Inici / Actualitat / ENTREVISTA: Odi Proletari, brigadistes de la música
dsc_0445

ENTREVISTA: Odi Proletari, brigadistes de la música

Una entrevista de Jordi Carné i David Castelló

La bona música no és aquella que aconsegueix emplenar escenaris i tenir una impressionant rebuda al mercat; l’essència de la música es troba en la capacitat de transmetre sentiments, idees i emocions a qui l’escolta. La música és diversió i reivindicació, i un clar exemple d’això el trobem a Odi Proletari, grup del qual en Guillem Miguel n’és el guitarrista.

El grup català, a punt de gravar el seu primer disc, aprofita cada paraula de les seves cançons per a expressar-se, divertir-se i aprendre cada vegada més, musicalment parlant. Descontents amb els panorames musical i polític actuals, treballen dia a dia per despertar a la societat, que està adormida, i mostrar-li que hi ha alternatives possibles al sistema actual, que el món no és tan fosc com ens volen fer creure. És una altra manera d’entendre la música, de concebre-la com una arma, lluny de l’ànim de lucre i l’explotació del sector. Deia Giuseppe Mazzini, polític i filòsof italià: “La música es un eco del món invisible”. La música és l’eco del món invisible i el reflex del món real.

Quin és l’origen del nom “Odi Proletari”?

Estàvem entre aquest nom i “Cop de Classe”. Suposo que buscàvem un nom directe, que identifiqués per sí sol la ideologia del grup. Odi Proletari, a més, és un nom molt potent i, a diferència del segon, quan es va crear no hi havia cap grup anomenat de la mateixa manera. No obstant això, ara ja existeixen grups, com per exemple el conjunt valencià “Odi”, que tenen un nom relativament semblant al nostre.

Aquest nom va sorgir en base a uns ideals concrets?

Sí que va ser creat per unes idees, evidentment. Però ens vam ajuntar, principalment, perquè érem un grup d’amics que escoltava la mateixa música, tota polititzada, i volia passar les tardes d’alguna manera amena. Vam començar fent música per divertir-nos i mica en mica tot plegat es va convertir en un assumpte molt més seriós.

 Quin és el vostre objectiu a l’hora de fer música?

Els nostres objectius són divertir, conscienciar, reivindicar… una mica de tot. Crec que cadascú de nosaltres fa servir el grup per difondre el seu missatge i, alhora, aprofitem per passar-nos-ho bé. Tota música es fa servir per expressar idees, sigui quina sigui la ideologia o siguin més o menys elevades les ganes de reivindicar. Afegiria que tots tenim uns objectius i ambicions musicalment parlant; volem millorar tan individualment com col·lectivament. Per tant, a mode de resum, crec que tots nosaltres tenim unes preocupacions musicals i també unes preocupacions pel món i la societat que ens envolta.

A la vostra pàgina de Facebook definiu el vostre projecte com a polític i musical. Què és el que creieu que diferencia el vostre grup de la resta de col·lectius de caire comercial?

En primer lloc, no pretenem viure d’això. Cadascú de nosaltres té el seu treball i aquest grup el fem servim, com ja t’he explicat, per divertir-nos sense ànim de lucre i sobretot per difondre el nostre missatge.  Tot va alhora i és paral·lel: com més millores en la música, més agrades al públic i a més gent arriba el missatge que vols transmetre. Tot és una roda que va donant voltes en la mateixa direcció i velocitat.

odi

Imatge de Odi Proletari Font: Propia

Sou, com és patent a les vostres lletres, un grup de música reivindicatiu. Quines són les vostres protestes?
En realitat, simplement parlem del nostre dia a dia i de les nostres experiències. A vegades també parlem d’història. En les nostres lletres hi ha un objectiu clar que és la crítica o l’atac directament als moviments feixista, nacionalsocialista o espanyolista, però tampoc fem apologia ni al socialisme ni al moviment llibertari. Descrivim unes situacions que veiem i les critiquem des del nostre punt de vista.

Quin seria el vostre panorama polític ideal?

Hem intentat no definir-nos. Òbviament, individualment cadascú té la seva ideologia i pensem diferent, tot i que combreguem amb gent independentista, llibertària, etc. Entenem que hi ha diferències entre uns i altres però, com a grup, busquem més els punts d’unió que els punts de diferència. Per això hem cregut que és millor no definir-nos políticament.

Estan sorgint molts grups de música d’un estil semblant al vostre. Què creus que us diferencia d’aquests grups que també tenen com a objectiu reivindicar i conscienciar?

Res, que som nosaltres. Les diferències no es troben al missatge, sinó en el gènere i gustos musicals. Tots junts formem una línia de grups que altra vegada tornen a estar defensant aquelles idees que s’havien difuminat i que en el seu dia van estar reivindicades per altres grups. Som grups molt diferents –hem coincidit amb grups de rap, metal, punk, rock, etc. – però tots combreguem en les mateixes idees. Jo entenc que està sorgint un nou moviment musical demanat per la situació política.Hi ha molta gent que s’ha afegit al moviment i no seria oportú dir que som diferents en alguna cosa. Sí que és cert, però, que hi ha pocs grups amb un estil com el nostre, un gènere més Rocknrollero. Som nosaltres i ja està.

La música comercial acostuma a no tenir rerefons polític. Quina és la teva opinió sobre la música de mercat, destinada més al lucre que a una altra cosa?

És un error perquè ha aconseguit devaluar la música. Es pot entendre que un músic de veritat, que viu la música, es guanyi bé la vida ja que això és un mèrit. Però jo entenc que la situació actual és que hi ha persones que controlen la situació comercial, el món de la música. Aquestes multinacionals són les que aconsegueixen que una cançó mediocre surti a programes, s’escolti a la ràdio i s’estengui ràpidament per tot el món. Evidentment per tot això són necessàries grans quantitats de capital.
Aconsegueixen que un tema horrorós, que no és música i que no val res, sigui reproduït, cantat i ballat per tothom al dia següent. La música comercial és basuraEl problema essencial és que aquesta tipologia de música tapa a la majoria de grups. Hi ha grups que no tenen la sort de tenir algú que els escolti, de poder avançar o d’arribar a molta més gent. Al final tot això de guanyar-se la vida hauria de quedar en segon pla. Qualsevol grup entra a tocar per diversió, perquè li agrada la música. És lògic que es pot convertir en el teu ofici, que pots decidir ser músic, però el lucre no ha de ser el teu objectiu.
Avui en dia la qüestió està en aquells grups que surten i duren un any, però que en qüestió de dues setmanes han rebentat el mercat musical. I aquests grups no estan a la cúspide per una qüestió musical, sinó perquè al darrere tenen grans productors, amb molts diners, que tenen com a únic objectiu treure benefici d’aquells pobres innocents. Aquesta és la clau, personalment i com a grup estem en contra del negoci de la música.

Si estàs en contra del capitalisme i aquest utilitza la música, doncs estem en contra d’aquesta explotació de la música i de la música comercial. Per culpa d’aquestes grans productores hi ha molts grups amagats amb missatges que no surten a la llum. Això fa ràbia, no en el sentit d’enveja, sinó en el sentit d’impotència i injustícia.

dsc_0423

Odi Proletari Font: Propia

També relacionat amb la política, com ja deus saber, el ministre Wert ha eliminat l’assignatura de música del pla d’estudis de l’Educació Primària. Quines seran les conseqüències d’aquesta decisió?

Els nens creixeran com robots. És el reflex de totes les mesures que s’estan aplicant, del que és Espanya i del que és el capitalisme. És un atac més, com ho han sigut mil més. Ara han anat contra el sector musical. Tothom sap que la música, com la resta d’arts, ajuden a que els nens es desenvolupin. Fins ara s’ensenyava música a les escoles, però dins d’un model d’educació i unes idees que no compartim com a grup. També pot tenir un efecte positiu, ja que pot ajudar a crear més consciència. Molta gent s’està donant compte de cap a quin camí estem tirant, que els atacs creen resposta. O ho canviem ja o no hi haurà marxa enrere.

L’educació musical és bàsica, tant de bo de petit m’haguessin ensenyat música de veritat. És un pas enrere haver d’aprendre ara tot el que ja podria saber. Pensar que educaran a la resta de nens sense música és quelcom que no em pot entrar al cap. No únicament amb la música, sinó amb totes les arts. Les arts permeten a les persones pensar per sí soles, les fa independents.

Pablo Hasél ha estat recentment imputat per Enaltiment al Terrorisme. Penses que Espanya és un país on es respecta la llibertat d’expressió?

No es respecta gens, està clar. És un país on existeix una gran censura. Aquesta llibertat d’expressió no és retallada únicament al sector musical, sinó a qualsevol art on existeixi una reivindicació contra l’establert.

Penses que al grup on toques us pot passar quelcom semblant?

Sí, sens dubte, en un país com aquest tot és possible. La llibertat d’expressió no existeix i tots aquells que lluiten, fins i tot des de les arts, són reprimits.

Quina seria la vostre resposta a una imputació com aquesta?

Quan ets conscient i penses que el que fas és correcte, segueixes endavant. Evidentment, hi haurà lleis que t’ho intentin impedir, però la consciència i la idea són superiors.Nosaltres respectem lo correcte, que a la vegada guia les nostres idees. Si les lleis no són correctes ens les saltem, fins les últimes conseqüències. Pablo Hasél és un exemple per tots. Nosaltres no fem apologia de res del que diem, simplement defensem el que pensem.

Darrerament s’ha agreujat la repressió tant al moviment independentista com al llibertari. Com creus que s’ha de combatre això?

S’ha de combatre al carrer, perquè tota agressió ha de tenir la seva resposta. Però és evident que en la situació actual el més important és crear consciència. El problema és que hi ha molta gent que rep les conseqüències d’aquest sistema, però que alhora no creu en les nostres idees. És un moment de difondre el missatge, de prendre consciència i de saber que realment hi ha una altra manera de fer les coses i que el capitalisme no és l’única estructura que pot moure el món. Tot i això, el que no podem pretendre és rebre agressions constants per part de l’Estat i no respondre-les. Hi ha situacions límit i respectem molt als que, de veritat, se la juguen al carrer.

dsc_0445

Hi ha una pel·lícula titulada Noviembre que diu que “L’art és una arma carregada de futur”. Penses que la música és una arma per canviar el món?

Sí, igual que la resta d’arts. Lògicament no és l’única arma per canviar el món. Si més no, quan parles d’història, segurament dels últims dos cents anys es podria cantar un himne de cada guerra, de cada revolució o succés important.

 Què intenteu transmetre amb les vostres lletres?

Una mica de consciència, sobretot això. Conscienciar, ja que en el món en què vivim entenem que hi ha molta gent adormida i volem despertar-los. Tothom sap que les coses van malament, però no tothom està conscienciat i potser inclús nosaltres ho hem de fer més encara. Cada vegada hi ha més gent que s’està despertant, tot i que encara n’hi ha molta que ni s’immuta a l’escoltar algunes notícies. Nosaltres no ens inventem res; és un missatge que ja està establert i al qual li posem música i gaudim. És quelcom que és real, latent i sembla que tothom ho sap. Jo mateix vaig entrar a la política als dotze anys gràcies a la música, quan vaig deixar d’escoltar cançons sobre un món fictici com pinten Els Pets o Sopa de Cabra i em vaig emocionar amb Inadaptats o música d’aquest estil. La música que escoltava em va fer indagar i conèixer sobre el món polític. Això em va demostrar que la música serveix molt més que pel que sembla; sempre ha servit per expressar pensaments, sigui quin sigui el context en què s’està tocant i l’estil musical que es plasma.

Com deia Arthur Schopenhauer, filòsof alemany, “amb la música tots els sentiments tornen al seu estat pur i el món no és sinó música feta realitat”. La definició de música inclou, implícitament, sentiment, emoció, diversió i lluita. Tot el que s’allunya d’això -la majoria de grups en l’actualitat- és injust d’ésser anomenat com a tal. D’altres grups, com els de Piera, intenten no devaluar aquest art plagat d’intromissions i subjecte a les pretensions econòmiques del capital. Els components d’Odi Proletari són brigadistes de la música, l’esperança d’aquells que mai es rendeixen.

Redacció

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*