Inici / Cultura / El Mirall
Merkel a la inauguració del nou edifici de l'Opera d'Oslo/ Fotografia de Jens Stoltenberg (EFE)
Merkel a la inauguració del nou edifici de l'Opera d'Oslo/ Fotografia de Jens Stoltenberg (EFE)

El Mirall

Un text literari de Cristina García 

Per referir-se a un mateix com a home, l’home Pedro ha de començar referint-se a l’home Pau com a un igual.

– Karl Marx, El capital

Els miralls són imprescindibles […] Per això, els homes insisteixen tan marcadament en la inferioritat de les dones, ja que si elles no fossin inferiors, ells deixarien d’engrandir-se.

– Virginia Woolf, Una habitació pròpia

Mirant la televisió, la meva mare se’n fot, dels vestidots de l’Angela Merkel. L’Angela no s’abilla mai amb la sofisticació que dels cànons femenins s’espera, perquè ella, tan poderosa com és, tan convençuda com un déu o com una bèstia, potser no considera prioritari convertir-se en un objecte de desig per tal de moure’s pel món amb seguretat. Decideixo buscar la seva imatge al Google, i descobreixo, als mitjans de comunicació més fantàsticament roïns, com una sola vegada alguna cosa va canviar, i l’Angela va aparèixer a l’Òpera amb un escot que va humitejar mitja república i aterrir l’altra meitat durant setmanes senceres. A les fotografies, però, ella semblava tan impenetrable com de costum; tenia el rostre desenganxat d’un bon parell de mamelles rosades.

Prous vegades he hagut de sentir com la meva mare o el meu pare em miraven amb fàstic de dalt a baix, i sospiraven, i em dedicaven un “tu no t’arregles perquè no t’estimes”, i fins i tot s’oferien caritativament a vestir-me ells. Què havia de fer, jo, amb tot el que pensàveu de mi, amb tot allò que dèieu de mi, persones estimades i en qui jo confiava? Aquestes escenes quotidianes es repetien sovint, i s’incrustaven al meu enteniment, i podien fer-me embogir de tornada a l’armari, per provar de cobrir el meu cos avergonyit amb algunes robes que, aquesta vegada sí, fossin encertades. Em recriminaven no estimar-me prou a mi mateixa si no feia servir robes prou elegants, o sabates de taló, o si duia els cabells una mica trastocats. I és clar, que jo no m’estimava; ells tampoc m’estimaven a mi. L’afecte em jugava molt males passades. Més tard, concretament cursant segon de batxillerat, sempre submergida en l’ambient femení i escolar de les mirades de repulsió i les burles estètiques comunes que impedien qualsevol vincle tranquil, una professora em va fer abandonar una classe de matemàtiques perquè les meves bermudes no arribaven al genoll, sinó que s’aturaven quatre dits abans. En moments així, jo maleïa la feminitat. M’obsessionava, em “crispava en una actitud desafiant” exactament tal i com explicava la Simone de Beauvoir. Renegava de la feminitat, i ho feia perquè mai havia pres consciència de la possibilitat de construir-me honestament a prop de persones. El meu cos es fragmentava, amb mal, com una cadena de muntatge, i se m’escapava i curtcircuitava entre els escarnis de casa, els escarnis de l’escola, les ofenses dels homes al carrer i dels homes que deixava entrar a casa, les ofenses publicitàries contra grans d’acne i pèls negres i estries a les cuixes, la pressió incomprensible de veure, veure’m i deixar-me veure. I parlo tan sols sobre la meva pròpia experiència, conscient que encara més enllà en les desventures femenines hi havia altres companyes que a l’institut eren anomenades directament putes, i que tan aviat gaudien de la devoció sexual masculina com patien episodis d’agressions físiques, desemparament i rebuig, i sorollosos aldarulls amb noies, nois, pares i professors.

Resulta trist, un dia, adquirir la sospita d’haver estat una imbècil tota la vida. D’haver acumulat dures disputes sense victòries airades amb el pare, amb la mare, amb les parelles, amb els homes del carrer, amb les dones. De no haver sabut què fer tantes vegades, d’haver-me deslligat del món o d’haver-m’hi lligat tan sols per oposició. Recordo què passa, a Lisístrata, i com les dones gaudeixen d’una vaga sexual per tal d’aturar les maniobres bèl·liques dels mascles del Peloponesi. Si les dones signifiquen un mitjà de producció de plaer per la societat, aleshores potser feia sentit aquesta aguda decisió històrica. El desig propi no es teixeix al marge d’aquells qui ens envolten, d’aquells qui estimem. No és fàcil construir una cambra pròpia, i ser capaces de lligar conscientment la conformació social i històrica amb el conflicte personal que ens va ferint.

Al facebook, una noia penja un retrat femení acompanyat de la següent reivindicació: “las ojeras son sexys”. Al youtube, abans del visionat del vídeo que desitjo, els acords publicitaris m’obliguen a empassar-me un anunci d’algun producte anti-olleres, on tot de dones es miren al mirall amb ànsies. Cada dia, durant cert temps, jo mateixa havia de sentir com algú a qui jo m’estimava molt em deia “fas mala cara”, “fas olleres”, “tens la cara cansada”, “fas cara d’adormida”. Era aquesta una informació tenaç que em deixava sense respostes (si és que aquesta persona hagués esperat alguna resposta a tot allò). Només noves preguntes m’assaltaven: Quan jo li miro la cara a ell, penso aquestes coses…? Sóc una doneta massa sensible…? Quina cara bonica i desperta hauria de fer, jo, que resulta que no faig quasi bé mai…? Com collons m’ho faig, per resultar agradable…? No ha de ser tediós, conviure amb algú a qui, en mirar-lo, li veus sovint una expressió desballestada…? Dubtava dels meus hàbits i de les meves veus, i també m’entristia sentir-me fràgil, i sotjar amb inquietud les cares de la gent per trobar alguna resposta a tot plegat. L’única cosa que se m’acut respondre als ideals imaginaris de feminitat és que “el deure-ser està, per definició, en aquest ésser actual”. Tot i les dolces promeses publicitàries sobre la dona, no existeix un maleït món de plenitud platònica al qual la meva cara sovint no hi arribi, no existeix una imatge acabada. Faig la cara que faig.

En la xerrada d’una dona kurda, escolto com l’estat islàmic planta botigues de dones on s’exposen les fotografies de les seves cares per tal d’establir preus; elles no poden treure’s el burca ni tan sols a l’hora de ser exhibides i venudes. La dona sovint viu escindida entre el seu saber i la veritat sobre ella mateixa: ella posseeix una cara sobre la qual sembla no tenir res a dir, perquè la veritat última, si val la pena o no, la compra o el rebuig, són coses que els homes decidiran. Hi ha lògiques que només busquen posseir l’altre, “el més mediocre dels varons es considera un semideu enfront les dones”, deia la Beauvoir. En aquest món ningú se’n lliura, de sentir-se interpel·lat o censurat pels altres, però, en aquests intercanvis, està clar que les masses de dones no organitzades sempre han sortit perdent. Cap dona no és pas dèbil per naturalesa, ni cap home fort i segur abans de néixer. Les lògiques masculines es caracteritzen per fugir a tota costa d’obrir-se als altres i deixar que els interpel·lin, i sovint ho fan a través de la dominació. Fer esclatar la balança dependrà d’obrir escletxes en qualsevol classificació legal i ideològica que segregui jeràrquicament, així com d’habilitar espais on les històries relegades a la soledat ens facin aprendre juntes.

Idoia Capuz Sánchez
Estudiant de periodisme a la UAB, redactora de lacolumna.cat i apasionada de l'activisme social, en especial del feminisme. Artista quan puc i em deixen.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*