Inici / Cultura / El periodisme Tourette
Font: ediciona.com
Font: ediciona.com

El periodisme Tourette

Pensar en Quim Monzó és personificar l’impuls. És inevitable no imaginar-lo solitari en algun racó, observant impassiblement, alhora que gargoteja amb lletra sense sentit en un quadern encolat tot allò, fins el més nimi, que li crida l’atenció.

14 ciutats comptant-hi Brooklyn és un recull de cròniques d’entre els anys 1989 i 2002, escrites arreu del món. Cròniques que Monzó va publicar a diferents diaris, i que remunten –les primeres ara ja fa gairebé 30 anys- a moments històrics i no tant històrics d’escala internacional. Tot en forma de breu crònica, de petit tast, però potent, que fan venir ganes al lector d’esdevenir demiürg, i de veure al periodista com a actor dins de la totalitat de les seves històries, més enllà dels fragments que decideix compartir.

La llibertat que es pren Monzó per retratar situacions, llocs o persones puntuals –i que no sempre consideraríem rellevants- dóna a les seves cròniques un caràcter certament “gamberro”, que fuig dels cànons de la professió, que semblen haver-lo avorrit de bon tros.

Esdevé un semidéu per sobre del bé i del mal, que es permet judicis de valor sobre qüestions que van del més transcendental –com la qüestió Palestina- fins allò més nimi –realitzarà una profunda anàlisi dels souvenirs típics de cada ciutat-.

Monzó recull cròniques de caigudes vàries: dels règims comunistes de Txecolovàquia i Rumania, de les torres bessones una dècada més tard, i consegüentment, la caiguda de la borsa. També la caiguda del turisme a Israel deguda a l’onada d’atemptats terroristes de la Segona Intifada. No ho fa donant veu als actors de renom implicats, sinó captant l’essència dels moments: què emeten a la televisió, què hi posa als graffitis a les parets, o quines actituds presenta la gent als bars són l’ànima màter de les creacions pel periodista.

També és un recull d’exhaustives descripcions aeroportuàries: Monzó és capaç de retratar la situació que viu un país –o diversos, en aquest cas- sense ni tan sols trepitjar una de les seves ciutats. En té prou amb els seus aeroports. Un estrany fetitxe el seu el, però indubtablement reeixit.

14 ciutats comptant-hi Brooklyn és un recull de cròniques impregnades d’ironia i apunts que requereixen una rellegida obligatòria. Bateja moltes de les seves creacions amb titulars d’impacte, d’aquells que farien tirar-se les mans al cap a les iaies puritanes –vegis “Marc Antoni era maricón”, “Gaudí sucks” o “Ejacular a Frankfurt”. Titulars dignes d’algú a qui excita provocar de bon principi, però que després en el tracte es relaxa.

Amb la lectura d’aquesta compilació el lector por sospitar, amb raons, que la crònica és el gènere preferit del periodista. La llibertat, el deixar fluir i el fer importants els detalls que es passen per alt normalment formen part de la marca Monzó. A qualsevol emprenyaria una cua d’hores per pujar a un avió, precedida per uns quants controls de seguretat. Al periodista no li emprenya menys, però hi veu una genial oportunitat d’escriure una crònica.

Font: www.monzo.info

Font: www.monzo.info

El veure-ho “tot crònica” és una patologia que s’enganxa. Potser el lector d’aquest llibre se sorprendrà a sí mateix descrivint internament l’últim bar que ha descobert tan ple de detalls i bona música. Potser la situació es tornarà a repetir al metro, davant una conversa interessant que li fa parar l’orella i que reproduirà al seu cap hores més tard.

I el fer-ho tot crònica d’en Monzó no esdevindrà pla o insuls. Més aviat tot el contrari. Provocarà una sensació de “Peta Zetas” en qui decideixi consumir-lo: sentirà les explosions del caramel carbonatat traduïdes en punts forts, descàrregues d’ironia i comentaris encertats.

Transgressor, i sense pèls a la llengua, Monzó expressarà tot el que li ve al cap sense poder controlar-ho: la voluminositat de la pitrera d’una jove, l’empipament que li genera el turisme massificat, tants cops estúpid: “ceràmiques gaudinianies (que fingeixen estar fetes a base de trencadís) comparteixen estands amb els típics barrets mexicans barcelonins”, “Què burros són els turistes, per Déu”.

El periodisme que recull 14 ciutats comptant-hi Brooklyn és, sens dubte, com el tic d’ulls de Monzó: la seva expressió en estat pur, que no podrà ni voldrà reprimir-la, perquè forma part intrínseca del que és ell.

 

 

 

Eugenia Basauli
Periodistejant quan em deixen, i quan no també. Treballo amb amb persones amb discapacitat, i la/els gaudeixo. Creixent i aprenent a Barcelona, sempre contenint multituds.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*