Home / Les Columnes / Ells sempre molesten o massa, o massa poc
Font: aisval.org

Ells sempre molesten o massa, o massa poc

 

“I per què no agafeu un bus privat?”. Frases com aquestes sorprenen però no són fets aïllats quan vas amb un grup de persones amb discapacitat intel·lectual. Vindria a ser equivalent a “gent així no me la podeu portar aquí”, exclamada per la propietària d’un bar el nom del qual, per sort, no recordo. Amb més o menys mala fe, totes les persones que pensen o diuen aquestes expressions són la mostra del tabú que encara ara envolta el món de la discapacitat intel·lectual.

En primer lloc, el fet que escrigui “món” i tu, lector, no t’hagis sorprès demostra que inconscientment encara establim una distinció entre “normals” i “ells” o, per fer-ho més general, “els altres”. Això ho fem quan no tenim present que la intel·ligència, si la mesurem en una línia basada en el coeficient intel·lectual, tota la societat està col·locada al llarg d’aquesta, no en dos blocs, deixant una gama de “normals” i “discapacitats intel·lectuals” molt diversa.

En segon lloc, com que els avenços en la inclusió són tant recents, les persones sobretot velles i immigrants de països on la inclusió és inexistent (a Perú i altres territoris sud americans encara es parla de dimonis, sense parlar de molts països de l’Àfrica negra o asiàtics) encara se sorprenen de veure grups de persones amb discapacitat intel·lectual fent coses com estar en un bar o anar al cinema.

En tercer lloc, la desconeixença d’aquest “món” fins ara tan amagat ocasiona, en lloc d’acceptació, o rebuig o pena. Aquesta segona opció desemboca a expressions tan colpidores i repetitives dirigides a monitores de lleure com “quina feina tan dura” o l’estel·lar “teniu el cel guanyat”.

No ho escric amb burla, sinó amb la voluntat de reflexionar sobre com les persones tractem les persones, més o menys intel·ligents, més o menys fidels a un codi de conducta no escrit i escrit, etc.

…. la discapacitat comença amb la mirada dels altres, i així ho reflexa aquesta carta escrita per la mare d’una nena autista al pare d’un nen que no ho és.

Entre la comunicació i l'educació social, què ens queda si no la paraula. Interessat en les injustícies: com més depriment més m'hi enganxo. I sempre intentant mirar fora de Barcelona.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*