Inici / Cultura / El fong
Il·lustració de Nàbia Adillon Mateus

El fong

Un relat de F. G. Martín

Va obrir la nevera i va veure el fong. Grisós, molsut i petit s’arrapava amb força al tomàquet que l’havia vist néixer. En la lluita per la vida d’aquell fong Ell s’hi va veure identificat. El deixaria viure. Va agafar un parell de cerveses i va tancar la porta. Dins la foscor frigorífica el fong va seguir consumint la pell del tomàquet que plorava desconsolat pensant en com de ràpid se l’hi havia escapat la vida. Són una mica melangiosos els tomàquets, si em permeteu que us ho digui. No tant com els pèsols, que viuen sumits en aquella pena tan profunda que afecta els individus clarividents de les societats encapsulades, però si molt més que l’hortalissa mitjana, que acostuma a limitar-se a vegetar. Dels tubercles no val la pena parlar-ne gaire. Són uns vanitosos que es creuen més interessants per viure soterrats.

L’endemà al matí Ell va obrir la nevera per agafar la llet i comprovar els progressos del fong. Havia crescut a una velocitat desmesurada, expandint-se per la pell del tomàquet i envellutant-la de filaments grisos. Un bri d’orgull li va créixer al pit.

  -Així m’agrada! Pren-ho tot, ensenya-li del que ets capaç!-

Aquell fong tenia pebrots, si senyor. No feia ni vint-i-quatre hores que havia arribat volant en una espora i ja havia pres la meitat d’aquella vermella terra. Va agafar el cartó de llet de l’estanteria i va tancar la porta. El tomàquet, arrugat i agònic, rememorava la seva vida. Els dies feliços al sol de pagès i la plàcida vida a la tomaquera, l’arribada de la maduresa i l’eixida de casa. Havia estat un somni? Ja us he dit que els tomàquets són una mica melangiosos. (En la meva opinió això es deu a la cura excessiva que hi dediquen els hortolans, però segurament ho dic perquè sóc un producte ressentit de la industrialització). Al cap d’uns minuts Ell va tornar a obrir la nevera per deixar-hi la llet i dir-li adéu al fong. Després va marxar corrents cap a l’aeroport, havia de rebre el senyor Takashi.

  Aquell mateix dia el tomàquet va morir consumit pel fong. En l’últim sospir va deixar anar un epitafi grandiloqüent sobre la vida bucòlica que va causar vergonya aliena a tots els presents excepte a la mantega, a la qual la lectura excessiva de novel·les l’hi havia estovat el cervell. El fong, constant conqueridor, va seguir creixent.

  Ell no va arribar fins l’endemà al matí. Estava destrossat. Al·ludint a la sagrada tradició del Nomikai, el senyor Takashi l’havia fet recórrer tots els clubs de transvestits del centre de Barcelona i fer la presentació del producte en vetlla. Per acabar-ho d’adobar el molt descarat s’havia posat a dormir davant de tots els inversors mentre ell suava tinta per mantenir la coherència en el seu discurs comercial. Si és que no hi havia com ser directiu d’una megacorporació… Va obrir la nevera per agafar una cervesa i la visió el va aterrar. El fong, ara d’un color negre podrit, s’estenia més enllà del cadàver del tomàquet i amenaçava envair els subministraments alcohòlics. Els filaments creixien fins a assolir diversos centímetres d’alçada i onejaven a ritme de marxa militar.

-Collons!-

Com podia ser que la florent nació que havia recolzat en l’extermini del seu veí ara anés pel camí de prendre els seus recursos més preuats? Era intolerable. L’hora de la guerra.

Es va armar amb una bossa d’escombraries i guants de goma. El primer pas seria eliminar les restes del Tomàquet per esborrar tot vestigi de la seva antiga aliança amb el fong. Va allargar la mà per engrapar l’hortalissa. En el moment d’arrencar-la el fong va desplegar el seu fètid armament químic, que va entrar-li per boca i narius fent-li regurgitar els excessos de la nit anterior.

Agenollat sobre el seu vòmit va entendre que el menyspreu a l’enemic li havia fet perdre la batalla. Amb els ulls encara plorosos va jurar per la memòria del tomàquet que mai més cometria aquell error. Es va aixecar, es va espolsar i deixant-se totes les portes obertes va baixar al Paki de la cantonada.

Va tornar carregat de bosses. Se sentia pletòric, aquell fong tenia els dies comptats. Va acampar davant de la nevera i va desplegar el seu armament. Una flota de productes antisèptics de coloraines i raspalls de totes les consistències formava davant l’enemic. Amb un posat solemne va emetre un ultimàtum amb unes condicions duríssimes, que van ser ignorades pel fong, i donant la comèdia dialèctica per acabada es va posar una mascareta de pintor. Començava el combat.

Núvols desinfectants assotaven els cels de la cruenta batalla que lliuraven fong i raspalls. El frec del cos a cos eixordava els combatents. Ell, convertit en general, reia i llançava nous atacs. Ja rescataven les cerveses. Recuperaven el cos de l’heroi tomàquet. Enterraven els cadàvers en fosses comunes de plàstic negre. Exterminaven l’enemic.

Al final només va quedar la boira de la guerra química . La nevera era un paisatge desolat i estèril. Tots els refrigerats havien quedat greument intoxicats o havien mort pel foc amic. La mantega restava esclafada al terra de la cuina, morta en l’intent de creuar la frontera cap a l’exili.

Ell es va sentir satisfet. Victoriós va netejar les restes i va sacrificar els raspalls que havien estat infectats pel fong. Després va anar a dormir.

***

Aquella nit va somiar que agafava el metro. S’esperava en una andana que per algun estrany motiu tenia una barra de bar atesa per Madamme Lola, el proxeneta transvestit més conegut de la ciutat. Madamme Lola no parava de llençar-li insinuacions. Ell mig cofoi, mig avergonyit li deia que no podia ser, que el metro arribaria al cap de poc i havia d’anar a buscar el senyor Takashi a l’hotel. Ella reia des de l’altre cantó de la barra i li preguntava si tenia bitllet tot acaronant-li la galta. Just quan ja saltava la barra per fer-li l’amor va arribar el metro, un model futurista de color blanc i línies aerodinàmiques que va fer un soroll pneumàtic en aturar-se. Les portes es van obrir i de l’interior dels vagons en va sortir una boira blanca i espessa que va començar a omplir l’estació. Havia de marxar.

  -Adéu Madamme Lola, Adéu-Ella li feia adéu amb un mocador blanc-.Ens veurem a París-

Va pujar al vagó. Dins la boira era tant espessa que només arribava a distingir les siluetes dels altres viatgers. Va avançar a les palpentes fins a xocar amb un agafador i s’hi va abraçar. Va escoltar les portes tancar-se i va començar a notar la inèrcia del metro en moviment. Va estossegar un parell de cops. Aquell fum era un perill, l’haurien de prohibir, li estava atabalant els pulmons. Algú li estirava l’americana.

  -Disculpi-Era una veu tremolosa amb accent estranger–.Disculpi-

Es va girar. Davant seu tenia un avi xinès vestit amb una gavardina espellifada i un barret de pescador calat. A les mans, infestades per una espècie de molsa sarnosa, subjectava un ramell de tomàquets.

  -Em complalia tomàquets? Necessito dinels pel complar una màscala. Pel gas, sap?-

  -Què?- L’avi xinès el va mirar amb cara d’incredulitat.

  -Si home si, el gas! El gas dels fongs-

  -Ah, el gas dels fongs!-Ara ho entenia tot, mira que deixar-se la màscara a casa..

  -Mili quins tomàquets més macos mili- L’avi xinès va alçar el ramell de tomàquets i el va sacsejar-.Segur que feia anys que no veia uns autèntics tomàquets!-

Només li faltava això. Que diria el senyor Takashi si el veia amb un ramell de tomàquets?

  -Deixi’m estar. No vull comprar-li tomàquets. Només vull que.. Cof! Cof!-

Cada cop li costava més respirar. Es sentia com si s’hagués fumat un paquet de ducados d’una tirada. L’avi xinès li estirava insistentment l’americana i li refregava els tomàquets per la cara.

 -Pelò senyor! Autèntics tomàquets, com els d’abans. Els dissenyo i fablico jo mateix!-

 -Deixi’m estar li he dit!- Li va donar una empenta i el vell xinès va caure a terra trencant-se en mil bocins.

 -Ara si que l’he feta bona- Va dir mirant els trossets d’avi xinès que hi havia per tot arreu. Llavors va passar una cosa extraordinària. Les restes esqueixades de l’avi xinès van començar a fumejar i a teixir clons idèntics que tant bon punt s’aixecaven intentaven vendre-li més ramells de tomàquets. La boira era cada cop més espessa i més avis l’aixafaven contra l’agafador, centenars de veus idèntiques li repetien el mateix. La respiració s’estava tornant un exercici terrible i amb prou feines s’hi veia. Va començar a donar cops de puny a l’aire.

El seu puny va impactar contra la paret i es va despertar. Estava tenint un atac asmàtic.

***

  En un esforç titànic es va incorporar i va creuar l’habitació per agafar el telèfon mòbil de l’escriptori. Va trucar a l’ambulància. L’ incompetència de la telefonista va ser desesperant. Al final li va dir amb llàgrimes als ulls que siusplau enviessin una ambulància a l’avinguda paral·lel 90 segon primera perquè si li feien repetir un cop més els seus símptomes i historial mèdic es moriria asfixiat allà mateix. La telefonista li va dir que s’esperés amb la porta oberta o avises a un veí i que sobretot mantingués el pit en alt i no fumés…
Arribar fins la porta va ser un passeig esgotador que el va obligar a fer dues pauses pel camí. (Un atac d’asma és una de les coses més terrorifiques que hi ha. És com si estiguessis enfonsat en un líquid espès i només puguessis respirar amb una palleta que s’embussa amb la teva saliva)
Un cop plantat davant de la porta oberta va començar a imaginar-se els tècnics sanitaris baixant-lo per les escales amb la llitera. Segur que eren uns ineptes immigrants que el fotrien daltabaix del forat de l’escala, millor que baixés caminant. Es va aferrar a la barana i a pas de rinoceront moribund va començar baixar les escales. Un esgraó, dos esgraons, parar un moment, tres esgraons… El pit li sonava com una matraca. Encara no va haver fet la meitat del primer tram va recordar que s’havia deixat el telèfon mòbil. Havia de pujar, no podia permetre’s perdre una trucada del senyor Takashi. Va començar a desfer el seu camí a passes tremoloses. Els ulls se li sortien de les òrbites. Quan finalment va arribar al replà els pulmons se li van col·lapsar i va perdre el món de vista.
Quan va recuperar la consciència ja l’havien traslladat a planta. Resulta que durant el primer atac el fong li havia introduït espores en el sistema respiratori causant-li una infecció pulmonar inusitadament ràpida. El metge deia que era un miracle que hagués sobreviscut sense danys cerebrals, en el moment de l’ingrés tenia la capacitat pulmonar reduïda en un noranta per cent i les radiografies mostraven els signes inicials de la fibrosis pulmonar. Ell només havia demanat i re demanat que li portessin un telèfon mòbil per trucar el senyor Takashi i ningú semblava prendre’l seriosament. El seu company d’habitació, un jubilat xaruc amb tatuatges de la legión li havia dit que era normal, que a vells i malalts ningú els hi feia cas i que “aquells” els hi arrencaven la dignitat a la primera oportunitat. No li agradava gaire aquell home. S’havia apoderat de la televisió i només posava un cadena de tall ultraconservador que comentava rumors absurds com si fossin fets absolutament veraços. En aquell mateix moment un tertulià tort explicava que la corporació del senyor Takashi havia enverinat l’aigua de la Xina amb un nou producte que causava mutacions horribles a la població. Era completament ridícul, el producte funcionava molt millor si es fumigava amb avions, ho havia explicat a la presentació…

Nota: Nomikai significa “reunió per beure” i es refereix als típics sopars i borratxeres post-laborals que els assalariats japonesos agafen després de la feina, normalment acompanyats i incitats pels seus caps. Adormir-se al lloc de treball o en una reunió també té un nom “Inemuri” (dormir mentre s’és present) Curiosament té connotacions positives, significa que s’ha treballat fins a l’extenuació. Això si, es indispensable mantenir una postura d’atenció.

Redacció

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*