Inici / Societat / Moviments Socials / Els homes que maten les dones
Mural en Cartagena de Índias. Font: Ma Camila Ardila

Els homes que maten les dones

He expressat els meus dubtes sobre si era pertinent fer aquest article sent un home quan, en el mateix, denuncio la sobrerepresentació que tenim en una societat patriarcal, però des de la Columna –mitjà dirigit bàsicament per dones- m’han animat a publicar-lo perquè consideren positiu que surtin reflexions com aquestes, també, fetes per homes.

Un text d’ Adriá Font

Els homes que maten a les dones podria ser el títol d’una novel·la negra que es desenvolupa en un barri residencial d’Estocolm o el trist titular que ens deixen les alarmants xifres del feminicidi que estem vivint. Prop d’una quarantena de dones han sigut assassinades en el que portem d’any als Països Catalans, un centenar al conjunt de l’Estat espanyol. Només des del 2003 gairebé 800 han perdut la vida. Davant d’aquesta tragèdia, bona part de la societat ha assenyalat als culpables materials com a únics responsables, sense parar-se a pensar en com es legitimava aquesta violència masclista tan generalitzada. Un es pot sentir molt més alleujat pensant que els homes que maten a les dones són uns tarats mentals. I ho són. Però, si la meitat de la població és femenina; perquè no hi ha el mateix nombre de tarades mentals que maten als seus homòlegs masculins? i com reaccionaria la societat si això passés? Potser hi ha quelcom que fa que tota aquesta violència contra les dones es mantingui com a sistema.

Sistema. La violència de gènere és sistèmica i sistemàtica. És molt més del que veuen els nostres ulls, especialment en el cas dels homes. Però això no vol dir que sigui imaginària, perquè com la força de gravetat no la apreciem amb la nostra vista però ens empeny cap al terra amb tot el seu pes incessant. Darrere dels assassinats masclistes hi ha subjacent una relació de dominació de l’home sobre la dona que se sustenta en base a un conjunt de rols, actituds, normes, creences i valors que conformen el sistema patriarcal. No és un sistema monolític ni exempt de contradiccions, no afecta a tothom per igual ni ha tingut sempre la mateixa configuració. Però hi és; a casa, a l’escola, amb les famílies i amics, a la publicitat, als llibres, als contes i pel·lícules, als mitjans, a la religió. Hi és dins nostre. Però no el veiem o sovint, els homes, no el volem veure. Aquest sistema, eminentment cultural, assigna uns valors a cada gènere des que naixem, com la sensibilitat, empatia i inseguretat a les dones i la valentia, l’agressivitat i la iniciativa als homes. Però cal la reflexió de que la violència sobre les dones té un rerefons que hem d’analitzar radicalment, anant a l’arrel del problema. Hem de ser conscients que la violència de gènere no és només la violència física, ni tant sols la psicològica, també ho és, per exemple, la violència històrica: agafeu qualsevol llibre d’història i compteu el nombre de dones que hi són esmentades; un estudi recent de l’Escola de cultura de la pau de la UAB constata que només un 5% de les persones citades als llibres de text són dones, davant d’un 95% d’homes. Passegeu per places i carrers i veureu quantes estàtues històriques masculines o quantes de femenines hi ha. O noms de carrers. Això crea uns referents concrets i porta a pensar que el paper de la dona a la història ha sigut ínfim.

El sistema patriarcal afecta totes les facetes i situacions de la nostra vida, bàsicament perquè el gènere ens dona bona part de la nostra identitat, començant pel nostre nom. La identitat la conformen les situacions que hem viscut, el lloc on hem nascut, la família, la classe social, la adscripció nacional, entre altres. El gènere és un dels factors claus per respondre a la pregunta qui som. És intrínsec a nosaltres. Per tant si complim amb els rols que el gènere ens assigna tenim la sensació que som “més” nosaltres mateixos i mateixes, que ens apropem més al que aspirem a ser. Tot això porta conseqüències a les nostres vides que són clarament perjudicials per les dones. Per exemple, respecte al treball domèstic (gestionar, netejar i endreçar la casa, entre d’altres) o al treball de cures (dels fills però també de la gent gran o discapacitada) són les dones les que generalment assumeixen un grau molt més gran de responsabilitat i de treball. És treball, ningú el paga però ho és, i si no es fes no serien sostenibles les nostres vides, ni la economia en general. Aquestes situacions les vivim cada dia. Si fem un sopar amb amics i amigues, seran les noies les que en acabar s’aixecaran primer a recollir, els nois en el pitjor dels casos ni s’aixecaran a fer res. Perquè aixecar-nos, si ja ho fan elles, no? En l’àmbit laboral és descarat: la majoria de llocs de poder estan ocupats per homes, especialment a l’economia i la política. Són espais on es premia la competitivitat, el lideratge, la seguretat o altres valors generalment associats a la masculinitat hegemònica. Les dones també assumeixen treballs d’acord amb els rols de gènere assignats, com en el sector de la neteja, la cura de la gent gran o l’atenció al públic, en aquest últim cas on la dona està sotmesa als cànons de bellesa i pateix una objectivització sexual deplorable. No cal parlar dels sous o de l’embaràs.

Ahir vaig presenciar una escena tan comuna com lamentable. A prop d’una zona de festa, un grup de nois van començar a cridar a unes noies que tenien davant “eh nena, vina aquí y mengem la polla” i altres expressions similars. Les noies van posar-se a caminar més ràpid. Ho vaig viure de prop i no em vaig atrevir a dir res, però vaig sentir una ràbia infinita per dins. En aquests moments em vaig preguntar si hauria d’haver actuat o no, ja que combatre una agressió masclista utilitzant la figura masculina per plantar-hi cara tampoc fomenta l’autodefensa feminista, tot i que és evident que en casos extrems és útil. Per altra banda he de dir que directament em feia por intervenir.

La masculinitat hegemònica -sota la qual se sustenta tot el sistema patriarcal, d’acord amb l’existència d’una feminitat hegemònica- és difícil de combatre sobretot quan les situacions potser no són tan explícites i ens trobem entre amics. Fa poc, jo estava en un pis d’estudiants amb amics i ens trobàvem al menjador, algú va tenir la idea de reproduir un vídeo d’una noia ballant “twerking”, amb els conseqüents comentaris bàsicament referents al seu cul i altres bromes que jo vaig considerar directament masclistes. Per pressió social no vaig dir res i va ser un error.

Els homes que maten a les dones les van matant poc a poc, quan les convertim en un objecte sexual les anem matant a poc a poc i no ens n’adonem. Algú s’hagués imaginat la situació a la inversa, tot de noies escarxofades als sofàs mirant vídeo d’un home ballant de forma sexualment provocativa, comentant-ho i rient? La dominació comença en aquestes accions i va pujant com una piràmide fins a l’assassinat material, basat en tot aquest sistema que el sustenta.

I tots ens horroritzem quan sentim les morts, però gairebé no surten dones quan al final del telenotícies fan els esports, i l’àvia s’aixeca vint vegades i l’avi no sap ni fregir un ou, i la noia que lliga molt és “guarra” i el noi que ho fa és triomfador, i ella torna a casa acompanyada i intenta evitar la foscor, i si el nen no juga a Fútbol li diuen “maricón”, i a l’assemblea ella informa i ell dona la opinió, i els homes que maten a les dones no tenen res a veure amb tot això, no són producte d’aquesta situació, no ho fan perquè se senten superiors, no ho fan perquè saben que ella té por. 

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*