Inici / Actualitat / Reflexions post-electorals
Marie Le Pen el passat 25 de maig durant les eleccions europees - Font: The Telegraph
Marie Le Pen el passat 25 de maig durant les eleccions europees - Font: The Telegraph

Reflexions post-electorals

Un article de Jaume Ribas i Jordi Peralta

Ens perdonareu que ens hi posem tard i que no envestim l’anàlisi postelectoral fins gairebé tres dies després. Com deia un amic nostre, aquesta vegada necessitarem la jornada de reflexió després d’anar a a les urnes. Aquestes eleccions eren relativament poc importants, però suposaven un assaig general prou interessant del que pot passar a les municipals, autonòmiques i generals de l’any que ve.

ERC celebra el seu primer triomf electoral en 30 anys i es sobreposa a CIU - Font: ERC

ERC celebra el seu primer triomf electoral en 30 anys i es sobreposa a CIU – Font: ERC

A Catalunya, unes europees termòmetre del Procés

El gran error que es repeteix cada vegada amb les europees, sigui a Catalunya, a Espanya, a Itàlia o al Regne Unit, és que es plantegen les eleccions més en clau interna que no en clau europea. Això ha convertit aquests comicis en el perfecte termòmetres del Procés. Per això, els mitjans, els partits i la societat s’han fixat en dues coses: la participació -que puja- i els partits sobiranistes -que també pugen.

Entrant en els resultats pròpiament dits, Esquerra Republicana de Catalunya ha arrassat al Principat. Ha ‘sorpassat’ CiU i ha esdevingut la força més votada de Catalunya per primera vegada des dels anys 30. Aquesta és la dada més destacable, juntament amb la desfeta del PSC i el PP i la pujada d’Iniciativa. Que el Procés ha sortit reforçat d’aquests comicis és un fet, però què pot suposar aquest ascens d’ERC és més discutible. Hi ha una lectura que diu que amb Esquerra al capdavant Catalunya construirà un país més social. Ja està bé. Dins la dinàmica del Procés, però, hi ha altres lectures. El País apuntava a l’alegria del PP: els populars consideren que la pèrdua del lideratge de CiU obligarà la coalició nacionalista a replantejar-se la seva postura respecte la independència i a ser més pactista, potser obrint terceres vies o altres pactes amb l’Estat. Seria paradoxal que la independència es complicàs perquè la liderassin els més independentsites.

Una altra dada a destacar a Catalunya és la pèrdua de pes encara més acusada que a altres indrets de l’Estat del PP i el PSC, cap a l’abstenció, cap a Iniciativa o cap a Ciutadans. El fet de deixar gairebé orfes de representació al Principat els dos principals partits espanyols sí que, sens dubte, reforça el Procés.

A l’Estat, un test al bipartidisme

El gran perdedor d’aquestes eleccions ha estat el CIS. Cap enquesta havia tengut el valor de pronosticar una caiguda del PP i el PSOE per davall del 50% dels vots, i conservant només 16 i 14 eurodiputats respectivament. Un punt d’inflexió. El PP, el “gran” guanyador, va optar per no celebrar els resultats. Al PSOE, Rubalcaba, el secretari general, ja ha anunciat que dimitirà.

La sorpresa, Podemos. Sorgit fa just quatre mesos, les enquestes li donaven entre un i cap eurodiputat, mentre que alguna de més optimista s’agoserava a donar-n’hi dos. N’ha entrat cinc. En parlarem més endavant, perquè l’esquerra alternativa mereix un apartat només per ella. Podeu consultar el balanç general de les eleccions en aquest quatre que adjuntam tot seguit:

10423308_10202996128217039_110762009_n

L’esquerra, separada però forta

Esquerra Plural, la coalició liderada per IU i on s’integra ICV, queda en la part alta de la forquilla que li donaven les enquestes. Tercera força amb sis diputats, el triple que a les darreres eleccions. Podemos, programàticament molt semblant, aconsergueix cinc eurodipuats, per damunt d’UPyD i de CEU, la coalició de CiU i PNB. Tot un terrabastall per a l’esquerra alternativa i una dura garrotada al centre-esquerra socialdemòcrata representat pel PSOE, que ha obtingut els pitjors resultats de la seva història.

Ara sembla que les coses es començaran a moure de veres, ja s’està parlant de possibles confluències i de projectes comuns per a les properes generals i autonòmiques.

A Europa, guanya la dreta i creix l’extrema dreta

Al Parlament de la Unió Europea, la cosa canvia. La dreta baixa, però es manté forta, més que els socialdemòcrates. Així doncs, sembla que Jean-Claude Juncker serà el proper president de la Comissió Europea. Per altra banda, els socialdemòcrates liderats per l’alemany Martin Schulz no han aconseguit imposar-se.

La majoria de governs nacionals han estat castigats a les urnes, amb Alemanya -on Merkel es manté forta- i Itàlia com a úniques excepcions. Així doncs, mentre l’únic gran canvi que veiem a la UE és la pujada de l’extrema dreta, alguns països com Espanya, que ja hem comentat, i Grècia, on Syriza ha guanyat les eleccions, marquen la diferència nord-sud a Europa.

Font: El País

Comparativa entre els resultats electorals de 2009 i 2014  

El fort creixement dels partits d’extrema dreta ha estat un dels aspectes més negatius de les eleccions: han recollit 1 de cada 4 vots. El millor exemple n’és l’Estat francès, on el Front Nacional s’ha imposat amb un 25% dels sufragis. La formació de Marine Le Pen, furibundament euroescèptica i islamòfoba, ha quedat cinc punts per sobre del partit de Sarkozy i a onze de distància dels socialistes, que pateixen una important desfeta. El terratrèmol polític que ha originat el triomf de l’ultranacionalisme francès, que podria dinamitar qüestions centrals de la política comunitària com ara la lliure circulació de persones, ha anat acompanyat de les demandes de celebració d’eleccions anticipades. Per molt que l’executiu socialista s’hagi mostrat dur en matèria d’immigració, Hollande sap que el FN és una bomba rellotgeria que no podrà sostenir durant gaire temps més. La pàtria de la llibertat, la igualtat i la fraternitat queda en mans del populisme.

Marie Le Pen el passat 25 de maig durant les eleccions europees - Font: The Telegraph

Marie Le Pen el passat 25 de maig durant les eleccions europees – Font: The Telegraph

No menys important és el cas de l’UKIP (el partit independentista britànic) de Nigel Farage, que s’enduria un 30% dels vots. A banda dels constants insults dirigits a la Unió Europea i del menyspreu mostrat envers els països mediterranis, el partit es caracteritza pels seus postulats ultraconservadors amb els nouvinguts i aposta per un major control de les fronteres. El fenomen UKIP suposa un maldecap considerable tant per a laboristes com a conservadors, que observen amb molta inquietud com la formació euròfoba els marca l’agenda política.

La ultradreta també ha conquerit Dinamarca: en un país que amb prou feines arriba al 8% d’immigració, la victòria és per al xenòfob Partit Popular Danès, amb un 23,1% dels vots. És una tendència que s’ha anat dibuixant durant els darrers anys al nord d’Europa i, en especial, als països escandinaus: els ultranacionalistes dels Veritables Finesos assoleixen la tercera posició (12,9% dels vots), mentre que els Demòcrates Suecs, que se situen en una línia similar, obtenen un 7% dels vots. El creixement de l’extrema dreta en aquesta àrea geogràfica guarda relació amb el fet que el model socialdemòcrata que hi impera, que ha esdevingut l’exemple clàssic d’Estat del benestar ampli, extens i consolidat, ha fet fallida a l’hora de respondre a les necessitats dels centenars de milers de nouvinguts, entre els quals molts refugiats dels Balcans i de l’Orient Mitjà, que hi han desembarcat durant les tres darreres dècades.

El mapa de l’extrema dreta a Europa es completa amb els bons resultats de l’ultradretà Partit Liberal –FPÖ– a Àustria, que se situa com a tercera força i assoleix 4 eurodiputats. En la mateixa posició han quedat els neonazis d’Alba Daurada a Grècia, amb un 9,4% dels vots, i. A Hongria, el Jobbik –partit les milícies del qual són conegudes pel seu antisemitisme i per les agressions dutes a terme contra la població gitana– esdevé segona força amb un 14,6% dels vots, assolint tres eurodiputats. Fins i tot a Alemanya, país on l’extrema dreta han tingut més dificultats per reeixir tan sociològicament com electoral, el neonazi Partit Nacional Demòcrata aconsegueix un representant. A Itàlia, els independentistes padans de la Lega Nord, que han dut a terme una intensa campanya electoral contra la immigració procedent de l’Àfrica subsahariana, voregen el 6% dels vots. Si considerem el populista i antipolític Moviment 5 Estels del còmic Beppe Grillo com a força ultradretana –ho podríem fer, tenint en compte els polèmics postulats del partit envers la immigració i, en concret, els gitanos romanesos–, cal remarcar-ne el bon resultat: 20,8% dels vots i segon partit d’Itàlia. Per altra banda, i traslladant-nos a Holanda, el Partit de la Llibertat de Geert Wilders no assoleix els bons resultats que tenia previstos, lluny del 17% dels vots obtinguts cinc anys enrere.

En resum, l’extrema dreta es fa forta i posa en escac el projecte europeu. Si bé encara no té prou força per dirigir cap país europeu (tot i que ja veurem que passa a les pròximes generals franceses), serà capaç de condicionar i marcar l’agenda de la UE si no els fem front.

Redacció

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*