Inici / Cultura / Formigues
Fotograma d'"Un Chien Andalou" de Luis Buñuel

Formigues

Crec, o sé, que sempre he sigut una mica peculiar. De petit no tenia gaires amics al col·legi. No encaixava en cap dels grups predeterminats per les regles invisibles de la infància: els nens bons, els dolents, els tímids, els estudiosos… En general, suposo que no m’entenien, em movia en una dimensió diferent a ells. Tenia l’impressió, molts cops, que jo era l’únic nen de l’escola que sabia que mai em podria mirar a mi mateix. Era massa conscient que el món era dividit en dues parts: el meu cos, amb la meva visió, i els altres cossos.

Un dia tots els nens es van fartar de veure’m quiet, en una banda del pati, i em van dir de jugar amb ells. Em van explicar que hi havia un arbre màgic. Un roure molt vell, mig amagat, que véiem cada dia, en una cantonada del pati, just al costat de la verxa d’entrada a l’escola. Em van dir, movent molt les mans, que hi havia una llegenda que deia que si algú s’hi arrepenjava, si algú tancava els ulls ben fort i recolzava l’esquena i el cap amb l’arbre, unint-se amb ell, podria sentir la seva veu. I deien que la veu de l’arbre duia la veritat, tot allò que ningú coneixia, els secrets més foscos de l’escola.

No sé com em van convéncer. I sense que m’arrosseguessin, caminant per mi sol, vaig anar donant passes fermes cap a l’arbre. Jo, jo, jo, només jo, podia recolzar-me en aquell arbre, escoltar-ho tot i no morir de por. Jo estava preparat. Pobres elements mediocres, pensava, pobres nens, que es creuen tant i no són res, pobres robots juganers, vivint sense pensar en res més, sense notar el món. Paraules buides, moviments buits. L’arbre m’ho diria tot. I ells no serien mai valents per escoltar-ho.

Quan vaig haver arribat a baix de l’arbre, em vaig girar, amb la mirada alta. Tots els meus companys éren allà, quiets, sense respirar. Em miraven amb els ulls molt oberts. Porucs de merda.

Vaig col·locar-me molt a prop de l’arbre, vaig tancar els ulls i em vaig deixar caure cap enrere.

L’arbre, com esperava, em va frenar. M’hi vaig arrapar. Sentia el soroll del vent entre les fulles i els xiuxiuejos dels meus companys. Però no sentia res més. El vent. Les fulles. Vaig intentar posar la ment en blanc. I de cop, ho vaig començar a sentir, un formigueig a tot el cos. Pessigolles. L’arbre em parlava. Em deia coses. Però encara no entenia res. Vaig tenir l’impuls de fugir d’allà. Però no podia fugir, era jo, l’elegit, i els altres nens ho presenciaven, no ho podrien oblidar mai. Van passar un, dos, cinc minuts. Tot era silenci. Cada cop sentia més pessigolles, i seguia immòbil. La sensació va anar creixent, i vaig creure veure’m transportat en una dimensió paral·lela on l’arbre em transmetia tot allò que els altres nens no podrien entendre mai.  Però de cop, el silenci es va trencar per la rialla d’un d’ells. I després un altre. Van començar a riure tots, i jo vaig entreobrir els ulls, i m’assenyalaven, rient, tapant-se els ulls amb les mans, fent gestos desaforats, sense poder parar de riure. En un moment de lucidesa vaig mirar el meu cos. Estava ple de formigues, de cucs. M’envoltaven el tors, les cames, em pujaven pels braços. I les formigues, els cucs del meu davant seguien rient sense parar, inútilment estúpids, mecànicament ineptes. Em vaig desprendre de l’arbre a correcuita i vaig començar a córrer cap a ells. Fugien, jo els empaitava, i m’hi refregava. Els cucs saltaven, les formigues corrien boges, i jo era allà al mig, rient histèricament per no plorar, gairebé sense respirar, només utilitzant l’aire per cridar.

Mai més vaig tornar a acostar-me als companys de classe. Aquell dia va ser la prova tangible que necessitava per a separar-me’n del tot. Vaig assumir la meva diferència i vaig aconseguir passar els anys que em quedaven en una mena de núvol paral·lel a l’estupidesa i banalitat del que m’envoltava.

 Sé que estava equivocat, ara ho veig:  tots els altres també veien el món. Però aleshores jo em sentia com si l’escola fos una gran fàbrica amb mil robots on jo era l’únic humà. Robots animals. Interactuaven, es movien, jugaven. Podien pensar: pensaments fàcils, tautologies banals. Podien dialogar, diàlegs mediocres. Podien, però no eren conscients de res més. I jo, jo no era un robot, ho tenia molt clar. I aquesta divisió tan gran entre jo i el que m’envoltava em va fer créixer, desde ben petit, com un element alienat, fora de tot, i al mateix temps peça clau dins aquell conjunt. L’única ànima realment tangible dins un exèrcit de robots automàtics. I ara veig que no eren robots. Ara veig que jo i ells no érem tant diferents. Jo era molt conscient de la meva naturalesa, i la guardava com un tresor que em podia matar si la deixava sortir. Ells no eren conscients de la seva natura, i el fet de no ser-ne conscients els permetia deixar-la fluir. Com volien. Jo em frenava, ells no. Jo em reprimia, ho observava tot. Em creixia la naturalesa per dins i s’estenia com un núvol tòxic, però mai em sortia pels orificis naturals: ulls, nas, boca. Ells, al no ser-ne conscients, no la frenaven, i enlloc d’acumular-se com un aire fosc que crema per dins, la deixaven sortir, i es netejaven cada dia. Despertaven nets, amb l’ànima blanca, i les taques que sorgien dins la seva ment dia rere dia no perduraven, perquè les treien a fora. Amb paraules cruels, amb jocs infantils, amb nimietats, s’anaven netejant de tot allò que no eren conscients que formava part de la seva essència. Neteja peròdica de ment i d’esperit. El meu error, suposo, va ser creure’m prou intel·ligent com per poder manipular al meu gust tot el que em naixia a dins. Jo no hi jugava, no ho parlava, no ho deixava anar. I el fum s’acumulava. El negre creixia. La tinta s’estenia i em tacava l’ànima. I tot allò que formava el que sóc s’acumulava i cada dia em pesava més. I em creia prou intel·ligent per poder-ho abarcar tot en el meu cos de nen. “Si no surt d’aquí no et farà mal”. Si no parles, si no ho dius, si no ho expresses, no passarà res.

I és, potser, l’error més gran que he comès. Ser prou narcissista, desde petit, per creure’m diferent. Ser prou cec, desde petit, com per creure que allò que no veus en forma tangible no et podrà matar mai.

Marta Hernàndez
Colometa. 21 anys. Estudiant de Comunicació Audiovisual. Presidenta d'Arsomnia Productions.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*