Inici / Esports / Els cromos també envelleixen
Juan Román Riquelme ha anunciat que penja les botes. Font: futbolsapiens.com
Juan Román Riquelme ha anunciat que penja les botes. Font: futbolsapiens.com

Els cromos també envelleixen

Un article d’opinió de Tomàs Martínez

Un amant de l’esport s’adona que ha deixat de ser un nen quan s’ajunten tres factors que en el cas del futbol mai fallen. El primer indici arriba quan comencen a debutar i destacar futbolistes més joves que tu. En un inici són prodigis o casos excepcionals, però, una mica més tard, tots els debutants compleixen aquesta condició. Aquesta sensació s’accentua quan debuten entrenadors als quals has vist jugar als darrers anys de la seva carrera esportiva. Una generació com la meva, per exemple, ha vist com els Guardiola, Inzaghi, Frank de Boer, Philip Cocu es comencen a instal·lar en banquetes d’elit mentre altres com Zidane, Kluivert o Ryan Giggs estan en procés. En poc temps, passen de suar una samarreta a dirigir excompanys. Quan vam començar a veure futbol, ells ja hi eren des de feia molt de temps.

Però el més dolorós arriba quan es retiren aquells futbolistes amb qui vas créixer. Aquells jugadors que vas conèixer quan acabaven de debutar, vas veure transformar-se en estrelles, ídols i símbols nacionals, per acabar patint amb els seus anys de decadència. Perquè la decadència arriba: ni l’esport atura la naturalesa i l’atrofia del cos humà. Els jugadors es poden reinventar quan perden velocitat i aptituds físiques i guanyen en experiència, però no poden jugar eternament. Per això molts es fan entrenadors, de fet. És una manera de seguir lligats al món en què han viscut durant molt de temps i possiblement en l’únic en què molts se senten útils.

No portem ni dos mesos de 2015 i ja hem conegut un parell de notícies d’impacte pels nostàlgics. Jugadors identificats amb un club, uns colors i una manera de ser (cosa cada cop més complicada) que abandonen els terrenys de joc. Juan Román Riquelme ha anunciat que penja les botes. Per molts perdut al futbol argentí des que va marxar del Villarreal, Román és molt més que aquell mitjapunta que va passar pel FC Barcelona sense pena ni glòria i que va remuntar el vol al submarí groc. Al final, segurament és el futbolista més important a la història de Boca Juniors. Sí, perquè hi ha jugat durant molt més de temps que un tal Diego Armando Maradona i ha participat en tres dels sis títols de Copa Libertadores del club xeneize. Malgrat tot, la seva relació amb l’entitat ha estat plena de desamors, anades i vingudes. Així d’especial era Román, que diu que ja no tornarà.

Un cas similar per aquells que només es fixin en el futbol europeu és el de Thierry Henry, ja retirat després de la seva estada a la MLS dels Estats Units. Al país nord-americà hi aterrarà a partir de l’any vinent Steven Gerrard, que a principis d’any va anunciar la seva marxa del Liverpool i futura incorporació a Los Angeles Galaxy. Seguirà jugant i guanyant diners, però hi haurà un abans i un després a Anfield amb la marxa d’un dels jugadors més representatius de la seva història, amb la final de Champions de 2005 com a punt àlgid. Lligat a un club durant tota la seva vida, amb Gerrard s’esvaeix un dels altres one-club-man com els que ja no queden.

Després d’un any 2014 en què llegendes com Carles Puyol, Ryan Giggs o Javier Zanetti han penjat les botes, queda palès que el cicle de la vida continua. Les llegendes marxen per donar pas a nous ídols de masses que marcaran una època en un esport en què els jugadors cada cop són més mediàtics i ho són més aviat. I cada vegada és més complicat establir-se de forma definitiva en un únic equip, perquè vivim en un escenari en què els clubs intercanvien els seus cromos com ho han fet generacions de nens i nenes als patis de les escoles o en matins de diumenge al Mercat de Sant Antoni.

Ells es fan vells. Nosaltres, també.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*