Inici / Cultura / agenda cultural / El teatre del folklore català
Els balls de primavera segueixen sent una proposta d'èxit pels amants i els curiosos de les danses folklòriques Font: Anna Pujol
Els balls de primavera segueixen sent una proposta d'èxit pels amants i els curiosos de les danses folklòriques Font: Anna Pujol

El teatre del folklore català

La plaça del Rei de Barcelona acull els balls de primavera cada divendres al vespre, del u d’abril al disset de juny

Una crònica de Marina Montaner

A la baixada de Santa Clara es sent un murmuri estrany. Gent que parla i el so d’uns tamborins. De lluny, però, no es pot veure d’on venen. Tan sols es poden seguir. A mesura que es va avançant, el bullici guanya en intensitat. Fent dues passes més, una, zero, es deixa enrere el carrer estret. I les veus, i els flautins, i els tamborins ho envaeixen tot. Com cada divendres de primavera, de l’abril al juny, la plaça del Rei s’omple de gent que ve a gaudir de les danses folklòriques catalanes.

Tot va començar a la tardor de 1984 a la plaça de Sant Iu, just darrere de la Catedral de Barcelona. En aquella època, alguns membres de l’Esbart Català de Dansaires s’ajuntaren amb el flautista Carles Mas i un jove músic conegut com a “Panxito” per ballar danses tradicionals catalanes al carrer. La proposta es trasllada ràpidament a la plaça on es celebren avui dia, comença a popularitzar-se, i al cap dels sis anys d’haver-se posat en marxa, els organitzadors decideixen crear l’Associació de Danses a la Plaça del Rei, amb l’objectiu d’obtenir fons per a seguir amb la seva activitat. Aquesta primavera, celebren les 62 temporades de balls, amb el suport d’entitats públiques com l’Institut de Cultura de Barcelona, del Districte de Ciutat Vella i del Centre de Promoció de la Cultura Tradicional i Popular Catalana.

Encara no són les deu, i a la plaça del Rei, s’ultimen els preparatius del ball. A la tarima que s’ha muntat a l’esquerra, els músics afinen els instruments. De dos altaveus, situats a banda i banda del petit escenari, en surt una jota que rebota per les parets. Al centre de la plaça, s’ha format una gran rodona de ballarins que ja giren sobre sí mateixos movent els braços i fent saltets. El decorat ja fa temps que és a punt: com cada nit, els balcons i els arcs del Palau Reial Major i del Museu d’Història de Barcelona s’han il·luminat en caure el vespre.

El públic també ha començat a aplegar-se en indrets estratègics, per gaudir de l’espectacle amb comoditat. Els més afortunats han aconseguit lloc a la terrassa d’un bar restaurant, i xarrupen cervesa o vi amb aires de satisfacció. Altres han optat per transformar en grades les escales que porten a la Capella de Santa Àgata. La resta vaga per la plaça o s’ha recolzat a les parets, per grups, i peta la xerrada. De sobte, les campanes de la Catedral piquen les deu. Ràpidament, un senyor de cabell gris i polo blanc talla la música sense cap mena de tacte. Sembla que la banda està a punt. Un dels tres homes pujats a l’escenari engega una jota amb els primers tocs de tamborí i de flabiol. Els seus acòlits es sumen al seu ritme amb un violí i un acordió.

El cercle gran de ballarins comença a oscil·lar: la funció arrenca ara. Els dansaires roten sobre el seu propi eix alçant els braços com si de professionals de ballet es tractessin. Fan saltirons cap a l’esquerra i després cap a la dreta. I així, amb l’esforç de tots, la rotllana capta totes les mirades. En acabar la primera cançó, l’orquestra es presenta. Són Idò, del Maresme, i s’especialitzen en el ball de bot. El tamboriler marca els primers compassos d’un bolero. Ara, els ballarins no salten, perquè el ritme és més lent i no els ho permet, però les rotacions no hi falten.

Els músics van encadenant boleros, jotes, mateixes, i altres cançons populars del seu repertori. En sentir el nou ritme, els ballarins se’l fan seu i transformen l’escena. La rotllana es va metamorfosant: a vegades, esdevé una columna, d’altres cops, per falta de lloc, se’n formen dues. En ocasions, decideixen tornar a la posició inicial, i torna a sorgir un cercle. O dos, quan més gent s’anima a ballar i la plaça esdevé massa petita.

Quan sona una mateixa, la rotllana esclata. Els dansaires es dispersen, de dos en dos, i acaben configurant un autèntic ball de planetes. Un grup de curiosos s’ha anat amuntegant a l’entrada de la plaça, formant una espècie de galliner improvisat. Els músics clamen que no els faran callar per molt que els seguin la vida. Els ballarins sembla que no vulguin deixar de moure’s tampoc. Des de la terrassa, des de les escales o des dels racons més allunyats, la gent es mira l’espectacle. Alguns fins i tot gosen sumar-s’hi, envalentits per l’alcohol que els han venut a crit de serbesa, biar.

La funció segueix el seu curs. Les llaunes de cervesa circulen. La gent s’entrellaça les mans i balla amb desconeguts, dels que es separa amb una encaixada de mans, o una abraçada, o dos petons. Es crea un vincle, un llaç de germanor que dura fins que els músics desen els seus instruments a les caixes, i la funció s’acaba. Qui vulgui tornar a gaudir-ne, que torni divendres vinent.

Marina Montaner
Estudiant de periodisme a la UAB. Curiosa, justiciera i redactora per vocació. Escric perquè m'agrada explicar històries reals.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*