Inici / Slider / L’herència de la nació
Juan Carlos de Borbón i Francisco Franco - antifeixistes.org
Juan Carlos de Borbón i Francisco Franco - antifeixistes.org

L’herència de la nació

“En torno a la una de la tarde del martes 30 de enero de 1968, el príncipe Juan Carlos de Borbón, de 30 años, ajustado traje oscuro a medida y un cigarrillo negro tras otro, marcó el número del palacio de El Pardo en el teléfono color pastel de la habitación 604 del sanatorio Nuestra Señora de Loreto de Madrid para anunciar a Franco que su esposa, Sofía de Grecia, acababa de dar a luz a su tercer hijo. Había sido un parto natural. Apenas 20 minutos. Era un varón. Un heredero. Una apuesta de futuro. El dictador parecía feliz. ¿Es machote?, preguntó al Príncipe. Sí, mucho, mi general, como su padre. Y se echaron a reír. Dos días más tarde acordaron cómo se iba a llamar. Juan Carlos optó por Felipe, frente a la otra posibilidad barajada, Fernando” – Jesús Rodríguez, El País.

Juan Carlos de Borbón i Francisco Franco - antifeixistes.org

Juan Carlos de Borbón i Francisco Franco – antifeixistes.org

 

El passat dimarts, 3 de juny, el Partit Popular va presentar el projecte de llei orgànica que regularia l’abdicació de Juan Carlos I. Un procés que, segons el president de l’Executiu, es desenvoluparia “con total normalidad en un contexto de estabilidad institucional y como una expresión más de la madurez de nuestra democracia”. El passat dimecres 11 de juny, el Congrès dels Diputats – a petició del Grup Mixt i d’Esquerra Plural – va votar l’abdicació sota la fórmula “pública per crida”: 229 diputades votaren a favor de la llei d’abdicació, 19 en contra i 23 més es van abstindre. Avui, dijous 19 de juny, Felipe de Borbón ha estat proclamat cap d’Estat i Exèrcit. El govern regularà demà, 20 de juny, mitjançant un decret reial, el tractament i la condició d’inviolabilitat de son pare.

Felipe VI

 “Una monarquía renovada para un tiempo nuevo”. Dos vegades ho ha repetit Felipe de Borbón en el seu primer discurs com a cap d’Estat. Una monarquia parlamentària, un rei constitucional, un país unit i divers, una Espanya “en la que cabemos todos”. Felip VI, fidel a la Constitució de 1978, ha volgut rendir homentage a la figura de son pare, que no ha acudit a la cerimònia per no treure-li el protagonisme. També a sa mare, “por toda una vida de trabajo impecable al servicio de los españoles y por su dedicacion y lealtad al rey Juan Carlos”. I ha apel·lat al respecte de la diversitat de cultures que abasta l’estat espanyol, incidint en el respecte als símbols d’identitat  de cada territori, en especial a les llengües,  “pues las lenguas constituyen las vías naturales de acceso al conocimiento de los pueblos y son a la vez los puentes para el diálogo de todos los españoles”.

 L’escenari s’ha decorat, a l’interior de la cambra de diputades, amb una plataforma elevadora al centre, on ha tingut lloc la proclamació. Fora del recinte, una bandera espanyola per cada farola de l’avinguda i a cada finestra de l’edifici. Cada cinc metres, un agent de policia: 2672 de la Guàrdia Civil i 4.300 de la Policia Nacional. Segons Interior, 36 especialistes en TEDAX_NRBQ, 23 Guies Canins, 20 agents de Caballeria, 146 de la Brigada Mòbil, 32 policies de les Unitats de Subsol, 78 GEOs, 111 de la Unitat Central de Protecció, 40 dels Grups d’Operatius Especials de Seguretat, 200 de la Unitat de Prevenció i Reacció, 627 policies dels Grups d’Atenció al Ciutadà i 26 experts en Policia Científica. També han participat més de 330 alumnes de l’Escola Nacional de Policia d’Àvila i del Centre de Formació de la UIP en Linares. Ha acudit tota la artilleria de terra, mar i aire de l’exèrcit. El dispositiu s’ha dirigit des del Centre de Comandament de la Secretaria de l’Estat de Seguretat, els quatre Centres de Coordinació de la Comisaria General d’Informació, la Comisaria General de Seguretat Ciutadana, el Comandament Superior de Policia de Madrid i la Brigada Provincial d’Informació. 120 francotiradors han vigilat l’acte des del sostre dels edificis que envolten el Congrès dels Diputats.

Desplegament policial de la jornada d'avui, 19 de juny de 2014 - Font: El País

Desplegament policial de la jornada d’avui, 19 de juny de 2014 – Font: El País

 Segons les declaracions recollides pel periòdic El País dies abans de la coronació, Felipe VI, vetllaria per una monarquia parlamentària “més moderna i transparent, més reduida en aparell policial i de protocol”. A l’hora que la família reial es passejava per Madrid, el Tribunal Superm de Justícia de la capital ha cregut convenient censurar les llibertats de reunió i expressió per combatre un risc “real i cert” pel que fa a la garantia de l’ordre públic i la prevenció d’actituds de confrontació. La policia ha estat autoritzada a requisar tots els símbols republicans visibles a la via pública i a les balconades dels immobles particulars. S’han detés un mínim de quatre persones  I se’n han identificat més de 40 per pronunciar-se  a favor de la República durant el recorregut en cotxe de Felipe VI i Letizia Ortiz pels carrers de la capital de l’estat.

Concentracions per la República a Madrid durant la jornada d'avui - Font: Público.es

Concentracions per la República a Madrid durant la jornada d’avui – Font: Público.es

 Felipe VI, a banda d’haver reiterat en diverses ocasions la seva voluntat d’aferrar-se a la Constitució per garantir l’estat de dret i la unitat d’una Espanya diversa, ha volgut agrair el rol de la seua persona als seus mestres i procuradors, responsables del seu “compromiso con los valores en los que descansa nuestra convivencia democrática”. Felipe de Borbón tenia de mainader un coronel de la Infantería de Marina i, al darrere, un militar dels 70, Sabino Fernández Campo, Compte de Ladores per la seua “larga y brillante trayectoria de servicios destacados, militares y civiles al Estado” – Juan Carlos I, 30 d’abril de 1992. Sabino era ex combatent de la Falange Española i cap de la Casa del Rei.

Señorías, tenemos un gran País; Somos una gran Nación, creamos y confiemos en ella”. I continuava: “Decía Cervantes en boca de Don Quijote: No es un hombre más que otro si no hace más que otro. Yo me siento orgulloso de los españoles y nada me honraría más que, con mi trabajo y esfuerzo de cada día, los españoles pudieran sentirse orgullosos de su nuevo Rey. Muchas gracias. Moltes gràcies. Eskerrik asko. Moitas grazas”. Així culminava Felipe VI el seu primer discurs com a “rey de todos los españoles”.

 

El moment oportú

 Segons l’article 57 de la Constitució, “Las abdicaciones y renuncias y cualquier duda de hecho o de derecho que ocurra en el orden de sucesión a la Corona se resolverán por una ley orgánica”. La qual ha de ser aprovada pel Parlament, sotmès a la majoria absoluta del Partit Popular. Els resultats de les eleccions europees del passat 25 de maig confirmaven que el suport popular amb que compten els dos grans braços polítics de la monarquia no supera el 43%. L’últim informe del CIS sentencia que la ciutadania atorga un 3,72 sobre 10 punts al lloc que ocupa la família reial a l’estat. A més a més, tal com asseguraven fonts de la Zarzuela a El Periódico dies després del missatge del rei, “es preveu una tardor difícil a Catalunya”. I a Euskadi, van repartint-se els números per a la Via Vasca cap a la Independència.

 Segons a quins dominis de l’estat, bullen contenidors, doncs la crispació de la ciutadania vers la cojuntura social, política i econòmica que assetja l’estat del benestar ha tocat  fons: actualment a la totalitat de l’estat espanyol tenen lloc més de 120 manifestacions diàries. Segons l’Equipo de Reflexión del Departamento de Justicia y Paz de CONFER, “la crispació social disminueix la capacitat d’autocrítica” de la ciutadania. El rei justificava així la seua decisió d’abdicar a 2 de juny de 2014: “Hoy merece pasar a la primera línea una generación más joven, con nuevas energías, decidida a emprender con determinación las transformaciones y reformas que la coyuntura actual está demandando y afrontar con renovada intensidad y dedicación los desafíos del mañana”. L’abdicació ha estat prevista des de la tardor de 2013.

 Felipe VI ha estat coronat amb el suport del PP, PSOE, UPyD, Unión del Pueblo Navarro y Foro Asturias. En contra de la successió s’han declarat els mateixos partits polítics que van presentar l’esmena a la fórmula de votació ordinària del Parlament: Izquierda Plural, ERC, BNG, Compromís y Geroa Bai. S’han abstès CIU, PNV, CC i el diputat del PSOE Odón Elorza. Les diputades d’Amaiur i el socialista Guillem Garcia Gasulla no assistiren al ple del congrès del passat 11 de juny.

 

Juan Carlos I

 Juan Carlos de Borbón va ser proclamat rei el 22 de novembre de 1975. La decisió de Franco de cedir-li el comandament de l’estat i l’excèrcit, a banda de ser l’única opció raonable a l’abast del règim, va ser una qüestió de confiança. Juanito – així el cridava ell -, va viure sota la tutela del general durant més de deu anys, doncs son pare, Juan de Borbón, a l’exili des de la II República, va acordar amb Franco que el xiquet es formaria a Espanya. Segons explica Xavier Casals a “Franco y los borbones”, l’últim borbó sense corona considerava l’oportunitat un bon camí per arrimar de nou sa casa reial al futur de l’estat, “tot i que això va reduir les seves possibilitats com a candidat al tro i va hipotecar la seva acció posterior”. Vint-i-cinc anys després del canvi de tutela, el general Francisco Franco declarava davant les Corts que Juan Carlos de Borbón havia ofert “claras muestras de lealtad a los principios e instituciones del régimen”.

 A les cartes que el dictador s’enviava amb el seu cosí Francisco Franco Salgado-Araujo, s’aprecia que la qüestió de la successió ja pertorbava la ment del general allà pels anys 50. Arribat el moment, l’exèrcit no podria estar al capdavant del moviment, doncs al seu parer, no hi havia cap aspirant al rol del generalíssim que estigués a l’altura. De cedir el poder a les forces falangistes, les democràcies europees tancarien les portes al règim, que acabaria devorant-se a ell mateix. Segons explica el professor de història de la Universitat Autònoma de Barcelona, Joan sB. Culla, “volien garantitzar el franquisme sense Franco i estaven convençuts que un príncep que jurés fidelitat als principis i lleis del Moviment i traís el seu pare seria fàcil de pilotar”.  Juan de Borbón mai va ser coronat. I no va reconeixer la figura del seu fill fins l’any 1977.

Coronació de Juan Carlos I - Font: aristocracias.blogspot.com

Coronació de Juan Carlos I – Font: aristocracias.blogspot.com

 A la transició no va haver-hi cap altra elecció: o dictadura o monarquia, doncs es tractava de legitimar la figura del rei designat pel règim encaixant-la dintre de les estructures polítiques que reivindicava la societat. D’ahí la Constitució de 1978. Segons Iñaki Errazkin, autor de Hasta la coronilla. Autopsia de los Borbones, “una operación de blanqueo e hipnotismo ejemplar: o te comes la manzana con gusano o no hay manzana”.

 Hi ha qui diu que per institucionalitzar definitivament el règim i redefinir l’ideari col·lectiu del poble es va preveure el 23F: “Se trataba de consolidar al rey ya fuera con el golpe o con su fracaso. Y se consiguió”, sentencia Errazkin. Altres asseguren que els fets es van desencadenar tal com   s’han explicat. L’historiador Culla, pel seu compte, titlla la data de clau històrica, doncs efectivament, “l’intent de cop d’estat” va donar pas a la mitificació de la figura de Juan Carlos I: “Del rey de Franco al salvador de la democracia”. La versió oficial és per totes coneguda. També les teories que deixen en l’aire la possibilitat que la versió original no siga la que hi ha registrada als llibres d’història. En qualsevol cas, els documents que detallen la fita són secret d’Estat.

 Trenta-tres anys després, Juan Carlos de Borbón s’acomiadava del comandament de l’Estat i l’Exèrcit del Regne d’Espanya: “Estos difíciles años nos han permitido hacer un balance de nuestros errores y tomar conciencia de lo que somos capaces de hacer, y lo que hemos sido y somos: una gran nación” (…) “Una nueva generación reclama con justa causa el papel protagonista, el mismo que correspondió en una coyuntura crucial de nuestra historia a la generación a la que yo pertenezco”.

 

Hereus d’una gran nació

Juan Carlos I, Felipe VI i Leonor de Borbón, Princesa d'Astúries - Font: periodistadigital.com

Juan Carlos I, Felipe VI i Leonor de Borbón, Princesa d’Astúries – Font: periodistadigital.com

La institucionalització del patriotisme del Moviment Nacional. La mitificació de Juanito. La legalització del machote. L’aposta de futur de Franco. La materialització de la indiferència davant  la voluntat dels pobles. La legitimació de la doctrina del Shock. Terrorisme d’Estat. Felip VI, l’únic hereu de la corona que no ha protagonitzat cap escàndol públicament, serà rei fins que les circumstàncies de la vida li ho permeten. Aviat es tornarà reemplaçar la foto que ostentava el generalíssim a cadascuna de les institucions públiques de l’estat. I així es redefinirà de nou l’imaginari col·lectiu de la democràcia i, a conseqüència, la figura suprema d’una nació “Grande y Libre”.

 

 

Sofia Català
El periodisme, com la vida, solament es pot entendre de viatge.

2 comentaris

  1. Jo vaig viure el 23-f i no va ser com mos conten, no com pareix que vullgues dir.

  2. Vull dir que va ser com está escrit a la historia

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*