Inici / Actualitat / Guia per guanyar Barcelona
Pablo Iglesias donant suport a Ada Colau en un acte de campanya a Nou Barris. / Fotografia: Sara Sánchez
Pablo Iglesias donant suport a Ada Colau en un acte de campanya a Nou Barris. / Fotografia: Sara Sánchez

Guia per guanyar Barcelona

Un reportatge d’ Arnau Lleonart, Jaume Palomar, Alberto Prieto i Jaume Ribas

Després de setmanes i setmanes d’enquestes electorals que es dedicaven a donar la victòria de Barcelona ara a Xavier Trias, ara a Ada Colau, les eleccions municipals del 24M van dictaminar que fos aquesta última qui governés. Guanyar Barcelona no ha estat fàcil i ha requerit encadenar diversos factors.

Si hi ha una cosa que ha quedat clara a Barcelona després dels comicis municipals és que la ciutat ha pres un rumb diferent al que portava. Barcelona té una dinàmica electoral pròpia, la capital catalana és un món a part, sí, però tot i així no ha aconseguit fugir del concepte omnipresent: “el canvi”.

Encara cal esperar a la investidura, però tot apunta  que  una de les bandes de la Plaça Sant Jaume s’haurà de redecorar. Com deia Bruno Oro fent d’Artur Mas a un gag del Polònia, “Abans el veí era un avi molt tranquil que no donava problemes”, fent referència a l’anterior alcalde Xavier Trias. Tot i el caire còmic de la frase, la tranquil·litat del President de la Generalitat  en relació amb el govern de la seva capital és cosa del passat.

La derrota de CiU a Barcelona ha estat d’aquelles que fan ràbia. Durant mesos, les enquestes donaven guanyador a Trias. L’única qüestió era si per molt o per poc. Tothom donava per fet la versió capitalina del pacte parlamentari entre CiU i ERC, potser unit amb la infam sociovergència. L’alcalde no deixaría el seu despatx. Ara, en la ciutat post-24M, les coses es plantegen molt diferent. Tot i això, la distribució del vot barceloní ha clarificat, de fet, ben poques coses.

Percentatge de vot a cada candidatura
Fes clic per interaccionar i veure el vot a cada districte.
Elaboració pròpia. Fes clic per interaccionar i veure el vot a cada districte.

Si observem el percentatge de vot de cada districte de la ciutat ens adonem que ha quedat molt polaritzat. La tercera força política té menys de la meitat de vots que la segona, amb un repartiment molt proper entre aquesta tercera força, C’s (11%) i la CUP, que ha quedat setena (7’4%). Quant a regidors, la suma queda clara. 23 regidors pels partits d’esquerra (BeComú, PSC, ERC i CUP) i 18 pels de dreta (CiU, C’s i PPC). Colau buscarà suports en l’esquerra alternativa i entre els republicans, i fins i tot en un Jaume Collboni que, després de perdre 7 regidors, pretén “refundar” el partit – és assumible que vulgui donar al PSC barceloní un gir a l’esquerra –.

Quant a l’altra banda, el vot convergent ha patit, igual que el PSC, un descens significatiu. En comparació amb els comicis de 2011, on Trias va aconseguir l’alcaldia, CiU ha perdut 4 regidors. Les dades de barris com Sarrià o Les Corts, que tradicionalment donaven suport massiu als convergents, son reveladores: CiU guanya, amb diferència, però no amb majoria. En tots dos barris, C’s volta el 15%, i ERC supera el 10%. El procés ha ferit Trias per dos costats, i de les dues escletxes rajen vots – el vot independentista descontent amb la moderació que ha portat Trias a signar un full de ruta alternatiu al de l’ANC i el vot unionista-regionalista que opta per l’opció del partit de Rivera –. A més, Barcelona en Comú també ha tret vot d’aquests barris. Fins i tot, ha concentrat el vot esquerrà no independentista en el districte de Les Corts, on s’ha fet amb prop del 20% dels suports.

Colau, en resum, ha begut de tothom. Ha concentrat el vot amb el discurs de la transversalitat. Tot i així, no es pot dir que acabi amb CiU, ni tan sols amb una dreta barcelonina que se sent reforçada en la figura de Carina Mejías i, en conseqüència, d’Albert Rivera– han recollit vot popular i convergent, convertint-se en tercera força –. Si Colau ha mort algú, no és d’aquesta banda del taulell.

El paper del PSC

“Els ciutadans no han vist el PSC com la força d’esquerra útil.” Ferran Pedret, primer secretari de la federació barcelonina del Partit dels Socialistes de Catalunya, obría així les valoracions del partit dels resultats de les eleccions municipals. L’electorat que fins 2011 portava 32 anys donant l’alcaldia als socialistes, ha fet palès a les urnes que ja no creu en ells, i ho ha fet de forma demolidora. Dels 11 regidors que feien del PSC el principal partit de l’oposició, els de Jaume Collboni han caigut fins a ser la cinquena força, amb 4 regidors, un menys que ERC i C’s, un més que la CUP i el PP. Si ho haguessin dit fa 4 anys, mitja Barcelona hagués plorat de riure.

Més que aquests 7 regidors perduts, però, el que evidencia la caiguda del PSC són les dades de vot als seus districtes, als seus feus clàssics – que ja no ho són –. Al districte d’Horta-Guinardó -popular, treballador, generalment d’esquerres- el 24% dels vots dels comicis del 2011 anaren cap a la candidatura socialista llavors liderada per l’alcalde Jordi Hereu. En aquestes municipals, amb Jaume Collboni com a alcaldable, aquests suports han baixat fins al punt de no arribar al 10% de l’electorat. Barcelona en Comú ha tret un 25% dels vots.

Per l’expert en comunicació política Josep Àngel Guimerà, l’electorat està cansat “de les polítiques de retallades més pròpies de la dreta”. Guimerà apunta  que la socialdemocràcia clàssica, identificada a la capital catalana en el PSC, s’ha quedat “sense alternatives creïbles”, cosa que els ha portat a posar la seva confiança en un nou espai polític, un que, com deia Juan Carlos Monedero, “és el de l’esquerra però no és l’esquerra”. Barcelona en Comú encarna a la perfecció aquest esperit. En paraules de Guimerà, ha “analitzat bé l’entorn”, i s’ha aprofitat del moment polític, del descontent i d’un cansament generalitzat del vot de l’esquerra clàssica per fer-se amb les institucions.

Això últim s’evidencia, un altre cop, en analitzar les dades de participació dels feus socialistes. A 2011, la participació a Nou Barris – un districte tradicionalment socialista – es va quedar en el 47%. Tot i que se’l va emportar el PSC d’Hereu, aquesta manca de capacitat mobilitzadora va fer que es perdessin molts vots, tant allà com en la resta de barris treballadors. Al 2015, amb una Ada Colau que va fer de la Plaça Major una festa portant a Pablo Iglesias com a cap de cartell del seu míting, la participació ha pujat gairebé un 10%, arribant a fregar el 56%.  I aquest fenòmen s’ha reproduit a Sant Andreu (del 52’8% al 2011 al 61’8% al 2015), Sant Martí (del 52% al 60’7%) o al mateix Horta-Guinardó (del 50’7 al 58’7). Barcelona en Comú ha sigut primera força a tots quatre. Colau no només treu vots als socialistes, sinó que mobilitza els votants clàssics que els havien deixat.

Collboni digué després dels comicis que “la ciutat ha parlat i seria un error no escoltar-la”. Mirant les dades, el votant d’esquerres també ha parlat. O, més ben dit, ha cantat rumba.

Barcelona En Comú, de la marginalitat a la Plaça Sant Jaume

La campanya que ha portat -o ha de portar, encara estem pendents dels pactes- Ada Colau a la alcaldia ha estat de tot menys avorrida. Segons Josep Àngel Guimerà, la gent de Barcelona En Comú ha fet bé les tres coses indispensables per a fer una bona campanya: analitzar bé l’entorn i les demandes la societat, construir un discurs atractiu i senzill i utilitzar les seves eines per col·locar aquest discurs a l’agenda política i mediàtica.

Ada Colau a un dels actes de campanya de Barcelona en Comú. / Fotografia: Alberto Prieto
Ada Colau a un dels actes de campanya de Barcelona en Comú. / Fotografia: Sara Sánchez

L’aventura de Barcelona En Comú la inicià Ada Colau i el seu cercle més proper, en el qual hi havia el número 2 de la candidatura Gerardo Pisarello i l’activista de la PAH i diversos moviments veïnals com Gala Pin, per exemple. Llavors es deia Guanyem Barcelona i la idea era utilitzar una personalitat com Ada Colau i la seva projecció mediàtica per llançar una opa hostil als partits de l’esquerra alternativa barcelonina per a presentar-se plegats a les municipals: ICV-EUiA, les CUP, Procés Constituent, Equo i l’acabat de sorgir Podem.

Així doncs, com explica Guimerà, ha estat bàsic per a la victòria de Barcelona En Comú baixar als barris, parlar amb la gent, amb els moviments socials i amb la societat civil organitzada per veure què els preocupava i com podien crear un discurs que ens engresqués. Després d’això, ha calgut col·locar aquest discurs. L’ambient era propici: Podem ho portava fent des de les europees i la seva cara visible, Pablo Iglesias, des d’abans i tot, aprofitant l’escletxa oberta pel 15M.

Segons Josep Àngel Guimerà, per fer arribar el discurs i col·locar-lo al mitjà era necessari tenir algú com l’Ada Colau, molt més atractiu per l’audiència que un activista qualsevol o un portaveu d’ICV, per exemple. Barcelona En Comú fou, en certa forma, una manera de rentabilitzar electoralment la visibilitat que Colau havia obtingut a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.

Respecte al discurs, Barcelona En Comú ha hagut de fer un treball imprescindible. Han transportat a la ciutat el discurs de desencant i descontent de bona part de la població, d’impugnació de la “vella política” i de contestació a les desigualtats creixents. L’equip de Colau i la seva presència als moviments socials i als barris han permès “barcelonitzar” el discurs i fer-lo atractiu.

Acte central de campanya de Barcelona en Comú a Plaça Catalunya

D’altra banda, un dels grans encerts de la candidatura, més enllà de Colau, ha estat saber interpelar el votant tradicional de cada partit que hi havia al darrere de la candidatura. Per fer un anàlisi més acurat caldà esperar a conèixer el resultat d’enquestes post-electorals per veure què havien votat abans el electors de la nova formació, sembla indicar que ha begut de diferents sectors. Podem pensar que el tradicional votant d’ICV s’haurà trobat totalment còmode amb aquesta candidatura. Per un cop, les enquestes deien que aquesta barreja entre esquerra alternativa i esquerra institucional podien plantar cara a CiU i, com es va veure la nit del 24 de maig, finalment van guanyar el combat.

Pels simpatitzants de Podem aquesta era clarament la candidatura de “el canvi”. Gràcies a Barcelona en Comú Pablo Iglesias i els seus companys han aconseguit entrar en un sistema polític tant complicat com el català, i ho ha fet amb uns resultats excel·lents que difícilment haguessin obtingut presentant-se amb la marca “Podem”. “Si s’haguessin presentat per separat, la competència entre els partits hauria sigut més forta, i encara que sumats tinguessin els mateixos regidors dubto molt que s’haguessin plantejat disputar-li l’alcaldia a Trias”, – considera el politòleg Miquel Vila.

Finalment, ens hem de preguntar com ha respost el catalanisme polític davant d’aquesta candidatura. D’una banda, s’ha de tenir en compte el paper actiu de Procés Constituent, que aboga per la independència com a pas inicial per canviar la societat. Tot i així, s’ha d’admetre que tot i la insistència del món independentista, no han aconseguit que Barcelona en Comú aposti per la independència de Catalunya. Pot ser per això que, d’altra banda, a Ada Colau li hagi faltat el segment de vots sobiranistes, fet que ha permés a ERC i CUP obtenir uns molt bons resultats (8 escons entre tots dos). Per Miquel Vila, però, sembla que l’entorn de Podem està buscant apropar-se al votant catalanista sense caure en l’independentisme: “ Per les declaracions que estan fent jo crec que van treballant per poder plantejar en altres escenaris el que ha fet guanyar sempre les eleccions municipals al PSC i va fer guanyar Maragall a les autonòmiques. Sense aquest votant catalanista tradicionalment ha estat molt difícil guanyar eleccions.”

Una manera d’aconseguir aquest caràcter catalanista hagués estat incorporant la CUP a la candidatura. Tot i que en un principi hi va haver negociacions, aspectes com el sou dels regidors, la presència d’ICV, demanar crèdits als bancs o el mateix eix sobiranista van impedir que es pressentessin junts. A una entrevista a Vilaweb publicada la setmana anterior a les eleccions, la candidata de la CUP-Capgirem Barcelona María José Lecha es reafirmava en el fet de no presentar-se amb Barcelona en Comú: “Crec que es va fer bé perquè, com ja sabeu, ICV va col·laborar amb un govern molts anys. Va haver-hi fets concrets en què, com a partit, van tenir una actitud totalment negativa, i dolorosa, com el 4-F.” Miquel Vila considera que la CUP hagués ajudat Ada Colau a robar-li vots a ERC, però de tota manera, remarca que “ internament hauria sigut més complicat de gestionar per les diferents ànimes dels partits.  Crec que des d’un principi sabien que la CUP no hi participaria.”

La importància dels districtes desfavorits

Com era previsible Ada Colau no ha guanyat a ni Sarrià-Sant Gervasi ni a Les Corts, on CiU ha quedat primera força. Del que pot presumir Barcelona en Comú és d’haver seduït els districtes tradicionalment socialistes, on l’esquerra alternativa mai havia aconseguit representar una opció prou vàlida. En aquesta infografia podem veure la relació entre el percentatge de vot a Barcelona en Comú i la renda familiar disponible de cada districte segons l’Ajuntament de Barcelona.

Comparativa renda familiar disponible per districte amb vot a Barcelona en Comú
infografia renda
Elaboració pròpia amb dades de l’Ajuntament de Barcelona.  Fes clic per interaccionar i ampliar la informació.

Com podem veure, la relació és directa. En els dos districtes amb la RFD més alta de Barcelona, Sarrià i Les Corts, el vot de BeComú cau a mínims – fins a poc més d’un 10% a Sarrià- Sant Gervasi. Per contra, a Nou Barris, amb la renda més baixa de Barcelona, és un dels districtes on Ada Colau ha rebutt més vots. Tot i l’abrumador éxit que Barcelona en Comú ha aconseguit és destacable el fet que el PSC s’ha mantingut en una gens despreciable segona força. Tot i així, el districte on Barcelona en Comú ha triomfat més ha estat Ciutat Vella, protagonista de polèmiques com la dels pisos turístics o les qüestionables actuacions de la Guàrdia Urbana en el cas 4F o la mort de l’empresari del Gaixample Juan Andrés Benítez.

Què han votat els veïns de Sant Andreu?

L’exit, la conjunció de petits encerts

Guanyar les eleccions d’una ciutat d’abast mundial com Barcelona no és una tasca senzilla però Barcelona en Comú ha aconseguit passar del no-res (o dels 5 regidors d’ICV-EUiA, si es vol) a guanyar les eleccions. Per fer-ho ha sabut combinar una cap de llista enormement mediàtica amb un seguit de partits darrera amb capacitat d’atraure el vot de sectors diversos, un context de crisi econòmica i desafecció política que ha acabat amb el PSC, principal partit de l’esquerra fins ara, i la capacitat de presentar-se com una alternativa amb opcions pels barris més desafavorits. El que sembla clar és que segons com sigui la gestió de l’ajuntament durant aquests quatre anys, a les properes eleccions tant pot repetir govern o passar a la marginalitat més absoluta. En un context polític tant canviant mai se sap.

Arnau Lleonart
Encetant la vintena. Intento escriure sobre el que veig, el que em preocupa i el que m'agrada.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*