Inici / Actualitat / I de sobte arribà Putin: la jugada russa al tauler d’escacs sirià
Font: geopolitics.co
Font: geopolitics.co

I de sobte arribà Putin: la jugada russa al tauler d’escacs sirià

La base aèria de Latakia bull d’activitat. No n’hi ha per a menys: els bombarders SU-24 han d’estar llestos per descarregar un bon grapat de bombes sobre els objectius estratègics de l’Estat Islàmic. Mentrestant, la força naval assaja maniobres amb míssils antiaeris en aigües internacionals, concretament entre l’illa de Xipre i el port de Tartus, per saber defensar la posició de possibles atacs; a més de 1500 kilòmetres de distància, la flota del Mar Caspi entra en acció realitzant llançaments de míssils de llarg abast que aconsegueixen destruir prop d’una vintena de centres de comandament, una dotzena de magatzems d’armes i més de setanta equips blindats dels militants takfirs. Són algunes de les escenes dels darrers dies que il·lustren a la perfecció la intervenció militar de Rússia a Síria. Finalment, després de mesos d’estira i arronses i declaracions de ple suport a al-Assad, Vladímir Putin ha mogut fitxa amb la mateixa determinació demostrada un any i mig enrere a la russòfona península de Crimea i ha entrat de ple dins el trencaclosques geopolític que sacseja el tèrbol mapa sirià.

Aquesta entrada en escena del gran ós eslau no és gens casual. Per una banda, els lligams entre sirians i russos es remunten a l’època de Hafez al-Assad, el pare de l’actual president Bashar al-Assad, que mantenia unes excel·lents relacions amb el que aleshores era la Unió Soviètica. La bona sintonia va donar fruit especialment en l’àmbit militar, però també en el cultural: així doncs, el Centre Cultural de Rússia que es creà a Damasc va atreure molts sirians i sirianes encuriosides per l’alfabet ciríl·lic, per la història de la Revolució d’Octubre i per tastar el vodka. Aquesta germanor també va permetre que molts joves sirians gaudessin de generoses beques per poder estudiar en condicions dignes.

Però per l’altra banda el que realment cal considerar és la sempre apassionant perspectiva geopolítica en el marc del nou paradigma multipolar, allò que realment explica l’aparició de Rússia en  el complicat escenari sirià. Començant pel nivell regional, tenim la lluita entre els diversos països de l’Orient Mitjà per l’hegemonia a la regió, una pugna que s’emmarca dins del tradicional enfrontament entre sunnites i xiïtes: Turquia, l’Aràbia Saudita i Qatar, principals baluards del primer grup, competeixen aferrissadament amb l’Iran, màxim representant del segon grup. Els iranians tenen un aliat indispensable en el govern sirià conformat per una coalició amb un pes important del Partit Baas, panarabista i socialitzant, que ha atorgat a la minoria alauita (grup religiós xiïta) el poder polític. Aleshores entren en joc els interessos d’abast global: l’eix euroatlàntic liderat pels EUA, enemic de l’Iran i de Síria, ha optat per una fórmula similar a l’anomenat “ninisme” tot donant suport explícit als anomenats “rebels moderats” que combaten al-Assad, assenyalant el president sirià com una amenaça comparable a l’Estat Islàmic. Una postura, doncs, en línia del que turcs, saudites i d’altres països sunnites han vingut predicant des de l’inici de la crisi siriana.

En aquest context ha aparegut Rússia, disposada a ajudar Assad eliminant sense contemplacions qualsevol rastre d’insurgència islamista a la zona i, d’aquesta manera, ensenyar les dents a la comunitat internacional (sobretot als Estats Units, que fins ara havien estat els garants de la lluita contra el terrorisme) ii no perdre la influència a l’Orient Mitjà.

Sovint, des de les cancelleries occidentals i des dels mitjans de comunicació nostrats, s’ha acusat Putin de no distingir entre l’Estat Islàmic i la famosa “oposició moderada”. Però el cert és que aquest suposat grup de rebels en té poc, de moderat: l’Exèrcit Lliure de Síria, finançat i ensinistrat per l’Aràbia Saudita i Qatar, s’ha anat desfent arran de les disputes internes i de les desercions de combatents que preferien integrar-se a les files de l’Estat Islàmic i d’altres grups insurgents, fet que ha obligat els EUA a suspendre un complet programa d’entrenament. Per no esmentar el Front Al-Nusra d’Abu Mohammed Golani, que tot i ésser venut per certs sectors diplomàtics occidentals com una alternativa més amable a l’Estat Islàmic no deixa de ser el projecte particular d’Al-Qaida a Síria.

La realitat és que els opositors raonables a al-Assad, un ampli ventall que va des dels liberal-demòcrates fins als àcrates, són una minoria que tendeix a la residualització. Com a mostra el dur testimoni d’un anarquista sirià que descrivia com de complicat era dur a terme un canvi social en aquesta conjuntura, denunciava l’aproximació dels trotskistes als islamistes i reblava, amb unes paraules més que encertades: “La revolució es troba captiva enmig de la rivalitat Iran-Aràbia Saudita pel domini de la regió, i fins i tot entre Rússia i els EUA, cadascun dels quals dóna suport a una facció, però només en raó dels seus propis interessos”.

Al cap i a la fi, els EUA i Turquia ja es feien una idea de de quin peu calçaven aquests opositors, però no deixaven de ser-los útils per a la defensa dels seus interessos. Ankara mereix una menció especial, ja que darrerament ha dut a terme terribles massacres contra els kurds -poble que si més no compta amb el gran exemple de la resistència a Rojava contra les constants ofensives de l’Estat Islàmic- mentre facilitava les coses als islamistes radicals. Com assenyala el prestigiós periodista irlandès Patrick Cockburn a The Jihadis Return: ISIS and the New Sunni Uprising, llibre guanyador del British Press Award, “Turquia ha mantingut oberta la seva frontera de 900 kilòmetres amb Síria. Això va donar a ISIS, a Al-Nusra i a d’altres grups d’oposició una base de rereguarda segura a través de la qual ingressar homes i armes […] La majoria dels jihadistes estrangers han creuat Turquia en el seu camí cap a Síria i l’Iraq. […] La seguretat iraquiana sospita que la intel·ligència militar turca va poder haver estat fortament involucrada en donar suport a ISIS quan estava reconstituint-se l’any 2011.

Així doncs, els russos poden ser poc rigorosos en no tenir en compte els matisos existents entre els grups opositors, però no van pas errats a l’hora de considerar-lo a tots com a elements nocius que han de ser esborrats del mapa. Ja no es tracta només d’al-Assad: nombroses minories, com els kurds, els iazidites i els assiris, han viscut en carn pròpia el terror imposat per aquestes faccions fanàtiques encapçalades, pel que fa al nivell de les atrocitats comeses, per l’Estat Islàmic. No en va, el govern autònom del Kurdistan iraquià ja ha demanat col·laboració als russos, mentre que, tal i com informava el Comitè Català de Solidaritat amb el Kurdistan (Kurdiscat), al Kurdistan sirià el comandant de les Unitats de Defensa Popular, les YPG, demanava suport aeri i armes als russos i insistia en la idea comentada anteriorment: “Rússia ha d’enfrontar-se no només amb l’EI, sinó també amb el Front al-Nusra, ja que no hi ha diferències significatives entre aquests dos grups”.

No ens hem d’enganyar ni caure en pensaments de caire naïf: Putin no actua mogut per instints humanitaris ni per un sentiment de solidaritat internacionalista. Putin actua d’acord amb els seus interessos, naturalment, i també hi té a veure molt la particular amenaça jihadista que li fa front al polvorí del Caucas (Txetxènia i el Daguestan). Però el fet és que davant la ceguesa, la poca traça i les lamentables pràctiques dels països occidentals, el líder rus ha posat el puny damunt la taula i ha començat a combatre sense mitges tintes l’Estat Islàmic. En definitiva, ha pres la iniciativa i, per postres, ha posat de relleu les flagrants contradiccions dels seus adversaris geopolítics. És evident que al-Assad no és el garant de cap paradís terrenal, però menys ho són els qui han fet de la barbàrie més absoluta la normalitat als territoris que controlen. Aturar-los és una necessitat que requereix, més que mai, consensos internacionals urgents. En cas contrari seguirem assistint a crucifixions de nens cristians, a violacions de dones kurdes, a la destrucció sistemàtica de patrimoni arquitectònic i a un esgarrifós èxode de població.

Entre el pessimisme de la raó i l'optimisme de la voluntat. Interessat en història contemporània, moviments socials i geopolítica de l'antiga Unió Soviètica i de l'Orient Mitjà.

Un comentari

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*