Inici / Les Columnes / El periodista que posava el dit a la nafra: Xavier Vinader
Font: filmoteca.cat

El periodista que posava el dit a la nafra: Xavier Vinader

Quan vaig començar en el món del periodisme vaig aprendre que una ploma pot ser tan eficaç com una arma. Pot servir per denunciar.”

Ja fa uns dies que ens ha deixat, però l’immens buit producte de la seva mort encara es fa notar i trigarà molt de temps a fer-se fonedís. I no pas sense motiu. Perquè en Xavier Vinader fou un d’aquells periodistes que, a diferència de la covardia abanderada pels uns i la manca d’escrúpols demostrada pels altres, va personificar el coratge necessari per dur a terme el que tal vegada sigui l’objectiu imprescindible de la professió i, alhora, el més noble: vigilar permanentment les estructures de tot poder constituït.

I, certament, ho va fer. Ho demostren els dos reportatges –dues autèntiques joies del periodisme d’investigació– que l’any 1979 va realitzar per a Interviú sobre la guerra bruta que l’Estat espanyol estava duent a terme contra ETA amb total impunitat, mitjançant grupuscles d’ultradreta sovint integrats per membres dels cossos policials. Un fenomen que posava de manifest el frau democràtic que va representar la mal anomenada Transició i el metafranquisme present en molts àmbits del Règim sorgit de la Constitució del 1978. En aquest sentit, una de les obsessions de Vinader fou sempre vigilar que la dictadura no es perpetués a unes institucions que havien estat venudes, per tal dels qui capitanejaren la reforma, com a democràtiques i garants de l’Estat de Dret.

Intentar posar llum a les clavegueres de l’Estat, però, no surt de franc. I ho va comprovar quan, arran de l’assassinat, per part d’ETA, de dos ultres el nom dels quals constava als seus reportatges, fou condemnat per l’Audiència Nacional a set anys de presó. Va marxar a l’exili i, en tornar, va haver de passar tres mesos a Carabanchel fins a rebre l’indult. Vinader, primer periodista empresonat de la “democràcia”. Si més no, l’estada penitenciària no la va pas desaprofitar: va elaborar l’informe negre de les presons espanyoles, donant a conèixer les dures condicions a què havien d’enfrontar-se a diari els reclusos.

Aquesta tasca al servei de la justícia i del compromís amb la veritat li ha estat reconeguda, merescudament, per noms destacats del gremi periodístic –com ara Pepe Rei, periodista del diari Egin que també va patir repressió– i també pels sectors de la societat més crítics i descontents amb el panorama mediàtic actual.  En un país on molts dels seus habitants encara desconeixen noms com ara Batallón Vasco Español, Antiterrorismo ETA o fins i tot el mateix GAL, Xavier Vinader és l’antídot contra l’oblit que, més que mai, necessitem.

Definitivament, en un temps en què prima la superficialitat i en què els altaveus mediàtics repeteixen a tort i a dret el mantra de l’objectivitat i la neutralitat, amb un conformisme i una autocensura flagrants promoguts pels grans mitjans i assimilats pels professionals que hi treballen, Vinader ens recorda que el periodisme ha de ser una trinxera d’ètica i de rigor. Un veritable bastió de resistències. Que el seu exemple, el seu testimoni i el seu immens llegat escrit empenyin noves generacions de periodistes a plantar cara als traficants d’informació i als podersos interessos als quals obeeixen.

Entre el pessimisme de la raó i l'optimisme de la voluntat. Interessat en història contemporània, moviments socials i geopolítica de l'antiga Unió Soviètica i de l'Orient Mitjà.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*