Inici / Societat / Fenòmens actuals / Umair Dar: “S’odia els musulmans perquè la immensa majoria d’aquests són pobres”
10490255_10203994787341152_912639667_n

Umair Dar: “S’odia els musulmans perquè la immensa majoria d’aquests són pobres”

 Una entrevista de Jordi Peralta 

Provinent del Panjab, l’Umair Dar va aterrar a Sant Roc, nucli de la Badalona obrera amb una alta presència de nouvinguts. Entre aquests darrers destaca el col·lectiu islàmic, del qual l’Umair ha esdevingut el rostre més visible i una garantia de diàleg amb la resta de comunitats del barri i les institucions. Parlem amb ell per mirar d’aproximar-nos als pensaments i vivències quotidianes dels immigrants musulmans, sovint incompresos per la societat d’acollida.

Umair Dar en el moment de l’entrevista

Quines tasques duus a terme al teu barri?

Ara mateix treballo a Badalona Sud com a mediador intercultural i lingüístic, fent traducció i interpretació i col·laborant en la resolució de conflictes. A banda d’això, formo part de l’entitat Camí de la Pau i també sóc soci d’Òmnium.

 Com vas viure el triomf del candidat del PP a les municipals? Tothom parlava de la seva obsessió amb els gitanos romanesos, però també va atacar el col·lectiu musulmà de Badalona.

Al principi no donava cap rellevància a Albiol, però quan va guanyar vaig ésser conscient que el seu missatge havia penetrat. Encara recordo els adhesius de les primeres campanyes que va fer el PP contra les mesquites: hi sortia el Taj Mahal i, just a sota, el lema No a las mezquitas en suelo público. Aquest és el nivell de les persones que els van elaborar. Malgrat tot, cap associació no va demanar en cap moment una mesquita en sòl públic.

 Perceps aquesta aversió envers els musulmans en la vida quotidiana?

Sí, tot i que sovint és fruit dels discursos de la por. L’únic oratori que hi ha a Badalona Sud es troba al carrer Santiago del barri d’Artigues. La seva obertura va patir una oposicó brutal, alimentada per militants del PP que ni tan sols eren del barri: venien de Llefià, La Salut i altres punts de la ciutat a incendiar l’ambient. Un cop inaugurat, però, i després de la jornada de portes obertes i del contacte amb els veïns, l’odi que hi havia va començar a desaparèixer a poc a poc. Contràriament, a les zones on no hi ha interacció entre immigrants i musulmans l’aversió persisteix.

 Diuen, però, que Albiol tornarà a guanyar les eleccions.

Ho veig molt poc probable, perquè la gent està molt cremada amb aquest alcalde. A diferència d’altres formacions polítiques, que anaven a parlar amb les entitats, Albiol venia al barri i prometia paradetes, permisos, feina i pisos directament als veïns. Així havia aconseguit captar molts vots. A l’hora de la veritat, però, no atenia aquestes persones ni els volia dirigir la paraula. Cal afegir-hi que CiU, ERC i el PSC estan movent-se força als barris i això els donarà fruits, malgrat que no hi ha hagut la regeneració necessària dins d’algunes formacions que han governat la ciutat durant dècades.

A quines problemàtiques s’enfronten les persones del col·lectiu islàmic?

No crec que els problemes que tenen els musulmans siguin deguts a la seva religió, però sí que és cert que cada col·lectiu té particularitats. En el nostre cas, hi ha hagut conflicte amb alguns veïns a la plaça Camarón de la Isla, on fèiem l’oració del divendres. Era una activitat molt visible i això els molestava: ens insultaven, ens llançaven ous i pedres… La convivència és difícil i les condicions no són fàcils: les drogues, la desestructuració familiar i la manca de xarxes de suport són factors que dificulten la integració.

10490255_10203994787341152_912639667_n

Plaça Camarón de la Isla. Font: El Periódico

 Què entens per “integració”?

Sentir-se feliç i còmode en la terra que t’acull. Si no hi ha ni odi ni discriminació, hi ha integració. Per a mi no és una qüestió de llengua o de cultura.

 En aquest sentit, tu creus que el col·lectiu islàmic està integrat?

Hi ha moltíssims immigrants musulmans que han aconseguit feines estables amb sous mileuristes i han pogut veure prosperar les seves famílies. Gent que se sent agraïda amb el país que li ha ofert aquesta oportunitat, malgrat que entre les diverses comunitats no hi hagi gaire relació.

 Precisament, un dels arguments preferits de la ultradreta és que els musulmans no us voleu barrejar amb els autòctons.

Una de les claus de l’èxit de l’islam arreu del món és la seva enorme capacitat d’adaptació: és una llavor que tu plantes a qualsevol terra i l’arbre que en surt es troba adaptat a les condicions de l’entorn. Des de l’Àfrica fins al nord d’Europa, els musulmans no hem creat societats paral·leles enlloc. De fet, hem estat set segles a la Península Ibèrica i la nostra vocació sempre fou respectar la diversitat. En canvi, van venir els Reis Catòlics i van expulsar jueus i musulmans. Ara el Govern d’Espanya està reconeixent els sefardites, però els moriscos segueixen institucionalment oblidats.

 Hi ha qui diu que els musulmans teniu una concepció violenta de la vostra religió.

L’islam no ha crescut a través de l’espasa. Al Panjab, per exemple, la gent s’hi convertia a causa del concepte d’igualtat propugnat per la nostra religió, que atemptava contra el potent sistema de castes imperant. La fe musulmana els permetia una mobilitat social que abans no tenien. El radicalisme islàmic l’han fabricat els Estats Units, que donen suport a països que financen el terrorisme com l’Aràbia Saudita. Curiosament, els EUA són els primers a pactar amb els talibans perquè alliberin els seus soldats, però quan el Pakistan fa el mateix els acusen de negociar amb terroristes. Sí que hi ha musulmans que creuen en la guerra santa com a lluita legítima contra les forces d’ocupació, però aquest terme també té una forta càrrega espiritual: la jihad més important és el combat contra els nostres propis desitjos, un exercici constant per autodominar-nos. Aquest darrer significat s’oblida massa sovint.

 Pilar Rahola va publicar un llibre anomenat La república islàmica d’Espanya, on situa Catalunya com l’epicentre de l’integrisme islàmic a Europa.

Tots aquells que per vendre més llibres i aconseguir més audiència van mentir i van crear un fantasma haurien d’avergonyir-se i demanar perdó públicament per les acusacions que han fet. I més quan els suposats plans per atemptar contra el metro de Barcelona, que van motivar la gran operació policial de la Guàrdia Civil duta a terme l’any 2008 al Raval, s’han revelat com una farsa. La maniobra es basava en les informacions d’un membre de la intel·ligència francesa que, segons documents desclassificats, també va resultar ser un agent del servei secret pakistanès. No és d’estranyar que la immensa majoria dels detinguts fossin pakistanesos: en aquelles mateixes dates, el president Musharraf es trobava en hores baixes i rebia una oposició brutal per part de la societat civil. Li interessava, per tant, mostrar-se davant d’Occident com l’últim bastió contra el terrorisme, una manera de reforçar la seva posició de poder al Pakistan. Heus aquí el perquè d’aquella operació policial absolutament desproporcionada.

 No cal que els catalans es preocupin, doncs.

Un islamista no té motius per odiar aquest país. Catalunya, un poble molt solidari, ha rebutjat l’OTAN, ha donat suport a Palestina i ha protagonitzat les manifestacions més importants contra la invasió de l’Iraq. Aquí tampoc ningú no ha cremat mai cap Alcorà. No hi ha motius per a l’alarmisme.

 Un altre tòpic força estès sobre l’islam és que és masclista.

Cal saber distingir entre la tradició dels països islàmics i la religió musulmana. On no domina la cultura local i domina la cultura islàmica, les dones sempre hi surten guanyant. Molts no ho saben, però l’islam és una de les creences que més drets ha atorgat al sexe femení. Per altra banda, dones musulmanes com Àïxa, esposa de Mahoma, o la pakistanesa Benazir Bhutto han tingut grans responsabilitats polítiques.

 Aleshores no és una religió tan reaccionària com miren de vendre’ns.

Ni molt menys. És més, el dia que totes les tiranies dels països àrabs siguin enderrocades es començarà a veure l’islam de debò, l’islam que critica el sistema financer i que aposta pels drets socials: beques, habitatge i renda bàsica per a tothom.

Tots aquests prejudicis són manifestacions de la islamofòbia que està envaint Europa. Creus que el fenomen anirà en augment?

Dependrà de l’evolució de la crisi econòmica i dels seus efectes. Al cap i a la fi, si s’odia els musulmans no és tant per la seva religió com pel fet que la immensa majoria d’aquests són pobres. Ningú no es mira malament els xeics àrabs multimilionaris. És, clarament, una qüestió de classes socials i de lluita pels recursos.

Barri de Sant Roc, Badalona

Barri de Sant Roc, Badalona. Font : El Periódico

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*