Inici / L'Àgora / LA FINESTRA [Jocs Florals 2015]

LA FINESTRA [Jocs Florals 2015]

Un text narratiu de ficció d’Anndroide

Jo vivia en una casa gran, no gaire, però. Era de dues plantes i tenia un pati on als mesos més càlids posàvem la piscina. A l’entrar hi havia la sala d’estar, que havia estat ampliada pel fet de treure l’habitació de convidats, davant hi havia un bany i una mica més apartada la cuina. Pujant per una petita escala de cargol, hi havia un dormitori pel futur nen, i un altre per mi i pel meu marit.

Les quatre parets que envoltaven el nostre llit guardaven molts secrets, però la que més confidències guardava era la banyera d’hidromassatge. Encara que el llit era mediocre portava el millor vestit de seda que varem trobar. Com que ja en teníem un al bany, no vam posar cap mirall a la nostra habitació.

A mi el que més m’agradava era la finestra, era antiga de fusta i et permetia, en la llunyania del poble, veure unes escletxes de la Costa Daurada. Molt més a prop que no pas el mar, hi havia el meus veïns que tenien una casa molt semblant a la nostra però amb la piscina permanent tot l’any i una habitació que feia de saleta de jocs pel nen. El desatansament d’aquesta parella no era nova notícia, des que ell va començar a treballar com a jutge, les hores les passava amb la secretaria. I ella, essent una de les millors professores de música, havia preferit prendre cura del seu nen i deixar la feina. Com que ella era tan somiadora s’imaginava sempre que el seu marit tornava d’hora a casa i que no feia olor de perfum, que encara jugava amb el nen, que se l’estimava i que almenys tres cops a la setmana passaven una nit de passió i luxúria.

Jo des de la comoditat que em donava la meva butaca, veia l’envelliment diari d’aquella dona, al deixar de tenyir-se i engreixar-se uns quilos, ja no em feia tanta enveja, ja no era la preciosa dona que havia estat.

Jo era feliç amb el meu marit, sortíem cada dissabte a sopar a un bon restaurant i quasi sempre un dia al mes deia al bufet que estava malalt i agafàvem el cotxe i escapàvem de la rutina. Jo no treballava, però estava estudiant al conservatori. Tocava el piano i –a risc de semblar una creguda- que bé que ho feia!

Un dia que, distreta, mirava per la finestra vaig veure a la veïna caient al terra de la seva habitació, i un cop agenollada, la figura del seu marit va tancar ràpidament la finestra.

–No pot ser- em repetia un cop i un altre. Si no eren feliços es podien divorciar, com tothom, no era necessari arribar a les mans. I ella, pobra…

Ella, somiadora com sempre, s’imaginava que era el primer cop, que el seu fill no havia vist mai com pegaven la seva mare, que el maquillatge podria arreglar també la seva ànima. Que el seu marit es penedia sempre i que al dia següent, tot tornava a ser com quan s’acabaven de casar i sortien a sopar aquell dia de la setmana, que ja no podia recordar. Quina sort, d’haver tingut tan bona imaginació.

Malgrat que vaig intentar no ficar-me en els problemes d’altres i oblidar-me’n, no vaig ser-ne capaç. Hauria sigut molt més efectiu si no hagués estat veient-la dia rere dia, a la finestra amb la cara una mica més destrossada i amb els ulls una mica més desesperats, buscant ajuda.

Quan li vaig explicar al meu marit em va repetir un cop i un altre, que no havia de fer-ne res, les seves paraules semblaven bales de canyó disposades a aterrar i explotar sobre la meva cara, tacant les meves ulleres i intentant assossegar la meva boja idea.

Varen passar uns mesos i vaig acabar els vuit anys de piano, com que no era necessari que jo treballés vaig decidir començar a fer classes gratuïtament. Però vaig haver d’aturar-me. D’aquí nou mesos, aquella habitació del segon pis que encara no tenia ocupant, havia d’estar preparada per acollir el nostre petit.

Durant tot aquest temps vaig estar veient la veïna, ara s’havia aprimat moltíssim, semblava un esquelet amb un vestit vell.

Un dia d’esquenes al meu marit, vaig decidir a anar a parlar amb ella. Mentre més m’apropava, menys decidida estava, així que quan va ser el moment de tocar el timbre només vaig fer mitja volta i vaig tornar sobre les meves passes.

Van passar molts dies i no la veia, em temia el pitjor.

Aquell dia era dimecres i encara que plovia, vam agafar el cotxe i vam anar fins a una caseta rural que havia llogat el meu marit. Vam passar allà tres nits. L’última nit, em va dir que es presentaria davant del Tribunal Constitucional per intentar fer-se jutge.

El nostre nen estava a punt de néixer així que vam fer obres a casa, la piscina la vam fer d’aquelles permanents i el que havia estat l’habitació de convidats es va convertit en un espai perquè pogués jugar el nostre nen.

El 19 de juny va néixer el meu fill. I poc després em vaig adonar que sempre hi havia hagut un mirall a la meva habitació, era jo qui l’havia confós amb una finestra.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*