Inici / Cultura / Cinema / Iniciatives contra la invisibilitat de les dones al món audiovisual
13120467_10206732336487542_1062961090_o

Iniciatives contra la invisibilitat de les dones al món audiovisual

Un article d’Iris Rodríguez

La 24 Mostra Internacional de Films de Dones comença el programa de Pioneres llatinoamericanes del Documental a Barcelona i hem parlat amb al seva directora.

Entro a l’hemeroteca i veig que les recomanacions cinematogràfiques de la setmana són “Dones directores”: creacions audiovisual de dones espanyoles. Així, sense cap requisit més que el fet de ser incluida sota el concepte “dona”. Sense un gènere audiovisual definit o amb un període de la història concret. El primer que penses és, ostia, qué bé, descubriré moltes autores i obres a les que potser m’haguès costat arribar si no fos per alguna web feminista, d’aquestes que fa llistes de “pelis que no et pots perdre”. El segon pensament, amb una mica més de reflexió, és, perquè les creadores audiovisuals de l’Estat han de ser considerades una categoria apart i se’ls ha de fer ressò pel fet de ser el que són, dones.

La questió és que no parlem de cinema japonès o es fa un programa de cinema independent iraní i allà tenim diversitat de gènere en les produccions. Sino que el concepte dona ha de ser categoritzat i ha de tenir una menció especial. Evidentment, no estic en contra d’aquesta idea, ni de cap que pugui promocionar el paper de la dona al món del cinema. De fet, és una mesura més que necessària perque la feina de les dones al món audiovisual es faci coneguda, ja que les arts no són una excepció pel que fa a la invisivilitat de les dones. Simplement és que com en tants altres espais, fa ràbia. Ràbia quan ets conscient dels pals a les rodes que encara tenim les dones a tots els àmbits socials, econòmics i culturals.

No estem parlant de la seva representació en els productes finals, ni en els rols majoritaris dins del gruix de projectes audiovisuals, que això donaria per tres articles més. Sinó més aviat de com, quan parlem de direcció i creació audiovisual, encara ho fem en masculí. De fet, el festival de cinema més important de l’Estat espanyol només ha atorgat el Goya a la millor direcció a 3 dones en 30 anys. Les afortunades han sigut la Pilar Miró, al 1996, després de dos nominacions anteriors, per “El perro del hortelano”; la Icíar Bollaín al 2003 per “Te doy mis ojos” – film que casualment retrata un cas de violència de gènere-; i la Isabel Coixet, a l’any 2005 per “La vida secreta de las palabras”.

La questió és que en tota la trajectòria del festival, només han aparegut 2 noms femenins més al premi. Són la Gracia Quejereta, que ha estat nominada en 2 ocasions, i la Paula Ortíz, nominada la passada edició per la pel·lícula “La novia”. Aquesta ínfima representació és proporcional al tant per cent de dones al món audiovisual. Nomès el 8% de les pel·lícules produïdes arreu de l’Estat espanyol són dirigides per dones. Pel que fa al guió i la producció, les pel·licules amb participació femenina no arribem al 20%, segons la Asociación de Mujeres Cineastas y de medios audiovisuales.

A Catalunya existeixen projectes com la Mostra Internacional de films de dones, que porten 24 edicions amb l’objectiu de fer visibles a les dones al món audiovisual, no nomès de l’Estat sinó a l’espectre internacional. De fet aquest mes d’abril s’inicia el programa de “pioneres del cinema documental llatinoamericà” amb la projecció de tres obres de referència d’autores llatines al segle XX. Hem parlat amb la Marta Selva, la directora de la mostra. Ens explica que tot i la situació poc satisfactòria de visibilitat de les dones en aquest món, s’han produït avanços, “sí, hi ha hagut un canvi, la producció s’ha simplificat molt, hi ha nous formats, hi ha hagut un canvi de les produccions abans amateurs, ara independents on estan apareixent moltes productores dones. “.

Aquest any el programa de la mostra està enfocat a les directores llatinoamericanes, llavors li pregunto a la Marta per les perspectives ens poden fer arribar.  “Aquestes autores plantejen una experiencia de representació del seus entorns i de la perspectiva economic-paisajística, de la lluita pels drets de la terra i de les dones, que presenten també actitud de cert pionerisme en l’ambit de documental que cal conjugar en femeni.”.

És evident que parlem de donar-li una perspectiva de gènere al món del cinema. “Es tracta de donar visibilitat a aquestes produccions que estan als arxius i que per altra banda estan molt ben valorades dins dels professionals del sector i per part dels acadèmics, però que no tenen el ressó que haurien de tenir a altres nivells.”  Les peces que porten anys visualitzant a la mostra no acostumen a gaudir de la capacitat de ser vistes amb tota naturalitat i d’aquí l’aposta de la mostra d’aquest any en particular, per generar retrospectivas que puguin actualitzar la memòria històrica i fer un recorregut pels noms de les creadores oblidades.

Quan li preguntem per les diferències en la creació de les dones respecte als homes, la Marta Selva ho té clar. “No és un problema de perspectiva, hi ha tantes perspectives com persones”. Sinó que el quid de la qüestió està en la manera d’establir una relació amb el que és el discurs hegemònic molt més deconstructiu per part de les dones cineastes. “Hi ha temes que es donen per sentat que son d’aquesta manera a la nostra societat, doncs les dones que d’alguna manera, com que hem viscut doncs situacions d’exclusió doncs entrem a la discussió i la controversia amb aquest model i és aquí on es manifesta la experiencia decreativa de les dones, des d’una perspectiva d’activisme crític dins del món de la creació.

Els cinemes girona seran el lloc per donar a conèixer una mica més de l’aportació de les dones llatinoamericanes al món cinematogràfic i al gènere documental. El 29 d’abril es projecta el primer documental de la mostra, és un film de la veneçolana Margot Benacerraf, titulat Araya, que descriu la forma de vida de les famílies a les mines de sal d’aquesta regió del país al anys 50. El 6 de maig és el torn de la mexicana Rosa Martha Fernández, es projectaran dues obres seves,  “Cosas de mujeres”, el documental sobre el problema de l’avortament clandestí a Mèxic i “Rompiendo el silencio”.  I el cicle acabarà el 13 de maig amb el documental de la brasileira Tetê Moraes, “Terra para Rose” que ens explica l’història d’una de les agricultores que va  participar a l’ocupació d’una granja al Brasil, i així ens apropa al conflicte de la reforma agrària al país sud-americà.

Com diuem sovint, no existeix allò del que no es parla. Així que ens toca parlar i visibilitzar fins que la distinció de gènere no sigui ja necesària i l’equitat sigui una realitat.

 

Iris Rodríguez
Galega emigrada. Estudio periodismo en la UAB y Ciencias Políticas en la UNED. Intento escribir sobre cultura política, movimientos sociales y especialmente sobre feminismos.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*