Inici / Política / Món / El fenomen ultradretà a l’Europa de l’Est
Exhibició de força de l'extrema dreta hongaresa. Font: counterextremism.com
Exhibició de força de l'extrema dreta hongaresa. Font: counterextremism.com

El fenomen ultradretà a l’Europa de l’Est

Un article de Jordi Peralta

El creixement de partits islamòfobs i la normalització de discursos obertament xenòfobs és un fet a l’Europa Occidental d’avui dia. Des dels excel·lents resultats obtinguts pel Partit de la Llibertat austríac fa un parell de dies fins a la centralitat política assolida pel Front Nacional francès, passant per iniciatives situades fora de l’àmbit electoral com l’Hogar Social –versió espanyola de la italiana Casa Pound–, que ha aconseguit cert ressò a Madrid,  l’extrema dreta i les seves diverses manifestacions van guanyant rellevància en tots els espais de la vida pública. Amb una socialdemocràcia adoptant sense miraments el programa econòmic liberal i una esquerra anticapitalista majoritàriament desorientada, el context li és absolutament propici per canalitzar el malestar de milions de persones per la situació econòmica i social. El discurs de la por arran de l’arribada dels refugiats no podia trobar una millor conjuntura on desenvolupar-se i arrelar.

La tendència, però, no és exclusiva dels Estats-nació occidentals. A l’altra banda d’Europa, un seguit de formacions també estan traient rèdit dels temors de la població dels respectius països. I més en un moment en què els refugiats, davant la pressió existent sobre la ruta habitual que des de Grècia els mena al nord d’Europa, estan cercant nous itineraris a través de l’Europa de l’Est. Partits que mantenen un seguit de característiques marcadament diferenciades del nacional-populisme imperant en altres indrets del continent, i que demostren la increïble capacitat d’adaptació del discurs de la nova dreta radical i del neofeixisme a la realitat i a les circumstàncies de cada país. En què es concreta aquest perfil, però?

Ni màscara ni maquillatge

Com assenyala Miguel Urbán a El nuevo fascismo y la nueva derecha radical (Crítica & Alternativa, 2014), aquests partits, en general, no s’han sotmès a un procés de renovació ideològica i discursiva similar al que han experimentat les formacions que capitalitzen el sentiment antiimmigració a l’Europa Occidental. Així doncs, presenten més similituds envers el contingut i les formes del feixisme clàssic, que en molts d’aquests països va col·laborar activament amb el III Reich durant la Segona Guerra Mundial: fan bandera de l’irredemptisme i del nacionalisme ètnic, posant èmfasi en les disputes territorials amb els estats veïns i erigint-se com a portaveus de les minories nacionals a l’exterior; alhora, assenyalen i persegueixen les minories ètniques, lingüístiques i religioses que consideren com a amenaçadores de la unitat de la pàtria.

L’ultraconservadorisme, amb la defensa de la família tradicional com a principal cavall de la batalla, i l’anticomunisme, que alça la bandera del desprestigi del passat socialista d’aquests països, són els dos altres eixos ideològics clau que integren el corpus doctrinari d’uns partits que també manifesten una forta oposició envers el procés d’integració europea.

La frustració davant dels greus problemes econòmics, la corrupció generalitzada i l’augment de les desigualtats socials fruit de la teràpia de xoc aplicada a inicis de la dècada dels noranta han acabat de donar impuls a aquestes formacions, les quals, en unes societats que ja compten amb prou problemes estructurals a l’hora de gestionar la pròpia diversitat interna, identifiquen els nouvinguts com una greu amenaça per al seu sistema de valors. Tres casos ho exemplifiquen a la perfecció (i amb els respectius matisos autòctons): l’hongarès, el romanès i el búlgar.

Hongria: violència esquadrista i normalització del feixisme

El Jobbik, abreviatura de Jobbik Magyarországért Mozgalom (“Moviment per a una Hongria Millor”), ha esdevingut el partit ultradretà amb més força a l’Europa de l’Est. Autodefinit com a cristià, conservador, patriota i portaveu de les minories magiars als països veïns, s’inspira en el feixisme hongarès teoritzat i organitzat per Ferenc Szálasi als anys trenta. Aquest polític i militar impulsà l’anomenat hongarisme, que definia com “la pràctica hongaresa d’una visió nacionalista del món i l’esperit del temps”. Tot combinant elements del nacionalsocialisme alemany, el feixisme italià i l’austrofeixisme d’Engelbert Dolfuss, l’hongarisme es va concretar en la idealització del món rural i el rebuig del món capitalista modern, l’antisemitisme i un anticomunisme exacerbat.

Políticament, aquest sistema ideològic fou defensat pel Partit de la Voluntat Nacional, fundat pel mateix Szálasi l’any 1935 i il·legalitzat per l’ús de tàctiques esquadristes. L’any 1939, es reconstituí com a Partit de la Creu Fletxada, el qual emprava, tot emulant l’esvàstica alemanya, un antic símbol magiar per reivindicar la puresa racial del poble hongarès. Durant l’exercici del poder per part d’Szálasi, que l’any 1944 va esdevenir el líder del govern titella dels ocupants alemanys, el tinent coronel de les SS Adolf Eichmann va organitzar la deportació de desenes de milers de jueus hongaresos.

Exhibició de força de l'extrema dreta hongaresa. Font: counterextremism.com

Exhibició de força de l’extrema dreta hongaresa. Font: counterextremism.com

La glorificació d’aquell període és una de les característiques essencials del Jobbik, com ho demostra el fet que el seu líder, Gábor Vona fundés l’any 2007 la Magyar Gárda (Guàrdia Hongaresa), organització paramilitar que patrullava els carrers dels pobles i ciutats a la recerca de gitanos.  Com explicava Vona al diari alemany taz.de, “la Guàrdia Hongaresa demostra la seva força allà on la policia no actua contra la criminalitat gitana”. En un país on el 70% de la població té opinions negatives sobre aquesta minoria, les agressions i els crims protagonitzats per aquest grup i d’altres extremistes poden arribar a comptar amb certa acceptació social i un cert grau d’impunitat: n’és bona mostra l’assassinat de dos membres de la família Csorba a la vila de Tatárszentgyörgy, el 23 de febrer del 2009.

Aquell mateix any l’organització feixista fou il·legalitzada, atès que es va considerar que les seves accions, cada cop més violentes, atemptaven contra els drets humans i de les minories reconeguts per la Constitució. Això no fou problema per als paramilitars, que es van refundar com a grup dedicat a activitats de caire cultural i propagandístic i que van seguir actuant sota el paraigües d’organitzacions similars.

A banda de la seva tràgica empremta als carrers, el Jobbik ha aconseguit èxits electorals remarcables: va convertir-se en la tercera força política a les parlamentàries del 2010 i va superar el milió de vots a les del 2014, a més a més de comptar amb tres eurodiputats dedicats a denunciar per activa i per passiva “la violació de la sobirania nacional hongaresa” per part de Brussel·les.

Arran de la crisi dels refugiats sirians –molts dels quals han entrat a Hongria des de Sèrbia i Croàcia–, el primer ministre Viktor Orbán, del partit ultraconservador Fidesz, ha advertit el potencial creixement del contrincant que li menja terreny per la dreta i ha calcat part del seu discurs: que el màxim mandatari hongarès reivindiqui la defensa dels valors nacionals i s’erigeixi com a sentinella d’Occident davant del “jueu George Soros i la seva conspiració per omplir Europa d’immigrants” és, tal vegada, la gran victòria del Jobbik.

Una darrera dada significativa és el fet que Petra László, la periodista cèlebre per haver agredit dos refugiats sirians, treballés per a Nemzeti 1, canal de televisió afí a la línia ideològica dels neofeixistes hongaresos.

Romania: la llarga ombra de Codreanu

El cas romanès presenta similituds amb l’hongarès, atès que la ultradreta també hi va tenir un paper destacat als anys trenta. El partit que va aglutinar els feixistes romanesos fou la Guàrdia de Ferro (Garda de Fier), fundada per Corneliu Zelea Codreanu l’any 1927 sota el nom de Legió de San Miquel Arcàngel i originalment establerta com a organització paramilitar. Defensor de l’antisemitisme i del cristianisme ultraortodox més rigorós, l’estudiant de Dret d’arrels alemanyes no va tenir, però, la mateixa sort que Szálasi: el rei Carles II de Romania, preocupat per l’amenaça que suposava el seu poder creixent, va encarregar-se d’eliminar-lo l’any 1938. Horia Sima es va encarregar de portar-ne les regnes durant els anys següents, en què el partit va aprofitar l’abdicació de Carles II i la dictadura de l’antisemita Ion Antonescu per tornar a guanyar terreny, massacrar jueus de maneres molt més macabres que els mateixos nazis i fins i tot preparar un cop d’Estat que va ser abortat. Antonescu va reprimir durament els legionaris amb el beneplàcit de Hitler, que necessitava un aliat fort i fidel per a la futura invasió de l’URSS, i Sima va fugir a l’Espanya franquista, on va morir l’any 1993.

Malgrat les dècades transcorregudes, les idees de la Guàrdia de Ferro perviuen en organitzacions com Nova Dreta (Noua Dreaptă), que compta amb militants a Espanya tot seguint la línia dels neonazis polonesos residents al Regne Unit. A banda del seu culte incondicional a la figura de Codreanu i a la seva fe ultraortodoxa, els neodretans aposten clarament pel supremacisme blanc i rebutgen la presència de gitanos i d’hongaresos dins les fronteres del país.

Un altre objectiu destacat del grupuscle és el col·lectiu LGTBI, contra el qual han han instigat violència i campanyes de d’odi; d’entre aquestes, la manifestació de rebuig al GayFest del 2013 celebrat a Bucarest va adquirir prou rellevància. La justificació per part de Nova Dreta era contundent: “cal evitar que Romania esdevingui la punta de llança del moviment homosexual a Europa”. Aquell mateix any es van produir d’altres accions homòfobes amb ressò mediàtic, entre els quals l’assalt a un important museu de la capital romanesa on s’estava projectant The Kids are All Right, pel·lícula sobre la criança dels fills per part d’una parella de lesbianes.

Manifestació homòfoba a Romania. Font: romanialibera.ro

Manifestació homòfoba a Romania. Font: romanialibera.ro

En l’àmbit electoral trobem el Partit de la Gran Romania (Partidul România Mare), ultranacionalista i especialment bel·ligerant contra les minories hongaresa i gitana. Frases com “hem d’evitar la transformació de Romania en un camp de gitanos” són la millor carta de presentació de la formació, que va reagrupar políticament els nostàlgics de la Guàrdia de Ferro un cop finida l’etapa socialista. El PRM fou fundat per l’escriptor Eugen Barbu i pel periodista Corneliu Vadim Tudor, admirador de Ceausescu i col·laborador de publicacions lligades a la Securitate. Precisament la policia política del Conducator va aportar a la formació diversos militants que van consolidar el ferm lideratge de Tudor, un personatge molt carismàtic.

La corrupció generalitzada, la creixent desconfiança de la població en les institucions i una situació econòmica especialment precària han permès el creixement del PRM, obtenint Tudor el segon lloc a les presidencials del 2000. Si bé en els darrers anys ha jugat un paper més discret, el líder del PRM va obtenir la gens menyspreable xifra de 350.000 vots a la primera volta de les presidencials del 2014.

El suport dels joves qualificats i amb estudis superiors ha esdevingut el factor clau per a la supervivència de la formació, que s’enfronta a un futur incert després de la mort de Corneliu Tudor i amb el relleu al capdavant de la formació d’Emil Străinu, militar de professió. La polèmica sobre les quotes de refugiats que hauria de rebre Romania serà, de ben segur, un bon nínxol electoral per als ultres.

Bulgària: a la cacera del sirià

El clima imperant d’hostilitat envers els musulmans i l’animadversió popular cap als principals dirigents polítics búlgars ha estat ben aprofitat per la Unió Nacional Ataka, coalició de diversos partits d’ultradreta impulsada l’any 2005. L’estratègia d’aquest conglomerat ultradretà liderat pel periodista Volen Siderov passa per tenir presència constant als mitjans de comunicació i fer-hi ús d’una retòrica populista. Així, no és difícil trobar tertúlies on Siderov culpi la minoria turca dels problemes econòmics del país i demani la nacionalització dels sectors privatitzats durant la darrera dècada, com tampoc no sobta que la parlamentària Magdalena Taixeva afirmi en antena que “els sirians són caníbals”.

L’arribada de refugiats des de la frontera turca ha representat, de fet, una gran oportunitat per als neofeixistes búlgars, que estan venent com a “extremistes islàmics” les famílies sirianes que miren de creuar el país en direcció al nord d’Europa (es calcula que 90.000 desplaçats van entrar a Búlgaria durant el 2015). Malgrat que el govern hagi ordenat la construcció d’una tanca a la frontera amb l’Estat turc, això no ha aturat els voluntaris ultradretans que patrullen els boscos a la recerca de refugiats. Bulgària havia rebut alguns fluxes d’immigrants de l’Orient Mitjà, però els recels històrics contra l’islam –a causa de l’Imperi Otomà– perviuen fermament.

Electoralment, l’ascens de l’anomenada Coalició Atac fou meteòric durant els seus primers anys: va obtenir gairebé 600.000 vots (el 21,5% del total) a les presidencials del 2006, esdevenint segona força, i va aconseguir 3 escons a les europees del 2009, les primeres d’ençà que el país havia ingressat a la UE. No obstant això, a les presidencials del 2011 Siderov només va poder situar-se quart amb 122.466 vots, i també va experimentar un descens accentuat a les eleccions europees del 2014, quedant fora de l’Eurocambra.

Aquests resultats foren denunciat pel vicepresident del partit, Desislav Txukolov, que en demanava l’anul·lació en afirmar disposar de proves de la compra de vots. Sigui com sigui, Ataka segueix tenint un paper fonamental en la política búlgara –les seves abstencions parlamentàries han permès l’estabilitat de l’actual executiu– i els debats al voltant dels refugiats i de la Unió Europea, en el centre de l’actualitat política, poden donar ales a aquesta formació.

Un desafiament europeu

Vistes les diverses formes que l’extrema dreta ha adoptat a l’Europa de l’Est, seria poc rigorós atribuir el fenomen exclusivament a les dinàmiques internes d’aquests països; es tracta d’una tendència d’abast continental i, per tant, interpel·la tota persona europea. En aquest sentit, l’arribada dels refugiats és una oportunitat d’or per comprovar fins a quin punt es poden implementar estratègies d’actuació supranacionals que permetin donar resposta a problemes humanitaris de primer ordre  sense que forces reaccionàries se’n puguin aprofitar. També és important remarcar que les mateixes diferències socioeconòmiques dins la Unió Europea, algunes de les quals abismals, jugaran un paper fonamental a l’hora de definir el futur d’aquestes formacions.

Entre el pessimisme de la raó i l'optimisme de la voluntat. Interessat en història contemporània, moviments socials i geopolítica de l'antiga Unió Soviètica i de l'Orient Mitjà.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*