Inici / Societat / Mitjans de Comunicació / Francesc Serra: “El TTIP s’hauria d’aprovar abans que plegui Obama”
Francesc Serra és el corresponsal de TV3 a Brussel·les des de 2013.
Francesc Serra és el corresponsal de TV3 a Brussel·les des de 2013.

Francesc Serra: “El TTIP s’hauria d’aprovar abans que plegui Obama”

He quedat amb el corresponsal de TV3 a Brussel·les Francesc Serra a una cafeteria al costat de l’edifici de la Comissió Europea. Quan hi arribo li envio un missatge avisant-lo que ja sóc al lloc de trobada però ell em fa saber que m’he confós, he anat a un altre establiment de la mateixa empresa. No passa res, ve cap a on sóc jo. Mentre l’espero em fixo en la quantitat de gent amb americana i maletins que transiten pel carrer. Sens dubte la presència física de les institucions europees a Brussel·les marca la fauna humana que l’habita.

En Francesc Serra va començar la seva carrera com a periodista en el Diari d’Andorra, on es va dedicar a les seccions d’economia i política. Després d’aquesta primera experiència va treballar com a redactor de comunicació en una empresa de màrqueting esportiu durant un any i mig, ja que l’any 2001 va entrar a TV3. A la televisió pública es va passar més de deu anys treballant dins de la secció d’Economia, ja fos als informatius o en altres programes com 30 minuts o Valor Afegit. L’any 2013 la seva vida va donar un tomb en ser nomenat corresponsal a Brussel·les. M’explica que des de fa un any la seva família també hi viu. La seva dona està aprenent francès i els fills ja el parlen millor que ell.

 

L’any passat la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals va unificar les corresponsalies de tot el món menys a Brussel·les i Washington. Per què es va fer així?

Jo crec que es va arribar a la conclusió que la càrrega de feina és tan potent i tan sostinguda que tenir un corresponsal unificat moltes vegades obligaria a ignorar un dels dos mitjans. Totes les corresponsalies treballen i totes tenen moltíssima feina, però crec que és més a pics. En canvi, aquí cada dia hi ha alguna cosa. T’has d’ocupar de l’actualitat europea però també de la catalana. En una mateixa setmana pots passar de tractar la crisi dels refugiats a anar al Parlament a escoltar un grup d’Unió de Pagesos que han vingut a plantejar el problema que tenen amb el cargol poma al Delta, per exemple. Tot s’ha de cobrir i tot és important.

Treballes de manera coordinada amb Albert Elfa, nou corresponsal de Catalunya Ràdio?

Sí, però més a nivell de compartir informació que de compartir material, evidentment. Quan un company de Catalunya Ràdio fa alguna cosa jo amb el seu àudio no puc fer res, necessito imatge també. Però quatre ulls veuen més que dos. Per tant, si treballes porta amb porta al final compateixes informació, visió, enfocament, fonts… D’alguna manera és treballar amb xarxa de seguretat. Saps que sempre hi ha algú que està veient la realitat més o menys com tu que sempre et pot avisar.

Quina és la rutina professional d’un corresponsal a Brussel·les?

Has d’estar pendent de l’agenda cada dia. Primerament de la purament institucional (Comissió, Consell, Parlament), i a més tot el que hi pugui haver en paral·lel com conferències o trobades. També s’ha de tenir en compte què està passant a Catalunya que pugui necessitar una reacció aquí. A més has de tenir clar que hi ha temes que no estan a l’agenda però aniran sorgint. Saber quins són els calendaris i estar molt pendent del que diuen els companys i els altres mitjans. Has de combinar les fonts oficials amb tota l’allau d’informació que genera una ciutat com Brussel·les i tenir clar per on pot anar la història cada dia. La gran diferència amb treballar amb més gent a Barcelona és que aquí no saps mai per on et pot sortir. A més, el dia és més llarg del que és un dia belga. Aquí comences a les 9:00 i acabes a les 17:00, però fins les 21:00-22:00 has d’estar disponible pel TN. Com que la quantitat de temes que hi ha fa que sempre hi hagi alguna cosa oberta és fàcil que et toqui seguir-la.

Amb quines fonts acostumes a treballar?

Oficials i no oficials. Aquí la diferència fonamental respecte a altres llocs és que tens més accés a qui mou la informació de primera mà. En comparació amb altres llocs aquí tens un contacte molt més directe amb gent amb poder de decisió o que sap què s’està decidint en cada moment. Òbviament hi ha una membrana que no passes, no pots estar dins de la reunió amb el ministre o el comissari en qüestió. De totes maneres, hi ha companys que aixequen el telèfon i ràpidament tenen algú a l’altra banda que els ho explica. No és el cas de tots, és clar.

No cal treballar gaire amb agències de premsa, no?

Aquí el de l’agència és un company que és com tu. L’avantatge de l’agència és que són més i arriben a més llocs. Per tant, a vegades t’has de refiar del seu criteri perquè tu no has pogut ser allà. No pots ser a Luxemburg, al Parlament Europeu i a Estrasburg alhora. Has de prioritzar i acudir a agències quan no hi ha més remei. La diferència en quant a fonts és que aquí ningú no t’impedeix aixecar la mà i preguntar. Òbviament tractaran millor a un mitjà gran. No puc pretendre que a mi em tractin de la mateixa manera o que tingui el mateix accés que d’altres. Tot i així, en una conferència o amb una sala de premsa tu pots aixecar la mà i preguntar. Una altra cosa és que et facin gaire cas, però si ho vols aquest accés el tens. A altres llocs trobo que ha de ser més complicat accedir a preguntar. Això és que fa que aquesta sigui una corresponsalia atractiva.

En comparació amb altres llocs aquí tens un contacte molt més directe amb gent amb poder de decisió o que sap què s’està decidint en cada moment

Quins són aquests mitjans grans dels què parles?

Són el Financial Times, Wall Street Journal, Le Monde, El País, Libération, The Times, L’Stampa… Hi ha un biaix cap a la premsa escrita. Estan com un graó per sobre de la resta de mitjans perquè són els que llegeix la gent que pren decisions. És un cercle que es retroalimenta. Són mitjans que treballen i tenen un impacte mundial i aquí hi ha mil periodistes, per tant és lògic que hi hagi un filtre.

TV3 és una televisió que té una vocació de ser una televisió que pugui donar un producte homologable al de qualsevol mitjà públic d’un país europeu. Per tant, la vocació és donar tota la informació. Amb criteris de proximitat però també amb criteris d’interès pel nostre públic. Mira la cobertura que s’ha fet de la crisi dels refugiats, enviant a gent a Sèrbia i a Budapest a l’agost. El públic que mira TV3 espera que li expliquis bé una crisi com aquesta i que no li expliquis només que tal refugiat serà acollit per una família de Montornès del Vallès.  Aquesta vocació ens obliga a estar a totes, tant amb temes molt específics nostres com amb qüestions com aquesta.

L’actualitat belga la tractes gaire?

Sí, però menys del que voldria perquè és interessant. Per exemple, l’any passat van ser les eleccions a Bèlgica, però eren el mateix dia que les eleccions europees. Òbviament no m’hi podia dedicar gaire. Vaig fer una crònica un dia explicant què s’hi jugaven però clar no pots fer gaire més perquè hi havia una altra cosa que s’ho menjava. La gran diferència amb altres corresponsalies és que el país on són genera informacions que desperten interès. El que passi a París, Londres, Jerusalem o Washington té un interès per ell mateix. En canvi, el que passa a Bèlgica, genera un nivell d’expectació bastant menor. Per exemple, quan fas un resum del que diu la premsa internacional sobre el 27S no t’estan demanant què diu la premsa belga. I és interessant, perquè aquest és un país amb les seves particularitats, amb la comunitat valona i flamenca, que ha seguit tot el tema de prop i l’endemà tots els diaris importants ho portaven en portada. Però clar, és Bèlgica i té un interès relatiu.

Com es veu el tema de la independència de Catalunya en l’àmbit europeu?

Com una qüestió molt delicada. Com han vist que tot el que es digui es pot utilitzar políticament per les dues bandes i que es pot malinterpretar han fet un pas enrere i intenten dir el mínim possible. La gran diferència amb quan jo vaig arribar aquí fa tres anys és que, al principi, hi havia gent que sabia de què anava i què estava passant però tampoc no era un tema que sorgís en converses. Ara sí, ara tothom sap o creu saber perfectament tot el que està passant i coneix els quatre ítems que marquen aquesta història. Per tant tothom té més o menys una opinió, però una altra cosa és que públicament te la vulguin dir. Fins i tot en off the record l’altre dia uns dels eurodiputats amb més pes no en volien ni parlar. Tenen un nivell de prevenció brutal i tothom s’agafa a la línia oficial.

Després de les eleccions del 27S no s’ha notat cap canvi?

No, segueix igual. El resultat no els ha obligat a definir-se d’un dia per l’altre com sí que hagués passat amb Escòcia si hagués sortit el “sí” al referèndum, que els hagués obligat a dir alguna cosa l’endemà. Aquí sempre poden dir que la situació a Catalunya encara no està definida del tot. D’alguna manera el missatge és “primer aclariu-vos vosaltres”. El tema s’ha de resoldre a Catalunya i encara no s’ha fet, com a mínim d’alguna manera que quedi meridianament clara i tothom accepti. Fins i tot per qui hi estaria en contra, plantejar el tema seria elevar-lo a categoria del fet possible i admetre que oficialment aquesta qüestió ha estat damunt la taula. I això seria alimentar la idea que es pot fer, de manera que el més habitual és no obrir la carpeta i veure què passa. És similar amb la sortida de Grècia de l’euro. Tothom va negar fins l’últim dia que s’hagués plantejat fins que va sortir Alemanya amb un paper dient que era una possibilitat real. Tothom va negar que existís cap estudi oficial ni que es considerés la sortida de l’euro fins que Tsipras va plantejar la idea d’un referèndum. No se’n parla fins que se’n parla.

Plantejar el tema de la independència seria elevar-lo a categoria del fet possible i admetre que oficialment aquesta qüestió ha estat damunt la taula.

Una qüestió de la que tampoc no se’n parla gaire: el tractat del TTIP

Sí que se’n parla, però és difícil. Com expliques un tractat com aquest en un minut i cinquanta segons de televisió? Calen ganes de fer-ho i ho hem intentat en més d’una ocasió. Jo crec que els mitjans hi aniran entrant a mesura que el tema avanci i es detectin qüestions concretes com el tribunal d’arbitratge o a veure què passa ara amb la qüestió Volkswagen. Perquè clar, sempre se’ns ha venut la idea que el TTIP és una amenaça pels estàndards europeus i que nosaltres som més exigents en qüestions ambientals, laborals i de temes de seguretat. Probablement és cert, però qui ha destapat l’escàndol Volkswagen perquè hi han anat més al fons són els americans. Qui ha multat la banca després de la crisi financera del 2008 són els americans. Aquí no s’ha multat a ningú ni ha anat cap banquer a la presó. Sempre se’ns ha venut la idea que el TTIP és perillós perquè Estats Units no són estrictes i que tenen una concepció del mercat molt laissez faire. Qüestions com aquestes ens haurien de fer plantejar que potser a Europa no som tant virtuosos com ens pensem.

Quin és el calendari que està establert en les negociacions del TTIP?

Segons volen les dues parts s’hauria d’aprovar abans que plegui Obama. Hauria d’estar negociat a finals d’aquest any i poder passar tot el tràmit legislatiu abans que Obama marxi de la Casa Blanca a principis del 2017. La idea és que s’aprovi durant aquesta administració perquè després en pot venir una altra amb unes altres idees. Aquí creuen que també és la manera d’accelerar-ho i d’assegurar que se signi.

Per tractar aquest tema quines fonts es poden fer servir?

Aquí qui és molt actiu i accessible és el Parlament Europeu. Hi ha molts eurodiputats molt ben informats que dominen el dossier com els alemanys, ja que allà són molt més escèptics amb el TTIP.

En la qüestió del TTIP fa l’efecte que hi tenen molt a veure els lobbies. Com actuen?

Amb tota impunitat. No arriba al nivell de Washington però això és una ciutat que està plena de grups d’interès que intenten fer passar el seu missatge a la Comissió Europea i al Parlament. Tu parles amb eurodiputats que t’expliquen que abans de votar sobre una qüestió més o menys controvertida reben desenes de mails de grups de pressió que els intenten convèncer de votar sí o no. La gràcia és que també depèn de qui et vulguis creure i de quina sigui la teva posició ideològica. De la mateixa manera que un lobby privat d’una multinacional t’intenta influir també hi ha ONG’s, societat civil o instituts que no tenen res a veure amb multinacionals que també intenten influir. Moltes vegades, però, no es pressiona aquí sinó que es pressionen als estats. Una cosa que hem de tenir clara és que la Comissió té un paper i el Parlament un altre, però això és un club de 28 estats que tenen tanta o més influència que les institucions que estan aquí. Cada estat té la seva agenda, ve aquí i la defensa. Crec que això la gent no ho té clar, pensem que Brussel·les és una mena d’ens que ho agrupa tot i que Brussel·les marca el camí. I moltes vegades el camí es marca des de Berlín, París, Madrid, Roma, Londres… o ara amb els refugiats des de Praga, Bratislava, Budapest…

Com a periodista a tu també t’intenten influir?

Lobbies, associacions, ONG’s intenten influir sobre tothom: institucions, premsa… Òbviament, determinats sectors o indústries tenen més mitjans per fer-ho. Com sempre, el més important és saber amb qui parles i prendre distància.

Arnau Lleonart
Encetant la vintena. Intento escriure sobre el que veig, el que em preocupa i el que m'agrada.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*