Inici / Política / Catalunya / En un país normal, una socialdemocràcia normal
Mas i Junqueres signant el pacte de governabilitat Font: El Periódico

En un país normal, una socialdemocràcia normal

Un article de Jaume Ribas

Sovint es parla del sistema de partits català com una anomalia, per la quantitat de forces que s’hi veuen representades i per la dificultat d’articular majories absolutes. Ara mateix, hi ha set forces diferents representades al Parlament de Catalunya, més que a qualsevol altre parlament autonòmic de l’Estat. Tanmateix, l’aparició de nous actors com Ciutadans i la CUP i la tensió del debat en l’eix nacional dibuixa dos blocs polaritzats al voltant de la clivella de la consulta. Aquest dos blocs vénen a representar la dualitat d’identitats nacionals que hi ha Catalunya, l’espanyola i la catalana. Així doncs, tenim el bloc sobiranista i el bloc unionista, com a dos subsistemes diferents dividits entre si per la postura respecte al dret a decidir. El que vull plantejar és: quin és el rol d’ERC dins aquest panorama? Quina preveig que serà la seva posició en una hipotètica Catalunya independent? I sobretot, perquè és percebuda com una força outsider, és a dir, fora de la majoria de consensos polítics majoritaris? Anem per parts, perquè sé on vull arribar però és relativament complex.

Retrocedim en el temps fins a algun moment del pujolisme i veurem més o menys com estaven les coses aleshores: tenim a CiU, una coalició liberal-conservadora, al PSC, el gran partit socialdemòcrata, a Iniciativa, una força ecologista o ecosocialista com a tants altres parlaments europeus, al PP, un partit a la dreta de CiU i tenim a ERC, un partit imaginat a l’esquerra de la socialdemocràcia. En definitiva, un sistema de partits normal: centre-dreta, centre-esquerra, ecologistes, outsiders per la dreta (PP) i outsiders per l’esquerra (ERC).

Què està passant ara, per què tot això ha canviat? La tensió del debat polític en l’eix nacional provocada pel procés sobiranista ha obligat els partits a posicionar-se en un o altre sentit, configurant el que realment són dos sistemes de partits. Amb molts matisos. El PSC, el PP i Ciutadans formen el bloc unionista, que en realitat és un sistema: un centre-esquerra, un centre-dreta (molt més dreta que centre) i una opció populista amb un discurs pseudosocial, proper a la socialdemocràcia. En aquest cas, els matisos vindrien pel sector ‘catalanista’ del PSC i el seu nucli de votants, que està deixant el partit i buscant refugi en altres forces.

En el bloc sobiranista, veiem com es configura un sistema a part. El formen CiU, ERC, ICV-EUiA i les CUP. És a dir, centre-dreta (liberals o democratacristians de CDC i conservadors d’UDC), centre-esquerra, ecologistes i outsiders per l’esquerra. En realitat, un paradigma molt semblant a l’alemany, per exemple.

Però preguntem-nos: en aquest panorama, quina és la novetat? Bàsicament, que ERC deixa de ser un outsider per ser una força de centre-esquerra tradicional, homologable pràcticament a qualsevol partit socialdemòcrata europeu, sigui el PSOE, l’SPD alemany o el Partit Socialista Francès. I com podem demostrar això, quines tesis es poden exposar per reforçar aquesta hipòtesis? Bàsicament, les tres que desenvoluparé tot seguit.

1) El suport estratègic a CiU. Són temps de grans coalicions a tota Europa. La socialdemocràcia i els partits liberals-conservadors de centre-dreta s’alien arreu del continent per mantenir governs d’estabilitat. És una sortida raonable en moments crucials, de crisi, en què es prefereix deixar de banda petites diferències per fer prevaldre les grans semblances. Catalunya també afronta un moment crucial, no només per la crisi, sinó també pel procés sobiranista. Així doncs, mentre els outsiders de la CUP o d’ICV no reneguen del suport al dret a decidir, però sí del suport al centre-dreta, amb el fi que sigui, ERC -legítimament- ho fa, d’acord amb el model europeu de gran coalició, adoptant, com hem dit, una postura de manual de la socialdemocràcia més mainstream.

2) La integració del maragallisme com a part de la socialdemocràcia catalana tradicional. En les passades europees, es va donar cert ressò al fet de que Ernest Margall, el germà de Pasqual Maragall, fos el segon membre de la llista d’ERC representant a aquest nou partit, Nova Esquerra Catalana, que s’ha convertit en la casa del corrent margallista. Què entenem per això? Els germans Maragall i els seus afins, la manera de fer política que va governar Barcelona i la Generalitat, s’han integrat en el projecte d’ERC. Una política centrista i centrada, d’esquerres en certes coses, però per a res del món outsider, sense estridències, sense qüestionar bona part del sistema i l’ordre establerts. Aquesta integració del maragallisme polític, no només de cares concretes, pot intepretar-se com un gest cap als catalanistes del PSC, però també com una manera de reubicar-se en el sistema de partits i en l’imaginari popular. És un moviment totalment legítim, sens dubte, però lluny del tarannà outsider.

3) Per últim, tenguem en compte també l’apropament d’Esquerra al grup socialdemòcrata europeu, del que formen part des del PSC fins al Partit Socialdemòcrata Italià. De moment, ERC pertany a EFA, una aliança sobiranista europea que s’integra en el grup dels Verds europeus. El fet de que els Verds presentassin, contra tot pronòstic, un candidata sorprenentment bona, Ska Keller, va fer reconsiderar, de moment, la idea d’apropar-se al centre-esquerra europeu més tradicional. Tanmateix, la pertinença a EFA d’un partit sobiranista d’un país independent no tendria cap sentit, així que posaria la mà al foc que a les pròximes europees, al 2019, el PSOE estarà entre els socis europeus d’ERC. Al temps.

Així doncs, què és Esquerra? És el partit de màrtirs com Companys, d’excombatents de Terra Lliure i dels filoetarres catalans? Potser ho va ser o potser només en ho pensaven. El que és i duu camí de ser Esquerra, amb tota la legitimitat i normalitat del món, és un partit socialdemòcrata, un partit de centre-esquerra “tradicional”, un partit centrat i centrista sense grans vocacions transformadores en el pla econòmic més enllà de les tímides reformes pròpies de la socialdemocràcia mediterrània. En un país normal, una socialdemocràcia normal.

Jaume Ribas Vilanova
Mallorquí i tuitaddicte. Estudiant de Periodisme a la UAB i de Ciències Polítiques a la UNED. Normalment escric sobre comunicació política, política institucional i política europea. Em fascinen especialment els merders interns dels partits i les enquestes electorals.

Un comentari

  1. Deixa d’usar el Dreta- Esquerra. Estem al segle XXI, no als anys 30…

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*