Inici / Les Columnes / El preu de la universitat

El preu de la universitat

Una columna de Laia Font

L’encariment de la universitat és una imatge a la qual hi estem acostumats des de fa anys, i precisament per això es fa tant greu ara. La universitat espanyola és una de les més cares de la UE, i la catalana, la que recapta més ingressos a través dels preus i les taxes que nosaltres paguem.

El ‘canvi profund en el model de finançament de les universitats públiques catalanes’ del que parlen a l’informe El finançament de les universitats públiques a Catalunya, 1996-2014 de l’Observatori del Sistema Universitari (OSU) s’ha materialitzat en tres tendències: la despesa pública en educació superior ha anat disminuint fins al punt que, en termes de PIB, el percentatge català destinat a la universitat és de 0,8%, per sota de la mitjana de l’OCDE, d’1,27%. Per compensar-ho, el cost dels estudis s’ha anat traspassant cada vegada més als estudiants i a les seves famílies (només entre 2009 i 2012 la despesa pública en universitats es va reduir un 45%), i com a conseqüència, cada vegada són menys els que poden accedir a estudis universitaris: el 2011, per primera vegada des del 1970, el nombre va decréixer.

Ara ens parlen del 3+2 (que no seria dolent si no fos perquè encara ens farà pagar més), i el senyor Wert afirma que els estudis ens seran més barats perquè els graus tindran un any menys. Però nosaltres responem que llavors els màsters seran més necessaris, i el Secretari d’Universitats, Antoni Castellà, contesta que el primer any de màster podria costar el mateix que un de grau. La nostra desconfiança ja és una reacció automàtica, i la resposta que podem donar només té la possibilitat de ser escoltada quan sortim al carrer.

Ens preguntem, per a qui és útil la universitat? I hi ha dues opcions possibles: per tota la societat, perquè tenir a persones formades la fa avançar, i per tant la lògica porta a garantir-ne un accés fàcil (model dels països nòrdics, per exemple), o només per l’individu, vista la universitat com una inversió amb un benefici únicament personal (com el model americà o l’anglès). Nosaltres tenim la nostra resposta clara, però sembla que ells no volen contestar.

Estudiants manifestant-se contra el 3+2 i les privatitzacions - Álvaro Imbert/LaColumna.cat

Estudiants manifestant-se contra el 3+2 i les privatitzacions – Álvaro Imbert/LaColumna.cat

Redacció

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*