Inici / Política / Estat / 4 claus per entendre el 20D
Una il·lustració d'en Dave Vilà
Una il·lustració d'en Dave Vilà

4 claus per entendre el 20D

Estem a mitja campanya i el ritme és frenètic. Ara que s’acosta el 20D, oferim algunes claus que poden determinar el resultats de les eleccions meś obertes de la història recent de l’Estat espanyol.

D’Hondt no en té la culpa

Sovint es culpa al sistema d’Hondt de la falta de representativitat del sistema electoral. Tanmateix, la culpa no és d’Hondt, sinó de com es fa el repartiment d’escons per províncies i del tamany de les circumscripcions.

A l’Estat espanyol, cadascun dels 350 diputats s’elegeix en una província. Per establir el nombre de representants que li toca a cadascuna, s’assignen dos diputats per província i després es reparteixen la resta en funció de la població. D’aquesta manera, províncies molt poc poblades com Segòvia tenen 3 representants i altres de molt poblades com Barcelona, 31. Balears, per exemple, escull 8 diputats, però a la majoria de províncies n’elegeix entre 7 i 3.  El fet de que gairebé un terç dels diputats del Congrés (104 de 350)  s’assignin fora tenir en compte la població del lloc on s’escullen fa que els vots de certes regions molt poc poblades valguin més que d’altres on hi viu més gent.

L’altre dèficit del sistema electoral és la mida de la circumscripció. En províncies grans on hi ha molts diputats a repartir, la traducció dels vots en representants és bastant representativa. En canvi, en províncies petites on hi ha pocs diputats a elegir, es «perden» molts vots que, amb tant poc a repartir, no sumen prou com per endur-se una part del pastís. En una circumscripció de tres representants, per exemple, cal que el tercer partit tingui la meitat dels vots que el partit més votat per a obtenir representació.

jaume1

Infografia del taller #Datactic3

La ruralia marca la diferència

Ja hem dit que la mida de les circumscripcions és una característica fonamental del sistema electoral espanyol. En les províncies petites, les de 5 diputats o menys, es disputen 118 diputats, més d’un 30% del total del Congrés. Aquestes províncies corresponen, a més, en els llocs on la cosa està menys igualada, ja que l’empat és gairebé total en les ciutas més poblades i les circumcripcions més grans.

Així doncs, passar d’un 14 a un 17% dels vots en alguns llocs molt concrets, on es concentren els municipis petits o mitjans, pot tenir una traducció molt significativa en el resultat final i en la  modificació que patirà el sistema de partits espanyol el 20D.

La majoria d’aquestes províncies petites que poden ser determinants són les de les dues Castelles i algunes d’andaluses. La composició d’aquestes províncies, molt envellides i amb poques ciutats grans, segurament portarà a Podem i Ciutadans a parlar de temes als que en tenen poc acostumats: gent gran i pensions, medi rural, agricultura…

La perifèria envaeix el centre

Les forces polítiques d’àmbit no estatal tindran, segurament, un paper molt destacat en el nou Congrés. Fins ara, els partits nacionalistes de centre-dreta (CiU i el PNB), han ajudat a donar estabilitat política als partits de govern sense majoria absoluta a Espanya, tant al PP com al PSOE.

Entre els partits de la perifèria espanyola en podem fer una distinció segons si es presenten sols o si comparteixen candidatura amb un partit d’àmbit estatal. Els partits clàssics han reeditat la majoria dels seus pactes territorials clàssics: el PSOE amb NC a Canàries, el PP amb el PAR a Aragó, amb UPN a Navarra i amb el Foro a Astúries, EU amb la Cha a Aragó…

A banda d’això, Podem ha bastit tres aliances territorials que no existien abans i que poden tenir un pes determinant, fins al punt d’aportar gairebé la meitat dels diputats morats. Els de Pablo Iglesias han firmat una aliança al País Valencià amb Compromís; ha format En Comú Podem a Catalunya amb el suport de Barcelona En Comú, ICV i EUiA; i ha format En Marea amb les marees municipalistes gallegues, Anova i Esquerda Unida.

A més dels partits que han pactat amb alguns dels grans partits espanyols, hi ha aquells que es presentaran pel seu compte en el seu territori. A Galícia, el BNG lluitarà per no perdre la representació que té ara al Congrés. A Catalunya, CiU deixa d’existir i es presenten Unió per una banda, que té molt difícil obtenir representació, i la coalició Democràcia i Llibertat (DIL) encapçalada per CDC, per l’altra. A més, és clar, d’ERC. Al País Basc tampoc hi ha canvis: es presentaran el PNB i Amaiur, amb possibilitats tots dos de mantenir o incrementar la representació. A les Canàries, CC espera un resultat similar al que té i a Navarra, Geroa Bai pot obtenir representació. Per últim, a les Illes Balears, MÉS està més a prop que mai d’aconseguir el primer diputat sobiranista de la història de l’arxipèlag. Juntes o per separat, totes aquestes forces poden tenir un rol primordial en les dinàmiques parlamentàries si no hi ha majories absolutes, i molt especialment si no se’n poden formar ni tan sols pactant PP o PSOE amb Ciutadans.

Una campanya que haurà durat segles

Aquesta campanya serà llarga i molt moguda. Els missatges electorals tenen una vida breu, però es reprodueixen milers de vegades en l’activitat frenètica i dels mitjans i les xarxes. Els eixos en què circulen els vots són bàsicament esquerra-dreta i vells-nous, fet que fa que pràcticament qualsevol trasvàs de vots sigui possible, especialment amb gairebé un 40% d’indecisos. Aquest panorama obert, amb quatre partits a pocs punt de diferència, dóna un aire d’excepcionalitat com gairebé mai s’havia viscut a Espanya.

Els temes de campanya, en aquesta primera setmana, han sigut sobretot els resultats de les eleccions i els pactes posteriors, l’economia i els serveis públics. Sembla que després del parèntesi del debat la campanya s’ha reprès parlant també de corrupció i Podem, que a priori va ser el guanyador, està aprofitant el clima per apostar-ho tot a la seva estratègia de «remuntada».

Si la cosa no varia, sembla que les tendències de campanya van a favor del PP i de Podem i en contra del PSOE i C’s, però encara queda molt partit per jugar i importants temes de debat per aparèixer, com ara el sobiranisme català, que encara no ha irromput amb força en l’agenda.

Jaume Ribas Vilanova
Mallorquí i tuitaddicte. Estudiant de Periodisme a la UAB i de Ciències Polítiques a la UNED. Normalment escric sobre comunicació política, política institucional i política europea. Em fascinen especialment els merders interns dels partits i les enquestes electorals.

Un comentari

  1. Creute d’un vell, que les tendencies sols es poden creure a l’endema de les eleccions.
    En l’altre punt d’acord. Llistes obertes i una sola circunscripcio.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*