Inici / Cultura / Arts & Disseny / Harry Potter i un musical realment innominable
Cartell de l'obra que es representa, actualment, al Teatreneu de Gràcia. Font: unmusicalinnominable.wordpress.com
Cartell de l'obra que es representa, actualment, al Teatreneu de Gràcia. Font: unmusicalinnominable.wordpress.com

Harry Potter i un musical realment innominable

Una crítica de Raquel M. Martínez

Què Harry Potter és un fenòmen fan, no és cap notícia. I que compta amb seguidors molt fidels arreu del món i a Catalunya concretament, tampoc. Però si que són dues claus bàsiques per entendre l’existència i l’èxit de “Harry Potter, un musical innominable”. Aquest adjectiu d’innominable fa referència a la dificultat d’explicar què vas a veure exactament al teatre: un musical basat en Harry Potter, en català, que a més inclou la paròdia i barreja els diferents llibres. Així, la trama principal està entre un partit de quiditx, històries d’amor (el Harry i la Ginni, la Xo Xang, el Ron i l’Hermione, en Cedric Digory… i alguna de més sorprenent!), la mort de Dumbledore i la destrucció d’horrocruxes insospitats. Tot amanit amb paraulotes com “portarreu”, per fer la delícia dels més “freaks”.

Perquè si hi ha una condició per anar fins al Teatreneu, a Gràcia, a veure la funció, és aquesta: ser un freak de la sèrie literària i cinematogràfica, i prendre-s’ho tot amb molt d’humor. Allà la fantasia de l’univers de Hogwarts i les bogeries més insospitades (picades d’ullet a High School Musical incloses), es completen amb cançons lleugeres, fàcils d’entendre i ben trobades. Ni les lletres ni la música són cap prodigi ni volen ser-ho, sinó que acompleixen perfectament el seu objectiu: donar ritme a l’obra amb sorpreses (com un Voldemort molt ballarí) i melodies disteses.

La paròdia és una peça clau també per entendre com estan construïts els personatges. Exageracions i “twists” són la norma (la Luna és un noi, i en Draco Malfoy l’interpreta una dona). Es tracta de personatges plans, que no evolucionen, però tampoc no tenen la necessitat: ja en tenen prou amb els xocs que es produeixen entre ells i els obstacles que es troben en les trames clàssiques d’introducció, nus i desenllaç. Tot i així, destaca la bona construcció del personatge de Malfoy. Tenint en compte l’enorme experiment que és aquesta obra, queda clar que no calia complicar-la encara més amb evolucions forçades dels alumnes de Hogwarts.

Tots ells estan interpretats per actors i actrius joves, que s’estan formant o acaban d’acabar les seves formacions. Molts venen del món del cant coral (Marc Gómez, que fa de Harry Potter, forma part de DeuDeVeu) i del petit teatre, havent participat la majoria en obres de petit format (amb grups d’escoles o barris) o en produccions com “Per sobre de totes les coses”. Això si, tots tenen experiència suficient per tirar endavant més que correctament cada funció. Per això cal destacar la gran feina dels tres protagonistes, Gómez, Marc Andurell (Ron) i Laura Yvars (Hermione). Menció a part i molts aplaudiments per Pepo Flores, que interpreta fins a tres papers diferents (Dumbledore, Neville Longbottom i Gregory Goyle).

El musical, de la companyia Wizart, utilitza la senzillesa com a fórmula de l’èxit. No calen grans decorats ni efectes impressionants, en tenen prou amb l’humor, alguns uniformes, poquetes parets i bancs que es mouen, algunes taules i un fons projectat. És precisament aquesta manca de pretensions de grandesa el que fa que l’obra funcioni i flueixi tan bé.

Raquel M. Martinez
Estudiant de periodisme a la UAB, redactora a La Columna. Amb interferències entre la faceta de poeta i la de periodista. Entenc aquesta professió com un compromís amb la societat.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*