regals. Com l’estranya por a que “els nostres nens innocents ja no creguin en la màgia” els convida a esperar una llarga llista de joguines sense cap responsabilitat ni cap lligam amb la seva situació domèstica, i com ben pocs adults s’atreveixen a trencar aquesta mentida esclava i tan vilment relacionada amb la roda necessària del consum. És un lloc comú, el pare que fracassa a la vida perquè no té prou diners per comprar joguines als seus fills un Nadal. Capciosament, però, recordo la sensació d’estranyesa en acumular joguines molt anhelades i no saber ben bé què fer-ne un cop ja eren meves, i com el meu germà no tenia cap problema en abandonar-les i sempre buscar-ne de noves per mantenir-se ben viu, i recordo com a l’escola ens convidaven a portar una joguina després del dia de reis, i com ens era difícil jugar plegats, fer alguna cosa en comú amb tots aquells artilugis desconnectats que havíem portat. Aquests nens, que s’han fet grans, ja no omplen el buit amb joguines sinó amb drogues, discoteques, cotxes, telèfons mòbils, i roba de moda, tot plegat en un intent suïcida de cobrir d’objectes atractius la pròpia individualitat, i prou. Més que mai, dins i fora d’una època tan cristiana com el Nadal, sembla brillar el manament atomitzador que deia “estima’t a tu mateix, i després ja t’estimaràs als altres”.     

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*