Inici / Política / Catalunya / Els Comuns i el PSUC del segle XXI
Ada Colau durant la campanya d'En Comú Podem
Ada Colau durant la campanya d'En Comú Podem

Els Comuns i el PSUC del segle XXI

El cicle electoral que, a Catalunya, van iniciar les europees i han tancat les generals (si no es repeteixen), amb catalanes i municipals per enmig, ha deixat totalment tocat el sistema de partits català. En aquest impass que es produirà ara i que durarà fins a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, els que semblen cridats a ser els dos principals espais polítics catalans, la nova Convergència i l’entorn dels Comuns, s’estan reconfigurant i aprofiten per a organitzar-se.

Des de Barcelona en Comú (BEC), el grup d’Ada Colau a l’ajuntament, es va llençar la proposta de configurar un “espai polític d’àmbit català”, tot estenent la mà als partits i organitzacions que han participat a la candidatura d’En Comú Podem (ECP) al Congrés. El Consell Ciutadà Autonòmic de Podem a Catalunya ja va aprovar després del 20D “constituir una taula de coordinació de l’espai de ruptura a Catalunya que sigui capaç de coordinar l’acció política i institucional de les expressions polítiques del canvi a nivell municipal, autonòmic i estatal”. Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), per la seva banda, ja apostava per crear un espai polític estable amb els Comuns fins i tot abans 20D, i ho emmarca dins l’estratègia que els ecosocialistes van aprovar el 2013 en la seva última Assemblea Nacional.

Hi ha almenys tres actors més que se sentiran interpel·lats per aquest procés: Equo, Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) i Procés Constituent. Equo té molt poc pes en la política catalana, ja va formar part de la candidatura d’ECP i, en principi, no tendria cap motiu per a no integrar-se amb la resta de formacions. EUiA, va optar també per sumar-se a la candidatura d’En Comú al Congrés; caldrà veure què fa ara. Sembla difícil que optin per anar per lliure, però haurem d’estar pendents dels seus processos interns a Catalunya i de què fa la matriu, Izquierda Unida, a la resta de l’Estat. Per últim, Procés Constituent sembla cada vegada menys disposat a fer apostes electorals clares. Els activistes que va mobilitzar en els seus inicis han anat trobant el seu espai al voltant de candidatures municipalistes, de Podem o de les CUP, i en l’última assembla ja van adoptar la decisió de no sumar-se formalment a cap candidatura electoral.

Sigui com sigui, els tres grans actors que involucra aquest procés -ICV, Podem Catalunya i BEC- estan corrent per arribar en la millor forma possible a la presa de decisions al final d’aquest procés, que es calcula que duri aproximadament un any. El procés és obert i ningú s’atreveix a anticipar com acabarà: quin pes tindran les estuctures partidistes en aquest espai estable que es vol crear? Què passarà, per exemple, amb el deute d’ICV? Quina influència tindrà la direcció estatal de Podem sobre la nova organització? Hi ha algú amb capacitat per liderar aquest espai, meś enllà d’Ada Colau? Són algunes incògnites que no sembla que vagin a resoldre’s a curt termini.

La disputa pel model de confluència

Es digui En Comú o una altra cosa, el projecte del nucli dur de Barcelona En Comú passa per crear una organització estable a tot Catalunya que aglutini el seu espai -és a dir, un partit. Sembla, però, que dir “partit” se’ls fa costa amunt. En aquestes reticències hi pot haver dos motius de fons importants: un, la reticència de la “nova política” a utilitzar gaire aquests termes i, l’altre, la necessitat d’absorbir o fusionar-se amb altres partits com ICV i Podem, amb totes les dificultats que això planteja.

La creació d’aquest espai polític estable serà un procés llarg. Totes les fonts coincideixen en que s’allargarà més d’un any, i això que ja fa gairebé dos mesos des de que BEC va llançar el primer comunicat. Mentrestant, es produeix una carrera de fons en què Podem i ICV intenten maniobrar respecte al nucli dur d’Ada Colau per a arribar a la consolidació final d’aquest espai en les millors condicions internes possibles.

Iniciativa va elegir una nova coordinació nacional, liderada per Marta Ribas i David Cid i amb Ernest Urtasun com a portaveu. Aquest dissabte se celebra la seva XI Assemblea, on es ratificarà la seva estratègia de confluències. Aquests processos interns serveixen per a mantenir l’organització forta i mobilitzada per poder fer valer la seva militància i la seva implantació territorial a l’hora de negociar la postura que ocuparà ICV en la confluència definitiva. Els dirigents ecosocialistes van proposar a Colau, de forma pública, una “cooperativa política”. David Cid, en conversa amb La Columna, reconeixia la forta presència territorial d’ICV, però demanava cercar la manera de “sumar potencialitats” i destacava “un lideratge nacional com Ada Colau”. Tanmateix, recalca que “el punt d’arribada no està tancat” i que “dependrà de com avanci el procés i de la fórmula que trobem per a que tothom se senti còmode”.

Per la seva part, Podem Catalunya està a l’expectativa de la convocatòria de primàries a Secretari General. De moment hi ha dos candidats clars, Jessica Albiach i Álbano Dante, i un tercer moviment liderat per Raimundo Viejo, que no està clar si finalment presentarà candidatura. La principal diferència entre les candidatures és el paper que han de mantenir dins l’espai de Colau. Seria massa agosarat negar que hi seran i ningú no ho fa, però mentre que el sector de Viejo aposta per a mantenir Podem Catalunya com una organització autònoma i forta, Álbano Dante afirmava estar dispost “arribar fins on faci falta” per fer reeixir la confluència en declaracions a Catalunya Plural. Albiach, per contra, s’ha mostrat favorable a enfortir Podem i a fer-lo “actor central” de la confluència, molt més en la de Viejo.

En l’òrbita de Podem, hi ha hagut un moviment interessant que pot reflectir la postura de la direcció estatal del partit. Pablo Iglesias, que en principi manté una forta afinitat amb el corrent que impulsa Raimundo Viejo, ha triat al diputat al Congrés Xavi Doménech per a que negociï amb Miquel Iceta com abordar la consulta. Xavi Doménech va ser el perfil de consens que va enpaçlar la candidatura d’En Comú Podem al Congrés i està negociant amb el líder del PSC, que és diputat autonòmic. Aquesta confiança d’Iglesias en Doménech, ignorant tot CSQP, pot demostrat fins a quin punt la direcció estatal del partit morat té assumit que la seva implantació a Catalunya passa pel consens amb els Comuns.

Barcelona En Comú, en canvi, sap que com més líquida sigui la confluència i menys pes tenguin les estructures de cada partit, més podrà fer valer el lideratge de Colau. “BEC voldria un espai nou on la gent se sumia títol individual, sense equilibris d’organitzacions”, comentava un militant, que també reconeixia que “a ICV li interessa una cosa més estructurada on poder fer valer el seu pes”. Per això, el procés serà lent i ple de moviments d’uns i altres per establir en quins termes s’acaba confluïnt i a quin ideal s’acosta el subjecte que acabi sortint. Serà una partida que es jugui dins les organitzacions -com en el cas de Podem, on diferents opcions s’enfrontaran en primàries- i entre els actors -les negociacions del nucli dur dels Comuns i ICV hauran d’abordar una multitud de temes-. Alhora, aquest debat també haurà de resoldre la relació amb Podem a nivell estatal i la capacitat d’incidència de la direcció espanyola en la nova confluència.

Els colors dels tres principals actors de la confluència en els globus de campanya d'En Comú Podem Font: Flickr d'En Comú Podem

Els colors dels tres principals actors de la confluència en els globus de campanya d’En Comú Podem Font: Flickr d’En Comú Podem

 

En Comú en la política catalana

Més enllà de com s’acabi configurant l’espai dels Comuns i quina forma prengui, sembla haver-hi tres coses clares: integrarà d’alguna manera ICV, Podem i BEC, ho liderarà Ada Colau i serà a mitjà termini una força determinant en el sistema de partits català.

“És un moviment de fons que serà difícil d’aturar i que a mitjà o llarg termini reconfigurarà el mapa polític català”, explica Paola Lo Cascio, historiadora i politòloga de la Universitat de Barcelona. Per altra banda, Josep Àngel Guimerà, professor de Periodisme a la UAB i expert en comunicació política explica que “és totalment normal que en una crisi institucional com la que vivim es reconfigurin els espais polítics“, referint-se també a la refundació de CDC. “Si les dues operacions surten bé, s’acabaran configurant els dos principals pols polítics, el centre-dreta i les esquerres a Catalunya“.

En aquest sentit, tant Guimerà com Lo Cascio posen l’èmfasi en com la jugada dels Comuns interpel·la a diferents actors, tant els socialistes, com Esquerra i la CUP. Així com els dos espais es consolidin, Esquerra Republicana pot veure’s pinçada entre un En Comú que abanderi el catalanisme popular de l’antic PSUC i una nova Convergència més socialdemòcrata,

Pel que fa al Procés, Guimerà el defineix com “la fase actual del catalanisme“. Tanmateix, hem vist com En Comú i els seus socis de Podem han mantingut postures sovint ambigües sobre el Procés i la consulta, com darrerament també està fent, per altra banda, CDC. Les vacil·lacions de CDC reforcen la tesi de Lo Cascio de que “la pantalla de la desconnexió no se la creu ningú“, i dóna ales a que les opcions polítiques facin servir un discurs que es mantingui més o menys dins el marc del Procés fins que aquest es resolgui. Això afecta plenament a En Comú, que si segueix mantenint i fent mantenir a Podem la postura del referèndum, es reforça cada cop que la mobilització i les expectatives generades pel Procés disminueixen.

Sigui com sigui, sembla que l’actor polític que estan creant els Comuns està cridat a convertir-se en el gran pol de l’esquerra catalana. La millora en les enquestes del més paregut als Comuns que hi ha al Parlament, Catalunya Sí Que es Pot, semblen reforçar aquesta hipòtesi. En el document de Cid i Ribas per a coordinar Iniciativa, es cridava a fundar “el PSUC del segle XXI”. Tanmateix, les dinàmiques polítiques i la veu dels experts indiquen que, almenys pel que fa al suport electoral, els Comuns estaran el disposició de superar el PSUC i de convertir-se en un veritable pol polític que a mitjà termini trastoqui completament els equilibris de forces en l’esquerra catalana.

Jaume Ribas Vilanova
Mallorquí i tuitaddicte. Estudiant de Periodisme a la UAB i de Ciències Polítiques a la UNED. Normalment escric sobre comunicació política, política institucional i política europea. Em fascinen especialment els merders interns dels partits i les enquestes electorals.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*